Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2017

Dietari de tardor (27 d'octubre)

Barcelona és una ciutat que es debat contra les seves ombres. En aquests darrers dies d’octubre, una llum gairebé primaveral s’imposa en els carrers i sembla augurar dies més lluminosos encara, fins que la tardor astronòmica imposi finalment la seva llei. La història es va escrivint per les voreres, amb lletra cursiva i apressada, a cada cantonada canvia el paradigma, els capítols s’escurcen i les notes a peu de pàgina es fonen pels embornals. Deia W.H. Auden que “els anys corren com conills”, ho deia el poeta de York, però també podria haver sortit de la boca de la meva àvia. A casa ens agradaven els conills, en el rostit, amb altres carns i unes cabeces d’alls. A pagès els alls ho arreglaven tot. Ara, encara, quan menjo conill –amb allioli o a la rabiosa– penso en aquells animalons que teníem engabiats al pati de casa i en aquells dies de festa major i de Tots Sants, quan la tardor es cruspia les tardes amb creixents mossegades d’ombra. Ara hi torno a pensar, aquests dies a Barcelona,…

Temps de fulles

Ja arriben aquells dies en què les fulles dels arbres comencen a caure damunt dels automòbils aparcats i en les voreres de les rambles. És la neu del nostre país, una neu vegetal que s’amuntega en els marges dels camins i que no ens abandona durant mesos, deixant en el paisatge una pàtina volàtil i caducifòlia, de tons de bronze brunyit i de camussa bruta, de pell de taronja seca i d’ambre rovellat. Les fulles es desplomen com parracs esquinçats i voleien durant llargs instants, seguint les vetes de vent que es desplacen entre els murs de les cases. Pugen i baixen, i es dipositen finalment en fines capes, en els intercisos de les pedres venerables de les ermites, es desmaien en els llits de molsa eternament verda de les raconades i s’arrapen amb una desesperada insistència en els lleus solcs de les vetustes inscripcions lapidàries dels cementiris rurals. Les fulles turmenten als escombriaires i als jardiners, s’enganxen en les soles de les sabates de les senyores que van a comprar al …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

Adoctrinament

A mi em van adoctrinar els hermanos de La Salle, no va ser una experiència especialment dolorosa, però sí frustrant. Ho recordo com un temps erm de la meva vida, no em va deixar cicatrius físiques, només alguna tara mental. Encara ara, quan veig una bandera espanyola, recordo aquells dilluns a primera hora, tots ferms i en silenci veient com l’hermano prefecte pujava la bandera i un altre posava el disc amb el tronat himne d’aquella Espanya ronyosa. Recordo els professors que, per obligació o per vocació, ens donaven classes de FEN, Formación del Espíritu Nacional, i posaven música a la lletra del Cara al Sol que estava impresa en el llibre. “Cara al sol con la camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer.” Recordo el braç en alt i el bigotet retallat d’alguns individus, el crist penjat a la paret entre el Franco i el José Antonio, les parets grises, el fluorescent pampalluguejant i les sotanes negres. Recordo tot això quan avui altres personatges ens venen amb la mateixa bandera, amb el m…

Susqueda a sang freda

La vall de Querós i de Susqueda és una profunda ferida entre les Guilleries i el Collsacabra. L’aigua del Ter s’amansa a tocar del mur de formigó del pantà i s’estén d’un costat a l’altre, tibada i plana, gairebé a tocar dels arbres, com un mar de molsa líquida. La respiració inquietant del cel es nota constantment al clatell i, de sobte, tots els rastres d’humanitat queden lluny, perduts entre les coordenades d’una comarca bosquerola i remota. Sobrevolen les aigües grans ocells de bec ganxut i de plomatge ultraviolat, que rastregen lentament tots els racons amb ulls de rapaç. Fa dies que no plou prou, la sequera ha anat engruixint la cinta de terra erma que envolta el pantà, els santuaris, des dels cims, dibuixen siluetes cada dia més obscures a mesura que avança la tardor, i l’ombra d’un crim a sang freda plana en el paisatge. La Paula i en Marc van desaparèixer el 24 d’agost, engolits per la voracitat insondable de l’indret. Els seus cadàvers van aparèixer dies després, rodejats de…

Estat de xoc

Sempre que m’han preguntat allò de “quin llibre t’enduries a una illa deserta?” –i m’ho han preguntat més d’una vegada– he respost que triaria el Diccionari de la Llengua Catalana, perquè s’hi contenen tots els mots i per tant totes les històries que es poden conformar en la nostra parla. Per molt que ens pensem el contrari, sempre anem escassos de paraules, no acabem mai de trobar l’adjectiu o el verb adequat perquè la realitat és complexa i canviant. Però hi ha dies que ens llevem amb un alè de paraules a la boca que intentem ordenar de la millor manera que podem. Sense anar més lluny, jo avui he expectorat diversos qualificatius que s’enganxen al paladar com si fossin mucositats infectades de pus. He repetit sense parar la paraula “miserable” en el seu sentit més plural però després n’han seguit d’altres. Miserables, abjectes, vils, repugnants, indignes i menyspreables, tota una sèrie d’adjectius que ja no m’han abandonat durant tot el dia. En aquests darrers temps, si alguna cosa he…

