Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2017

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

L'hora decisiva

Avui, quan ens desitgem «un bon cap de setmana» ho farem d’una manera radicalment diferent, els nostres pensaments no s’aturen, perquè tots sabem que aquest cap de setmana no serà com els altres. Diumenge dipositarem una papereta dins l’urna de la democràcia i recordarem aquest dia decisiu que ara ens pertoca viure. No podem fallar, no podem deixar-nos perdre el darrer tren de la història. El camí ha estat feixuc i les hores que falten tampoc seran fàcils, però hem de treure les forces d’on calgui i aferrar-nos als nostres somnis. Diumenge anirem a votar en una llarga filera, amb la mirada neta i un somriure a la boca, pensant en tots els que ens precedeixen i en tots els que esperen darrere nostre. No fallem, si hem arribat fins aquí, res ens podrà aturar. 
«dins la nostra fusta mesquina  ressonen homes i ciutats.»  (Carles Riba)

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

L'estaca

Aquests darrers dies he escoltat i cantat L’estaca, molts ho hem fet. La cançó de Lluís Llach ha viscut adormida, en la mena de llimbs col·lectiu on dormen aquestes coses, i ara sorgeix de nou, potent i viva, il·lustrant aquest temps de lluita i per a recordar-nos d’on venim. La gent de la meva generació ve de L’estaca, però la cançó ens remet molt més lluny, a través d’ella ens parla “l’avi Siset”, un transsumpte de les veus familiars escoltades durant les nostres infanteses. Ara ha tornat L’estaca, probablement hi ha contribuït el fet que en Llach sempre ha estat al nostre costat, no ha passat el mateix amb en Serrat o en Raimon, que pràcticament han desaparegut de l’imaginari de lluita en aquests dies de trasbals i d’esperança. No he escoltat en boca de ningú el «Diguem No» ni cap de les emblemàtiques cançons del cantautor de Xàtiva, ni els cants a la llibertat que va fer Serrat, ni en català, ni en espanyol. Ni tan sols quan vénen la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no canten «M…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…

El coratge

A vegades oblidem que la vida és un vaixell fràgil. Sortim al carrer pensant que res ens aturarà, que amb els nostres braços esquifits vinclarem les gruixudes reixes que ens empresonen i que amb el foc de la mirada fondrem els obstacles que ens trobem pel camí. Ens sentim forts, vigorosos, indestructibles. Tot i que sabem que la realitat és més aviat tot el contrari, nosaltres fem com si no, ens allisem els cabells amb una mà, mentre amb l’altra espolsem la caspa del sotabarba. Si féssim cas només del que ens dicta el nostre instint i del que ens recomanen els que sempre porten un consell preparat a la butxaca, no sortiríem mai de casa, potser ni tan sols arribaríem a treure un peu del llit. Però la vida, que bufa sense aturador, com un vent en el desert, ens empeny a fer coses, ens posa davant del mirall i ens diu: “tu ets el protagonista d’una història immortal i has de representar el paper que et toca”. La suma de totes aquestes audàcies, dues o tres per replà, és la corrua que es fo…

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Terra tosca

A Les Preses, una mica més amunt de l’antic baixador del tren d’Olot, a les envistes del Puigsacalm i gairebé a tocar de la capital de la Garrotxa, hi ha la casa del peó ferroviari i l’entrada del Parc de Pedra Tosca, un terreny conformat per l’acumulació de material procedent del volcà Puig Jordà. El parc és un embull de camins fondos i enlairats, tossals i clots, entre artigues –camps de conreu minúsculs– on es cultiven encara el fajol, el sègol, la userda, l’ordi i tota mena d’herbes remeieres. Quan arriben aquests dies de setembre, i la tardor ja s’intueix en els colors de les fulles dels arbres, dóna gust de passejar-s’hi. En el paisatge s’hi percep la trèmula remor dels rierols que menen cap al Fluvià i el cel dibuixa un arc de color blau turquesa, sustentat en una columnata de volcans apagats. A l’altre costat de la carretera continua el bosc i es va barrejant amb la serra del Corb i amb la Fageda d’en Jordà. Des del punt culminant de la contrada, el mirador de Puig Rodó a Xena…

De Reggio a Reggio

El mes de setembre de 1982, la ciutat de Girona es va agermanar formalment amb el comune di Reggio Emilia, una ciutat de la regió de l’Emilia-Romanya al nord d’Itàlia. Quan va sorgir la notícia en algun diari local, hi va haver gent que es va posar les mans al cap, pensant-se que el Reggio del qual es parlava era el de Calàbria, una ciutat del sud, a la punta dels dits de la bota italiana, just davant de Sicília. En un moment en què la democràcia municipal catalana encara estava en les seves beceroles, semblava que aquell Reggio, empobrit i corromput pel crim organitzat, fos el millor exemple a seguir. Però aviat l’alcalde de Girona va deixar clar que es referien a la Reggio del nord, la del formatge, capital d’una província d’unes característiques molt més semblants a les gironines. La serenor de la vall del Po era la que calia imitar i Girona ho va fer, culminant-ho amb una rehabilitació de les cases del barri vell on es reproduïen els colors terrosos dels palaus del renaixement. Tren…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…