Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2017

Aturarem els cops

L’altre dia hi va haver una manifestació a Barcelona que demanava «aturar el cop». Per la simbologia que exhibien més aviat diríem que eren partidaris de tot el contrari. Exhibir banderes espanyoles a Catalunya és tota una declaració de principis, perquè els símbols constitucionals no han estat mai acceptats en aquest país, més enllà dels edificis institucionals i encara gràcies. Poca gent gosa penjar una «roja y gualda» del balcó de casa seva i encara menys són els que voldrien ballar en una revetlla ornada amb banderetes constitucionals. Desenganyem-nos, l’ensenya espanyola és cosa d’estanquers old fashion, de guàrdies civils o de policies de duanes, de nostàlgics del franquisme i d’algun immigrant sud-americà despistat. Al contrari del que ha passat en altres estats del nostre entorn –Portugal, França, Itàlia, etc.– aquí a la gent normal ens fa vergonya, ens desagrada i ens incomoda. Cap pastisser amb un dit de seny embolicaria un tortell amb la cinta de les tres franges espanyole…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

PAISATGE AMB FIGURA

Les muntanyes que acomboien les valls dissimètriques de l’Alta Garrotxa són agrestes i desafiants. Els cingles gratats per l’urpa de les esllavissades vigilen des de gran alçada el pas dels forasters pels camins i el trescar incessant dels pagesos i els pastors. L’aigua dels rius s’obre camí com pot entre les pedres i, de tant en tant, descansa en gorgs de reflexos delicats. El paisatge és d’un verd cansat però constant, d’alzines i de roures, de faigs i de pins, clapejat de taques d’un verd més viu, que ja pregonen l’arribada d’una nova primavera, i escamots de vaques que pasturen entre la molsa que colonitza els murs de pedra i les peònies que floreixen en els indrets més impensats. A cada racó s’alça una ermita, un campanar d’espadanya, un mur romànic amb noms i cognoms de ressonàncies atàviques. Tots aquests indrets s’han salvat de la descurança i de la ruïna gràcies al gran esforç de gent anònima que ha cercat recursos i ha ofert generosament el seu temps i el seu treball. Gent c…

La condició catalana

Els humans som éssers contemplatius, ens mirem el món des de l’alçada del nas com si ens resultés aliè. Més enllà de l’àmbit dels nostres afers quotidians, tot es desenvolupa en un altre pla. La ciutat, el país, el món, ens semblen estructures abstractes en les quals només participem passivament, pagant multes, impostos o acatant els capricis de les lleis. El món ens sembla només una bola de plàstic que gira damunt d’una peanya de llautó.Però, en el fons, tots sabem que la nostra història no té cap sentit, aïllada de la dels altres. Cada vida individual és una part del tot, d’una xarxa, d’un cos viu, que anomenem «societat» i que espera de nosaltres, com a mínim, el que nosaltres esperem d’ella: la força del nostre treball i de la intel·ligència, i també la nostra voluntat transformadora, perquè la societat necessita renovar-se a cada generació.Els catalans som una mena d’humans contemplatius i gregaris, però també participatius i renovadors. Hem anat bastint un model de societat lleu…

Petrarca

(Esbós 21)


Llavors, ho confesso, he anat prou enllà. Heus aquí la frontera, en els confins de les paraules. Ha arribat l’hora d’acceptar la bellesa dels lliris, de redoblar el pas, de llegir els somriures i escoltar els plors. No m’adreço a la posteritat, com feia el d’Arezzo, sóc conscient dels límits burocràtics del meu art i de les misèries mortals de la carn. M’han vençut les asprors dels calendaris, el temps em juny al meu destí i quedo esperant un futur, que arriba pel camí de Pàdua, cavalcant un ase i fent onejar un estendard amb aquesta frase: «És una glòria plena de vent cercar la fama només en l’esplendidesa dels mots».


Amb aquest "Esbós" acaba aquesta sèrie.



