Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2017

Spleen

(Esbossos 13)

He covat el caliu sota la cendra, llavors d’altres vides, somnis i plets. Sóc un cementiri de matèria vivent, jardí tancat i pluviós. Em lamento com un gat, saltant de tomba en tomba, esquivo els poms de flors marcides i la molsa humida i relliscosa. De nit m’encalcen falsos anhels i la llum dels fars em cega, escolto els melancòlics batecs dels cors dels poetes i, com una esfinx, intento sobreviure fins a l’alba. Quan el sol esquinça la negror adormida, obro els ulls i els braços, escolto les incessants remors de la ciutat i l’estossec del veí quan desperta. Somnis i plets baixen per la canalera, encara que Baudelaire no estiri la cadena.



-->

Dilluns

(Esbossos 12)
Si avui és dilluns, això és la vida. El món gira i sempre torna al punt d’inici. El verd vellutat de les roselles aviat florirà en els marges, cristalls ardents espurnejaran darrere les muntanyes i Ulisses iniciarà un nou viatge només pel gust de viatjar. Somnis endiumenjats bussegen en els ulls de la gent que passa. El futur s’atansa a velocitat de creuer, però l’hivern alimenta encara els jardins de febrer, empiocats sota un mantell de fulles seques. Una espurna de desordre infla els esperits, un polsim d’oblit esborra les petjades, la follia vacil·la per uns instants. Si això és la vida, avui és dilluns.


Ebre

(Esbossos 11)
Automòbils de colors encesos travessen rabent el pont de Móra. Una botiga ha penjat rètols anunciant rebaixes. Dos homes surten del bar per encendre una cigarreta. Una furgoneta s’atura per lliurar uns paquets. El riu s’entreveu enmig de les cases i exhala un tel d’humitat. En la llunyania les muntanyes semblen animals que dormen i el sol s’anyoca darrere els núvols com un ou escaldat. Una remor macilenta sorgeix per la badadura d’una porta. La meva mà, furgant en la butxaca de l’anorac, ha trobat unes monedes i un bitllet de tren arrugat. Una esgarrifança em puja pel moll de l’os. Pel camí de Corbera els ametllers floreixen entre les runes.


Déus amb cap d’hipopòtam

Vivim arrapats a l’escorça d’aquest astre cansat, però, a vegades, alcem la vista cap al cel i veiem planetes com el que ens ha tocat en dissort. Ens encalça un sentiment d’universalitat i de grandesa, i pensem que hi poden haver altres mons semblants, però aleshores recordem que pertanyem a una espècie que un dia va creure en déus amb cap d’hipopòtam i ens baixen els fums. Som hereus de mil estranyes idees i dels crims comesos en el seu nom. L’any 1940, els anglesos van decidir desmuntar tots els indicadors de les seves carreteres, com a primera mesura de defensa contra una probable invasió germànica. Pensaven que d’aquesta manera el general Erwin Rommel es confondria i aniria a parar novament amb els seus tancs al llindar dels blancs espadats de Dover i allà només caldria una petita empenta per tornar-los al canal de la Mànega. Però les coses no són tan senzilles i va costar Déu i ajuda guanyar la partida al monstre de la guerra nazi. Els nazis eren els extraterrestres dels anys qua…

Esma

(Esbossos 10)
Tornen a cremar els somnis, com punts de llum incandescents en la nit. Deu mil rostres ens esperen a l’alba, muts. Els que van ser i els que seran caminen amb pas ferm trepitjant totes les certeses. Cada instant flueix com sempre, cada batec empeny la saba dels records i la ciutat desperta entre els excrements dels nostres fills. Cada estrella és un lament que s’extingeix amb la llum del dia, és un somni que voleia esmicolat, com les cendres d’un volcà en erupció. Obro un llibre de tapa dura, escolto la cançó que desgrana el dia i em miro les mans i reso a un Déu que fuig, però una remota quietud sufoca les paraules.


