Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2017

La muntanya de les ves dobles

Muntanya s’escriu amb «M», és lògic, perquè la grafia d’aquesta lletra s’adiu perfectament al perfil sinuós de les serralades i el nostre Pirineu, de l’Albera fins més enllà del Puigmal, es podria descriure amb una munió d’emes posades una darrere l’altra. Una «M» també serveix per descriure un massís, un munt, un monticle o un muntijol i els habitants de la zona, que són muntanyencs o muntanyesos. La ema minúscula, més baixa i arrodonida, representa les muntanyes més velles, més desgastades per l’erosió, i també ens ajuda a imaginar-nos la curvatura de l’esquena dels mulats i les espatlles cansades dels pagesos de Molló, de Montagut, de Morellàs, de la Menera, de Meranges i de Maçanet de Cabrenys. Tot això s’ha d’explicar als curiosos que arriben a les muntanyes sense saber el valor intrínsec de les emes. John Langdon-Davies va ser un d’aquells anglesos esperitats que es passejaven pel món amb ulls d’infinita curiositat. Va anar i venir de la seva Sud-àfrica natal, es va incorporar a…

L’HORT

Un hort és com un paisatge en miniatura, amb les cols que semblen grans arbres, els alls tendres exuberants com palmeres, les formigues que traginen amunt i avall, i algun pardal que es mou entre els raves com un dinosaure amb plomes. Un polsim de gebrada sembla un pam i mig de neu, un bri de vent una ventada i un cap de núvol ofusca completament tota la parcel·la. Rius poderosos d’aigua de rec corren entre les rengleres d’enciams i les aranyes estenen teranyines que semblen gruixuts cables d’alta tensió. Hort és una paraula d’arrel indoeuropea que va passar al llatí, a través del grec, i que volia dir «jardí». Però els «hortus», a les cases provincianes, van anar derivant cap a altres utilitats, allà on florien les roses i s’hi marcien les fulles d’acant, també hi podien conviure les carbasses, els pèsols, les faves i les cebes. Cada casa tenia el seu hort i cada hort el seu hortolà. Un hort era una porció de paradís, cultivada per un Adam amb gorra, tràmec i bicicleta. Cada Adam to…

Un viatge cap a la llum

Intervenció en la presentació del llibre EL TER: CRÒNICA D'UN RIUA la Fundació Valvi de Girona, el 24 de gener de 2017

Molt bona tarda a tothom, en primer lloc voldria agrair l’assistència de tots vosaltres en aquest acte. En un temps de realitats líquides, sempre s’ha d’agrair la solidesa dels amics i de tots els que per una raó o l’altra decideixen fer-nos costat en un acte com el d’avui.Vivim en una realitat líquida i mai millor que avui per esmentar-ho, perquè el protagonista d’aquest llibre que us presento és un element líquid. Però, la liquiditat ens ve donada també perquè vivim instal·lats en la paradoxa. El nostre món, i sobretot el nostre país, és paradoxal per naturalesa. Vull dir que en la nostra realitat diària sempre ens trobem amb una sèrie de raonaments que ens porten a conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals en podem prescindir.Tot això que us acabo de dir em va venir al cap diumenge passat. Molts dels que sou aquí probablement vau veure al P…

Lectures d’hivern

Després de tota la fanfàrria carregosa de desembre i de cap d’any, ja estem cansats de tanta literatura hivernal i ens sembla com si la primavera hagués d’arribar de cop, saltant-se totes les normes. I no, l’hivern encara cou durant els plumbosos dies de gener, al llarg de totes les cendroses jornades de febrer i de la majoria d’hores del març marçot, que, com tothom sap, encara mata a la vella si pot. Potser no caldria dedicar-li més ratlles a la cosa, perquè el temps –el dels rellotges i els calendaris– va fent la seva independentment dels nostres interessos. Quan pensem en l’hivern ens venen imatges de paisatges nevats, de mercats il·luminats, de ciutats engalanades i d’holandesos patinant damunt de canals glaçats. Però l’hivern és gris de mena, la llum fugaç, el sol molt car de veure i el temps passa lànguidament entre les branques nues dels arbres. Són moments d’arrecerar-se a casa i de llegir el primer que et ve a mà, com per exemple avui que agafat el meu Pavese. Cesare Pavese,…