-->

Neruda

(Esbós 20)

S’equivocava el poeta, tots els poemes d’amor són cançons desesperades. Tots els ulls són basses de llàgrimes estèrils i tots els silencis són cubells de paraules innecessàries. Tots els poetes s’equivoquen, perquè el seu món no és el nostre. Nosaltres vivim en la realitat real, en un món mundial il·luminat per la patètica llum dels plenilunis i de les certeses. Ells ens convoquen a cops d’alexandrí i de sonet o, fins i tot, ens ruixen amb la mànega d’un vers lliure, carregat d’ecos i de veus nostàlgiques. I, com un riu, nuen el seu destí amb el del mar, perquè saben que els uns i els altres acabarem en el mateix naufragi.


Embornals

(Esbós 19)

Avui m’espera un dia de març, amb núvols baixos i sentors de ciutat que sorgeixen dels embornals. M’atanso a les coses amb les mans blanes i la mirada eixuta. Tot m’espera i jo no espero res, convoco silencis però m’assalten crits, intento asserenar-me, però acabo dansant amb la mort el vell ball de l’hivern entre les fulles seques. Vull obrir els ulls o tancar-los, descansar entre els llençols, somiar que sóc un altre i llegir aquell llibre antic que em van prometre, sense dubte, ni enveja, ni enemic. Però avui m’espera un dia de març amb núvols baixos i esperances blanes que dansen damunt dels embornals.


Cent cinquanta-cinc

Es miri per on es miri, el 155 és un número incòmode. És un nombre gairebé primer, però no hi arriba, perquè es pot dividir per 5, i no representa un any d’aquells en què a la Viquipèdia passen coses, a Sant Anicet el van elegir papa i poca cosa més. Els bàrbars encara estaven collint floretes per l’estepa russa, els víkings es dedicaven a pescar arengades en les gèlides aigües del mar del Nord i a Empúries es pensaven que tenien tot el temps del món per endavant. Tot i que la Constitució espanyola de 1978 té 169 articles, tothom ha acabat entrebancant-se en el número 155, un dels articles que fa referència a l’organització territorial de l’Estat. El precedent d’aquesta Constitució, el que vaig estudiar jo de petit, era el Fuero de los Españoles. No recordo ara exactament de quants articles constava, ni crec que ho recordi ningú, perquè tots ells es resumien en el fet que la sobirania requeia en un general decrèpit que governava «por la gracia de Dios». Però aquell senyor de bigotet, …

Carretera

(Esbós 18)

El viatge s’allarga, les muntanyes es dilueixen entre els núvols, la llum envermelleix lànguidament i el cel s’enfosqueix deixant traces d’hulla en els meus ulls. La vida queda suspesa darrere el volant de l’automòbil i la carretera ho engoleix tot. Demà oblidaré, perdut entre papers i ombres incommovibles, aquests instants de placidesa obliqua. El món no serà mai més igual i aquest present que ara m’acull anirà engroguint en la memòria com un clixé de sals de plata, seré jo i aquest record luminescent, com Pessoa per la carretera de Sintra, cada cop més a prop de la ciutat, cada cop menys a prop de mi.



PAISATGE INDUSTRIAL

La societat industrial crea paisatges inquietants, poderosos i brunzents. No hi ha racó que se’n deslliuri, per sort o per desgràcia. Moltes vegades són construccions conceptualment efímeres, però que duren anys i panys, o al revés, edificis que es fan per durar però que es degraden ràpidament. Les parets s’escrostonen, els paviments es clivellen i la vegetació sorgeix per qualsevol escletxa. Adolf Hitler encomanava al seu arquitecte de capçalera Speer, que en la construcció de nous edificis sempre havia de pensar en l’aparença gloriosa que tindrien quan s’enrunessin, i de runes no en van faltar, però ell ja no les va poder veure. Sembla estrany com el pas del temps dóna una capa de respectabilitat a coses que en el seu moment eren simples baluernes utilitaristes. L’heura entre els rajols descarnats apareix com una obra d’art decadentista i la visió dels núvols a través de la carcanada d’un sostre esfondrat ens deixa extenuats per un excés de bellesa. Naus industrials abandonades, est…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…

Fusta

(Esbós 17)

De petit volia ser arbre, un faig o un roure, perquè un sempre té grans aspiracions. M’hauria agradat sentir el pessigolleig de la molsa allà on la soca es posa en contacte amb la terra, hauria estat feliç aplegant al meu voltant famílies de bolets comestibles i hauria estès les branques, de riba a riba, només pel gust de veure saltar els esquirols. Però els meus pares em van fer persona i vaig arrelar en una llibreta de la Caixa. Volia ser lliure i esventar les fulles amb l’alè del migjorn, però vaig haver de pagar hipoteques i avalar crèdits, i en la meva fusta mesquina només hi ressonà la remor del corc.