CAMINS DE RONDA

Déu va fer el món en set dies i la costa catalana es va desfer en el curt termini de dues generacions, gràcies a la voracitat dels que només creien en el guany fàcil, arruïnant gairebé tot el paisatge amb blocs de formigó i amb barreres d’asfalt. Les pinedes van quedar arraconades, igual que els vinyers i els oliverars, les platges es van empresonar entre ports esportius i les ermites van quedar amagades darrere d’innombrables urbanitzacions. Només el mar, fins a cert punt, va continuar lliure d’especulacions. Però entre una cosa i l’altra van sobreviure els camins de ronda, humils corriols que van resseguint les sinuositats del litoral. El seu origen va lligat al control de l’espai costaner en la lluita atàvica del poder establert contra el contraban i altres maldats que venien del mar. Ara la globalització ens porta les maldats directament en contenidors al port de Barcelona o, si cal, a la porta de casa, i no fa falta que la Guàrdia Civil o els Mossos es passegin contínuament pel l…

La memòria i el respecte

Cada vegada que passo pel Fossar de les Moreres, al costat de l’església del Mar, m’envaeix una estranya sensació, és la mateixa que sento en tots aquells indrets per on la història rebufa i ens arriba a flor de pell. No et pots passejar per Waterloo, per Mauthausen, per Montsegur o per Normandia sense experimentar un sentiment semblant. Els grans escenaris de les tragèdies humanes són espais de memòria viva, que, com el fòsfor, s’encén al mínim contacte.Nosaltres som hereus d’innumerables gestes, que rebem en fideïcomís amb l’encàrrec de transmetre-ho a uns tercers, i intentem fer-ho el millor possible, moltes vegades sense saber clarament la feina que ens encarreguen. A Normandia va passar un fet que em sembla exemplificador del que vull dir, quan anaven per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la que fou una de les batalles més crucials, i sagnants, de la Segona Guerra Mundial.Damunt la sorra de les platges normandes s’hi va vessar la sang de milers de joves, en nom de la lliber…

Jackie

La mirada escolta una cançó que bressola, entre els murs blancs de l’estança. El vent de la història encara commou les branques dels arbres d’aquell novembre, sentim l’aire gèlid a la cara i esperem amb les dents serrades l’impacte de la bala. Sota la pluja, molts anys després, em pregunto on érem, però nosaltres paràvem lluny, darrere els cristalls de televisors en blanc i negre. Som criatures anhelants i, des de la grisor del nostre temps, ens perdem en els viaranys d’uns ulls que esguarden la veu melindrosa del violoncel i acabem comprenent que també som la història, malgrat que el gramòfon ens adverteixi que no tornarem a viure mai més a Camelot.

Ametller

Les branques es dispersen en l’aire fred del matí. Cada branca és un braç, una mà, un dit, que assenyala cap a un indret diferent, i en cada brot ha nascut una flor hermafrodita. L’ametller ha il·luminat el paisatge hivernal, entre la grisor de les pedres i el pansiment dels marges. En la llunyania, el serrell blanquinós de les muntanyes es confon amb els núvols erràtics i una capa d’eternitat s’escampa, gota a gota, lliscant pels filats de les tanques i damunt les fulles dels matolls. L’ametller solitari esperarà que passi la primavera per covar els seus fruits i oferir-los als déus d’una nova tardor.


Enlloc

És un indret frèvol, buit, on el temps es perd. En els vidres es reflecteixen imatges blanes i els objectes projecten ombres primes que semblen espectres. La memòria és una casa buida i els records ocells fugitius. El pare hi va viure els darrers anys, a vegades anava i venia, i nosaltres l’acompanyàvem amb la mare, fent veure que no ho vèiem. Sovint encara penso en aquest indret i de nit em sobrevolen somnis d’estances ermes, carrers deserts i cares sense nom, però després em desperto i comprenc que encara no m’ha arribat el moment, perquè el despertador sona a l’hora convinguda i en el passadís m’espera el miol d’un gat


Xuixos de punta

Diuen que va ser un pastisser francès el que va ensenyar la deliciosa recepta del xuixo a un col·lega gironí. Era una mena de bunyol estival farcit de crema que es venia popularment a les platges i a les fires. En deien un «chouchou», un nen bonic, un nen consentit. Aquella peça de pastisseria va tenir un èxit aclaparador entre els gironins a l’inici del segle vint, tant que des d’aleshores no han parat de consumir-ne i d’embrutar-se els dits amb la capa de sucre enganxifós que els recobreix.Però un xuixo, en català, també és una altra cosa ben diferent, era una llança curta o bastó que portaven els vigilants nocturns, els serenos, i que en castellà s’anomenen «chuzos». Probablement aquest «chuzo» prové de la deformació de la paraula «suizo», perquè, en aquella època en què el sol sortia per Flandes, els guàrdies suïssos –unitats d’elit mercenàries– portaven una mena d’alabarda molt característica. Aquelles punxes dels «chuzos» eren afinades i punxegudes com els regalims glaçats que p…