Power Point

La vida segurament seria millor amb notes aclaridores a peu de pàgina, amb comentaris en off, música de fons i amb un bon guió que ens permetés respondre sempre amb frases enginyoses. Però res és perfecte i segurament algú s’entrebancaria amb la nota 323, passaria un semàfor en vermell, distret per una veu que diria «I mentrestant en algun indret de Catalunya...» o acabaríem embogits per una adaptació minimalista de l’Obertura de Dido & Aeneas de Purcell per als títols de crèdit del nostre cap de setmana. Hem de ser conscients que no som superherois, que no vivim immersos en una superproducció de Hollywood, que l’entorn no el podem modificar amb eines de Photoshop i que la nostra vida no es pot posar constantment en «Game Mode». El món és el que és i, posats a fer, és tan 3D com el millor 3D i la realitat, per fosca que sigui, no deixarà d’existir per molta tecnologia que hi posem pel mig. Hem de plantejar-nos que potser hi ha coses que ja està bé tal com estan, que no cal actuali…

EL RIU

Un riu és com un fil de vida, molts fils que neixen en les muntanyes entre lloses de llicorella i que van convergint entre ells, barrejats amb còdols arrodonits i molses salvatges, fins a conformar un cordatge potent que es nua amb les arrels finíssimes, com fils també, dels arbres, que van convergint, a la vegada, en una soca que estén les seves branques cap al cel. Els rius són principi i final, i, potser per aquesta raó, els humans som animals de riu. La majoria hi vivim a prop i la resta els enyoren. A causa d’una maledicció antiga no som capaços –un per un– de banyar-nos dues vegades en les seves aigües, però, malgrat tot, les plantes, els animals i la història de les societats humanes ho fan constantment. Un riu és com un fil de vida, una línia que separa i que uneix, una cinta de plata on es reflecteixen les textures i els colors dels núvols, i a vegades també les cabòries de la gent, dels que construeixen ponts i dels que basteixen rescloses. Hi ha rius que es recorren com un …

Et in Arcadia ego

Vivim sotmesos a l’estrès dels canvis. Cada dia veiem com la realitat que ens envolta pareix nous monstres. No hi ha res immutable i tot dansa al nostre voltant com en una mena de parc temàtic foll o en una al·legoria d’un paisatgista holandès. Els nostres pensaments són febrils neurones que fan pampallugues, llums minúscules que brillen tènuement en la nit, punts inconnexos en la immensa foscor del desconeixement. Diuen que la felicitat és fugaç i que fins i tot a l’Arcàdia, entre rierols virgilians, hi regna la mort. A l’antiga Roma, quan un general desfilava victoriós portava sempre un esclau al darrere que li recordava la seva condició de mortal: «Memento mori». No sé si aquest costum encara és vigent a Washington, però pot ser que el nou president a hores d’ara ja hagi expulsat l’esclau per manca de papers. Bona part del que sé ho vaig aprendre de jove llegint diaris. Estic segur que es podria traçar una línia, llarga i sinuosa, que enllacés tots els punts dispersos que conformen…

Petjades de gat

Hi ha fets que amb prou feines deixen traça, gestos, mirades, paraules, olors, que s’esvaneixen ràpidament. Vivim en un món poc sòlid, tot s’enruna al nostre voltant i només queden les grans obres de la humanitat i fins i tot aquestes acaben per sucumbir. De les set meravelles del món antic només en queda una, i encara gràcies, de la resta només engrunes, suposicions i quimeres. Pols de marbre diluïda en el desert. La gran biblioteca d’Alexandria, que va arribar a tenir un fons de més de 700.000 títols, va quedar reduïda a cendres i també, molts anys després, la més modesta, però emblemàtica, de Sarajevo. Els llibres són molt més fràgils que les pedres i no tan sols els afecta el foc, també són devastats per les humitats i els rosegadors. Podríem dir que molts dels llibres que han sobreviscut fins a l’actualitat ho han fet gràcies a generacions de gats que van vetllar per la seva integritat. Al contrari dels grans personatges que es passegen amb pas ferm per la història, els gats, amb…

El Ter: crònica d'un riu

PRESENTACIÓ A GIRONA
Dimarts, 24 de gener a les 19.30 h
a la sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi

Taula rodona amb la participació de:
Ponç Feliu, gerent del Consorci del Ter
Narcís Illa, president de la Comunitat de Regants del Baix Empordà
Pau Masramon, portaveu de l'entitat L'aigua és vida


EL BOSC

L’home és un animal que prové del bosc. En el bosc vam aprendre a caminar, a viure i a raonar, i el bosc ens va nodrir com una mare generosa. Cada arbre ha arrelat en el record d’antigues històries de bosquetans i tots els humans portem substàncies vegetals i minerals diluïdes en la sang. Cada bosc és com un bressol, les branques balancegen al mateix ritme que el cor de les persones i la terra flonja que acomboia la molsa, batega amb el pols infinit dels segles. Tots venim del bosc i, de nit, quan tanquem els ulls tot esperant entrar en el paradís dels somnis, ens vénen records immemorials de foscors ignotes, cants d’ocells i raucs d’amfibis a la vora dels camins i en els rierols que serpentegen entre els arbres. Sempre hi ha un bosc en el pòsit més profund dels nostres records i una veu que ens alerta rere els matolls. Els boscos són alfabets infinits i tothora hi ha un arbre amb el nostre nom inscrit en la seva escorça, amb lletres que es van difuminant amb el pas dels dies i on l’h…