Figues

(Esbossos 16)

Hi ha una figuera amb pàmpols com mans immenses, arrelada en la terra nebulosa del somni, vora una casa en ruïnes. Cada nit pujo pel camí dels Àngels, fent drecera entre alzines i suros, els peus trepitgen la roca engrunada i la molsa dels marges, escolto la feixuga respiració dels que m’acompanyen i la xerrameca dels que esperen a dalt. Sempre és temps de tardanies en el cor dels meus somnis i els fruits estan oberts i carnosos, però em costa arribar a la casa de les figues i el somni s’esbrava. Malgrat tot, sé que un dia pujaré fins al cim i m’esperaran les Moires amb un cistell de fruites dolces.


Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La «llogaretització»

Quan van aparèixer els primers ordinadors personals ens els miràvem amb curiositat, intuíem que allò havia de ser una eina molt potent, però no compreníem exactament per a què servien. De fet eren màquines crues i pelades, que només funcionaven en mans d’experts. El software consistia simplement en el sistema operatiu i per fer qualsevol cosa s’havien d’escriure llargues frases de codis que es gravaven en un disc extern o en una cinta de casset que feia uns sorollets molt estranys. Els amics et parlaven de llenguatges de programació. Cobol, Pascal, Fortan, però sobretot del Basic. Tothom es passava llargues hores de la seva vida davant d’angoixants pantalles de fòsfor verd, programant en Basic i obtenint uns resultats més que dubtosos. Era com comprar-se un cotxe i haver-lo d’empènyer perquè resultava que no tenia motor i, en alguns casos, ni rodes. Però això sí, de la mateixa manera que tothom volia un cotxe, també s’havia de tenir un ordinador. Després van venir els programes, fonam…

Consells

(Esbossos 14)
El meu pare sempre m’ho advertia: «No et facis mai vell». Ell no va haver de navegar cap a Bizanci per saber que aquest país, tampoc, no és per a vells. Allò m’ho deia quan encara ens mirava amb els seus ulls i em parlava amb els seus mots, després va caure en el parany, va envellir, i ja no vaig rebre més admonicions. Ara, havent passat a bastament dels cinquanta –aquella edat fatídica de la Cançó de carrer–, repeteixo idènticament la frase heretada del meu pare i murmurejo el vers de Yeats, fins que m’arribi a mi també l’hora d’emmudir, d’escopir el dentat i d’oblidar els noms i els consells, els bons i els dolents.


UN POBLE

Un poble és una entitat multipersonal amb biografia, currículum i carta de presentació, un poble és una congregació de creients al voltant d’un campanar, d’una plaça i d’un ajuntament, un poble és l’alfa i l’omega de la vida en el paisatge. Els pobles són organismes vius, amb personalitat, idiosincràsia i peculiaritats. Són estructures pensants que es dilueixen en les aigües del temps. Els pobles viuen arrapats a la terra, són tessel·les que van conformant un mosaic. Hi ha pobles de matèries diverses, pobles que treuen el nas darrere d’un turó, que sembla que s’enlairin entre els núvols, pobles enganxats els uns amb els altres, pobles que fan olor de col bullida, d’oli de tractor o de granja de porcs. Pobles que quan vas, ells tornen i que quan tornes, ells van. Els pobles són com cebes, es desenvolupen per capes i, si les peles, ho has de fer amb compte, perquè t’arrisques a quedar-te sense res. Però un poble és bàsicament la gent que hi viu, són estereotips que es perpetuen en el te…

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…