Forasters

Em va sotjar amb uns ulls que imploraven, des de l’eterna quietud del paper imprès. Era un foraster, ho sé, la tinta no enganya. Però jo vaig mirar cap a un altre costat i els seus ulls inquietants van deixar d’interpel·lar-me. Unes gotes de pluja, que corrien com llàgrimes pels vidres de la finestra, atreien tota la meva atenció i ja començaven a pujar olors de cuina pel celobert. Després vaig tornar a obrir el diari, però el negret de la World Press Photo ja no hi era, ara em guaitava un actor de cinema que m’oferia una tassa de cafè. Finalment, vaig recordar que havia de baixar a la botiga a comprar unes capses de Nespresso.


CAP DE CREUS

El cap de Creus no és un accident geogràfic vulgar, com un muntijol d’esquena arrodonida, o un bosqueró d’arbres domesticats, o un riuet d’aquells que s’adorm en meandres innumerables. El cap de Creus no es dibuixa en els mapes perquè sí, com si fos un caprici extravagant dels agrimensors empordanesos, ni sorgeix de la inventiva desmesurada dels geòlegs de la universitat més propera. El cap de Creus hi és perquè hi ha de ser, per obligació orogènica. L’Empordà s’hi arrapa amb totes les seves forces i el mar es retira cada vegada que el toca amb la punta d’una onada. El cap de Creus és la naturalesa rocosa de la terra que emergeix entre oliveres mandroses i alguna alzina desvagada. El cap de Creus són camins rebregats pel vent entre parets de pedra seca i feixes esquinçades on hi havien florit les vinyes. Els ocells nien en les roques i els dofins s’ho miren des de la llunyania amb la mateixa perplexitat que els homes i que els llangardaixos, quan treuen el morro entre les pedres. Un f…

Pinces, ruïnes i muffins

Dels meus viatges de turista ras en servo records escadussers i alguna fotografia desenfocada, són vivències temporals que no es fonamenten en una constatació reglada de la realitat. Quan puc viatjar bado, m’encanto, m’interessen detalls que després oblido amb esbalaïdora facilitat, però n’hi ha d’altres que curiosament han quedat gravats a foc en la meva memòria i sempre ressorgeixen amb una excusa o l’altra.Encara em recordo a mi mateix –i d’això ja han passat trenta-set anys– davant d’una urna de metacrilat a la sala d’Egipte del Museu Britànic. Em vaig quedar garratibat davant d’un simple objecte de tocador de més de tres mil anys d’antiguitat. Eren unes humils pinces rovellades, exactament iguals que unes altres que tenia abandonades des de feia temps a casa, en una caixa d’andròmines.I és que el passat es fa present com menys t’ho esperes, però, a més, hi ha qui es construeix el passat a mida. L’altre record és d’una visita al palau imperial de Schönbrunn a prop de Viena. Als ja…

Extraviats

Gairebé no hi ha res definitiu, tot és un esbós. Potser només el destí tràgic i la follia de la humanitat dibuixen algunes línies clares. Traginem els arreus de la nostra existència fins que ja no podem més, mentrestant tot trontolla, tot passa, tot llisca i s’esmuny, com una anguila entre els dits. Possiblement és veritat el que deia Pessoa –o algun dels seus heterònims– i la perfectibilitat humana és un concepte menyspreable. D’esbós en esbós anem creant bellesa i també monstres, fem ni més ni menys el mateix que aquell Déu desvagat, que va crear la vida precisament en aquest extraviat planeta.

Avui diré Sí, ja sé que no toca. Hi ha dies per respondre Sí i dies per dir que No, de la mateixa manera que hi ha moments en què ningú et pregunta i cal callar. Però avui vull estar al costat dels que afirmen, dels que s’aturen un moment i et miren als ulls de fit a fit per dir-te que Sí, que endavant, que la vida és un enigma, que no tenim certeses i que generalment ens equivoquem, però que avui cal asseverar, cal abonar i proclamar, cal certificar, acreditar i donar fe. Cal dir Sí, malgrat tot, a ulls clucs, perquè avui dir Sí ens allibera i demà ja en parlarem, perquè hi ha més «Nos» que llonganisses.