La setmana dels barbuts

Després de les cada vegada més llargues i feixugues festes de Nadal, tornem a la precària normalitat del calendari i arriba la setmana dels barbuts, que tradicionalment es considera la més freda de l’hivern. Els dies 15, 16 i 17 de gener, la tradició cristiana ens recorda tres sants que es representen amb barba florida. Pau, Maur i Antoni, ermitans i abats que van viure i van morir, com la majoria de sants i santets, als inicis de la nostra era. Nosaltres, els que vam néixer a finals del segon mil·lenni, vam créixer en un món on les barbes tenien mala premsa. Eren cosa de revolucionaris, d’excèntrics o de rodamons, signe de rebel·lia i de deixadesa. Passava el mateix amb els cabells llargs, però després tot va anar canviant ràpidament, fins ara, en què ja no sabem què significa una cosa ni l’altra. Les barbes i els cabells creixen i es rasuren en funció de les modes cada vegada més passatgeres i efímeres. Actualment ja no sabem distingir, en qüestions de moda, entre normalitat i rares…

Sapiens, mentides i escales mecàniques

Crec recordar que les primeres escales mecàniques que vaig veure van ser les d’El Corte Inglés de plaça de Catalunya, als anys seixanta del segle passat. Per a un nen de Girona com jo, allò era el màxim exponent de la revolució tecnològica. Recordo també, i suposo que aquesta experiència la compartiré amb molts altres, que el meu primer vol a motor va ser en l’avió del Tibidabo i el meu bateig marítim en les golondrines del port. Després de gairebé cinquanta anys, puc dir que les meves aventures per mar no han estat gaire més interessants que aquell primer viatge iniciàtic, que l’avió l’he utilitzat només en comptades ocasions i que les escales mecàniques em continuen produint el mateix estupor que la primera vegada. Sempre dubto en posar-hi el primer peu i encara dubto més quan he de sortir-ne. Em fa l’efecte que aquells queixals metàl·lics se m’han de cruspir sencer. La meva difícil relació amb la tecnologia va lligada amb la vertiginosa velocitat amb què l’Homo Sapiens ha encarat l…

ELS CAMINS

Més enllà de les vies artificials, que semblen dibuixades amb un llapis de quitrà damunt del mapa, els camins són una cosa ben diferent. Un camí és una metàfora, del país, de la cultura, de la història. De fet, «metàfora» prové d’un mot grec que vol dir «transport», i un camí serveix bàsicament per transportar-nos a través de l’espai, més o menys acotat, on hem decidit viure. A diferència de la metàfora, els llatins van manllevar el mot «camí» del gal i van prendre la part pel tot, perquè en l’antiga llengua dels druides, la paraula «camani» vol dir passa. Els romans ja sabien que un camí, a diferència d’un carrer o d’una carretera, existeix perquè el solquem diàriament i que si no desapareixeria enterrat per la vegetació, esborrat pel vent. Un camí el construïm cada dia caminant, un camí són les nostres petjades en el fang, un camí és el que resta entre nosaltres i l’infinit. Els camins són signes inequívocs de vida, la vida hi flueix sota els nostres peus i són un punt imprescindibl…

Quatre de gener

Avui, quatre de gener, és un dia qualsevol i a mi em pertoca escriure el primer article de l’any, un article com tots els que faig en aquesta secció: intimista, quotidià i planer. No confondre si us plau amb planià, que és un altre registre i, sobretot, un altre nivell que em sobrepassa. Les meves Barretades són gasetilles d’estar per casa, de llegir amb espardenyes a la vora del calefactor i, si es fa amb la versió en paper, de retallar després de llegir per posar sota la gàbia del periquito. Però no creieu pas que aquesta mena de literatura sigui fàcil de concebre perquè, en primer lloc, s’ha de tenir molta memòria, igual que quan es volen dir mentides. Amb això no vull dir que les Barretades siguin falsedats absolutes, sinó que per no repetir-me em cal recordar si abans ja ho he escrit d’alguna manera, a vegades fins i tot de la mateixa manera. L’actualitat mundial produeix temes nous a cada instant i els grans columnistes i tertulians tenen matèria per continuar opinant fins al di…