Anticicló

L’anticicló és l’estat zero de la meteorologia. Els mapes del temps apareixen nets de marques i símbols, només treu el cap una “A” molt gran, que sembla flotar com una nau misteriosa damunt dels elements geogràfics del país. Durant un anticicló els homes del temps han de passar l’estona com poden, explicant, a qui els vol escoltar, que, si més no, cauen pluges torrencials en països remots. Ves per on, quines coses! Un anticicló és la meteorologia, però sense meteors i sense sufixos. Durant aquest període de calma infinita, arribem a pensar que ja no plourà mai més damunt dels nostres sedegosos teulats, que els ocells es perdran irremeiablement en un cel excessivament impol·lut i que el vent oblidarà definitivament la seva obligació imperativa de bufar de tant en tant, per sacsejar les fulles seques dels arbres i per fer grinyolar els mandrosos penells de les torres i els campanars. Tot ens sembla inútil, els impermeables arrugats pengen a l’armari com si fossin bacallans deixats a assec…

Refredat

Primer va ser com una mena de picor venial a la gola, una mena de pessigolleig sospitós, però vaig pensar que ja passaria, la fràgil naturalesa dels humans té aquestes coses i –ja ho deia la meva àvia– quan no tenim un «ai», tenim una ceba. Però l’endemà la cosa va anar a més, em regalimaven gotes de suor pel front i sentia la roba enganxada al cos, aleshores vaig començar a prendre les coses que els autònoms tenim a la farmaciola, acumulades de temporades anteriors, perquè tampoc és qüestió de comprar-ne de noves a cada refredat, però no em feien gaire efecte. Em vaig posar al llit aviat, tapat amb la primera manta de la tardor, i a mitjanit ja estava xop, suava per tots els porus i els llençols semblaven un mar enmig de la tempesta. Flotava en una mena de somni febril, com en una pel·lícula de Tom Cruise en 3D en la qual no identifiques exactament qui és el bo o el dolent, però saps que el protagonista ets tu i que tothom et persegueix vagis cap on vagis. Al matí em sentia millor, p…

Crònica d’un dia d’octubre

Ja em perdonareu si dic que tots els dies d’octubre s’assemblen a la seva manera. El sol es lleva encara a bona hora i es pon dins d’un horari prudent. Però els dies d’octubre es carreguen sovint amb les intemperàncies de la tardor, sembla com si la vida ens volgués empènyer cap a indrets insospitats i que el fràgil fil que ens lliga amb la realitat s’hagués de trencar en qualsevol moment. El sol d’aquests dies s’escampa encara bravament entre les fulles dels arbres, els avions dibuixen línies finíssimes sobre el blau intens del cel i els camps comencen a mostrar els colors primaris de la terra. Però aquest octubre és diferent de tots els altres i el recordarem sempre en els annals de les nostres vides, com el primer o el darrer –segons com es miri– d’una història llarguíssima de negacions i injustícies. En el parc de la Ciutadella de Barcelona, que és el símbol d’aquesta història, hi ha fileres de til·lers, de plàtans i d’acàcies, que han vetllat durant anys en silenci, al voltant de l…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

Nit de vetlla per la democràcia

Recordarem un dia aquestes hores de neguit i d’esperança. La remor de les paraules dites i d’anhels esbossats, barrejats amb la humitat tardorenca de la primera nit d’octubre. Obrirem el calaix dels records i, entre flors seques i retalls de diaris esgrogueïts, hi trobarem el sentit de les nostres vides, tot allò que ens haurà permès viure amb un mínim comú denominador de dignitat. Recordarem aquell matí de diumenge, carregat d’incerteses. Érem a la porta dels col·legis electorals, gent de tota mena, sense cap altra voluntat que la d’intentar bastir els fonaments d’un país nou, lliure i més just, i defensar-lo únicament amb la força de les nostres pacífiques conviccions. Res ens ho farà oblidar, perquè fèiem el que s’havia de fer i érem on calia estar. Recordarem amb horror les imatges que vam anar veient, la cara més ignominiosa dels brutals repressors. Sabíem que no seria fàcil, però mai no ens vam poder imaginar el que estàvem veient a Girona, a Sant Julià de Ramis, a Aiguaviva, a Ga…