-->

Engrunes

Potser avui no és un bon dia per a pensar en hores supremes, haurem de viure una mica més. Trescarem pels camins, vagarejarem per les voreres, ens perdrem per boscos insondables i oblidarem el nostre destí, que ens porta necessàriament a pensar en la nit eterna. Som éssers porucs, patim un dolor infinit, ens perd una melangia inescrutable i tenim una vida que s’ho menja tot, però potser ja és tard avui i ens espera alguna cosa entre les pàgines del diari, entre les engrunes de l’esmorzar o en el baf del cafè amb llet. La vida, com el Déu bíblic, s’amaga en els detalls i és ben sabut que la mort no és cosa d’un diumenge al matí.


--> -->

Trinxeres

La gent de la meva edat –més o menys– hem tingut un contacte intensiu amb els que van viure la guerra. Avis, pares, oncles, veïns, ens ho han explicat gairebé tot sobre aquell conflicte que va marcar tan profundament el nostre país. La setmana passada ens ho recordaven des de TV3 amb un programa anomenat «Trinxeres», en què es fa recompte d’algunes d’aquestes històries, però, si sumem les unes amb les altres, arribarem fàcilment a la conclusió que mai ningú va matar ningú. Cap d’ells va prémer mai el gallet del fusell, tots van fugir, es van amagar o van mirar cap a un altre costat. Tots en van ser víctimes, és cert, però l’estadística dels morts també és certa i no els va matar directament el general Franco amb una pistoleta, ni l’Azaña amb un naranjero, les bales mortals eren disparades per avis, pares, oncles o veïns, encara que mai ho van voler reconèixer als seus fills, néts, nebots o coneguts. La guerra, com la vida, fa fàstic i val més no expressar-ho obertament. L’única vegada…

Divendres

Cada divendres neix amb una dolçor que ens penetra als pulmons. Demà la llum d’un dissabte trencarà totes les angoixes, la vida brillarà entre nosaltres i l’horror quedarà lluny, bategant en les tenebres d’un dilluns encara hipotètic. Divendres és i no és, però els carrers s’omplen d’anhels i les mirades s’alcen buscant l’horitzó. No té mesura l’esperança, el blau entra per la finestra, tenyeix els vestits de les dones i omple amb saba nova els pètals de les flors boscanes. El mar s’intueix més enllà de les cases i de les muntanyes, perquè cada divendres neix allà on mor l’escuma de les onades.



-->

LA MASIA

Una masia és un bressol de pedra picada. A la casa s’hi neix, s’hi viu i s’hi mor. Ara es fa difícil de creure, sembla una ficció planiana, però generacions i generacions d’avantpassats nostres van viure i conviure en un mas, com a pagesos o com a masovers. Les temporades i les estacions es van succeir, cada mes i cada any, tantes i sempre diferents, mentre la pluja untava les teules amb regalims olivacis i la llum del sud es filtrava cada matí per les escletxes de la porta d’entrada. Les cases, disperses en el paisatge, deixaven anar fils prims de fum, com fites d’una única pàtria possible. Un colom podia travessar el país deixant que les seves ales flotessin damunt d’aquest alè de vida incommovible. Una masia era un món i la llar la seva consciència, damunt del caliu es cremaven totes les contradiccions i tots els dubtes. Sense esperes, ni temors, ni esperances, la vida dels pagesos relliscava per les parets, entre rastelleres d’alls, panotxes de blat de moro i pomes del ciri. Els a…

El carrer de la memòria

A Dolors Romeu Curbet, in memoriam.
Recordo ara aquella casa baixa del carrer Loreto, un passatge sense sortida allà on la Girona menuda i grisa dels anys seixanta perdia el nom, entre sentors d’horts domèstics i el so proper de la fàbrica. Recordo aquell mur de maons emblanquinats al fons del pati, on l’avi Jaume penjava la petita gàbia del canari i recordo també un petit magraner de fruits minúsculs i aspres. Recordo les flors cuidades i les que sorgien accidentalment, com en els marges i als corriols de Palau Sacosta. Era un temps bromós, de brom i de boira, els nadals s’ajuntaven amb les setmanes santes, els divuits de juliol es confonien amb els sant jaumes i el temps de fires s’embastava amb el dia dels difunts. L’àvia Lola cantussejava cançons d’un altre temps mentre esclovellava faves damunt la taula i la tia Rosita planxava roba sense descans. Un ansat carregat d’aigua calcària feia xup-xup constantment damunt l’estufa mentre la llum, sempre en posició d’entretemps, es filtrav…

Brueghel

Com els caçadors d’aquell quadre de Brueghel el Vell, les figures hivernals es passegen encara pel paisatge, entre els lladrucs dels gossos i el volar silent dels coloms. Un vent de febrer fueteja els núvols i esquinça les branques més desvalgudes dels arbres. La dictadura del present ens imposa imatges blanques, però la llavor d’un temps nou ja palpita en la terra adobada dels camps i sota el fullam sec dels marges. El món aviat es capgirarà, l’alquímic perfum de les roses regnarà de nou en el paradís i els somriures dels infants en les ciutats bombardejades brillaran entre espurnes de fòsfor.
A partir d’avui, els dilluns, dimarts, divendres i diumenges, publicaré aquestes petites càpsules que anomenaré «Esbossos».


-->

Lectures no obligatòries

L’escriptora Wislawa Szymborska va aplegar –parlo en passat perquè abans-d’ahir va fer cinc anys de la seva mort– les seves columnes a la premsa polonesa sota el títol de “Lectures no obligatòries”. Es tractava de textos que sorgien amb l’excusa de comentar novetats editorials que molt poc tenien a veure amb els seus gustos lectors. Llibres d’autoajuda, de bricolatge, novel·les romàntiques, o totxos històrics en tres volums sobre la decadència i la caiguda d’imperis antics. Wislawa brodava aquestes proses amb la finesa del seu somriure. Cada dia penso en ella quan em passejo desvagat pel quiosc de l’estació una estona abans d’agafar el tren, perquè sóc d’aquells que sempre arribo vint minuts abans de l’hora prevista pels horaris ferroviaris. Això em permet contemplar les portades dels llibres que m’ofereixen les grans editorials d’aquest país, títols generalment en castellà que, en cas de seguir els seus consells, em permetrien ser més audaç, més productiu o més feliç, podria desenvol…

LA PLUJA

En els països mediterranis la pluja sempre ha estat un bé escàs. Una bona ploguda en el moment indicat, pot solucionar la collita, l’anyada o, fins i tot, la vida. La pluja, generosa i brillant, sempre ha protagonitzat els somnis més humits dels pagesos i de tota la gent que viu dels recursos que dóna la terra. Però el problema de la pluja no és només que no plogui el suficient, sinó que no plou sempre on ha de ploure, ni en la quantitat justa, ni, en tercera instància, a gust de tothom. Quan va bé per a l’hort, va malament per al gra, quan és més necessari que plogui a muntanya, al pla estan farts de l’aigua que desborda els rierols, o al revés. Això sense comptar amb les necessitats socials de cadascú. Demà que no plogui perquè és festa major, perquè es casa la filla o simplement perquè acabo de netejar el cotxe. Però el millor de la pluja, al nostre país, és que fa el que vol, sense demanar permisos, sense dictar lleis ni fer concessions. La pluja és l’anarquia personificada en un …

Els pagesos

L’any 1968, Els pagesos esdevingué el vuitè volum de l’obra completa de Josep Pla, el llibre fundacional de la idea pagesívola que envolta la figura de l’escriptor de Palafrugell. Però ni Pla era un pagès, si més no un pagès d’aixada i de tallant, de regar l’hort i de donar de menjar a les gallines, ni ara els pagesos, seixanta anys després, són el que eren, i de representar un percentatge importantíssim de la població han passat a ser escassament només l’u per cent. Tot i així la pagesia continua essent el sector primari i el que ens portem a la boca, d’una manera o altra, neix, es cria o es pesca gràcies al seu esforç. Els treballadors del sector agroalimentari són a l’inici de gairebé tot i moltes vegades no ho tenim prou en compte. Sovint la gent de ciutat pensem que les cebes es fabriquen en plantes industrials o que les pomes apareixen per art de màgia en les prestatgeries dels supermercats. La qüestió és que els productes del sector primari cada vegada són més cars i els pages…