Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2017

Colofó del viatge

Avui en dia tothom fa un viatge, com més lluny millor. El meu periple estiuenc ha estat menys brillant que altres, he anat de Portbou a Blanes, recorrent això que s’anomena la “Costa Brava”. No he gaudit de grans experiències, ni aventures, ni m’he sentit millor ni pitjor que els que han fugit a una remota illa del Pacífic, a una regió muntanyosa dels Andes o al cor de Manhattan. En un món intercomunicat permanentment, no pots desconnectar mai del teu fat, però he pogut contemplar de nou paisatges que m’eren familiars: la rambla de Portbou, l’arbre de la plaça de Colera –i el de Llançà–, el Passeig de Sant Feliu i el camí de ronda de S’Agaró. He estat feliç tornant a aquests indrets i m’ha assaltat una profunda agror quan he revisitat els paradisos perduts d’Empuriabrava, de Platja d’Aro o de Lloret. He arribat a la conclusió que la Costa Brava és un got mig ple o mig buit i que tot depèn de com t’ho miris, el que passa és que hi ha uns quants indrets on de líquid en queda ben poc i, …

De Lloret a Blanes

Sense saber exactament com, ja hem sortit de Lloret de Mar, una vila que el seu ajuntament defineix com a «essència de la Costa Brava». Els ulls ametllats dels baladres ens miren envejosos darrere dels murs, la història ens estira ribatge avall i volem arribar al final, abans no s’esquinci definitivament el mapa. Primer passem per Fenals i veiem com la platja va dibuixant una mena de tija espigada, amb brots que apunten cap a les onades. Tantes punxes com preguntes i poques respostes. Els arqueòlegs han reportat que a Fenals hi havia una bòbila on els romans fabricaven tota mena d’estris de ceràmica. És estrany imaginar-se ara aquella època imperial, molt abans de les invasions bàrbares. Avui el mar, una mica esvalotat, aixeca ones que es desplacen de través cap al sud i la dolça llum marina escampa una mena de malenconia blanenca, un mot que aquí comença a prendre del tot el seu sentit.  Després de la platja de Santa Cristina apareixen els jardins botànics de Pinya de Rosa i Marimurtra…

De Tossa a Lloret

En un incomparable triomf, encara, les torres medievals de la vila vella de Tossa es retallen fotogènicament sobre un fons que cada dia es desvetlla enmig d’espurnes de plata i de blau. Les antigues cases dels pescadors, encofrades entre les muralles i les roques, expliquen històries bromoses, mig perdudes en l’anar i venir del temps. Una Ava Gardner impertèrrita, i a escala 1:1, s’ho mira tot amb ulls de bronze. Cala Pola, cala Bona, es Codolar, la mar Menuda i la Platja gran de Tossa conformaven aquell paradís que encantà Chagall, un paradís blau que ara es va dissolent en un magma gris de ciment i entre la gernació multicolor de turistes que ho envaeixen tot. Quatre barques de pescadors que semblen d’attrezzo serveixen de recordatori d’un passat que ja no tornarà mai més. La carretera que venia de Sant Feliu segueix el seu viatge cap al sud, però ara terra endins, entre les urbanitzacions que ressegueixen la costa i les ondulacions ja més febles de l’Ardenya. Un seguit de rètols ens …

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…

RIPOLL (fragment)

Interrompo momentàniament els meus Apunts de la Costa Brava per publicar aquest fragment del meu llibre El Ter, crònica d'un riu on parlo de Ripoll.
«Durant una estona, entre la colònia Jordana i Rama, la carretera passa encaixonada entre el riu i un alt espadat grisenc, tallat a pic de la muntanya. Gairebé durant tot el trajecte acompanya la carretera, seguint l’antic traçat del ferrocarril, la Ruta del Ferro, que aquí és alhora també Ruta del Ter. Ripoll, d’entrada, només m’ofereix places de pàrquing en zona blava, tot i que després m’assabento que també hauria pogut aparcar al pàrquing gratuït de Can Guetes. Mentre faig l’ofrena a la màquina, pregunto a un senyor que espera: –Plourà? –De moment sembla que ens n’escaparem... Uns ànecs collverd passen volant en formació damunt del riu i jo em miro el cel amb un punt de dubte. Ripoll a vegades sembla un indret fictici, inventat per romàntics impenitents, per poetes desficiats o per inventors d’epopeies impossibles. És com un d’aquells l…

Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu de Guíxols és un nom acotat a una badia on s’ajunten els darrers contraforts de les Gavarres i les primeres pedres de la serra de l’Ardenya. Un passeig marítim dibuixa la seva base urbana, prou retirat de primera línia de platja per a impedir que els edificis més alts facin ombra als banyistes, però potser el mèrit principal d’aquesta població rau precisament en el fet d’haver sabut conservar relativament la seva identitat com a poble.  Igual que Palamós, Cassà i Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols visqué els anys gloriosos de la indústria surera. Durant més de setanta anys va estar comunicat directament amb Girona per una línia de ferrocarril i el seu port fou durant molt de temps el més important de la costa. Els ganxons recorden, amb una discreta làpida a Sant Elm, que Ferran Agulló –fill il·lustre de la vila– batejà la costa amb l’adjectiu de «Brava», però mai s’ho han cregut al peu de la lletra, perquè, en el fons, intueixen que hi ha vida més enllà del turisme i alguns …

La volta de l'Ametller

Hi ha indrets que només viuen en la memòria, la memòria els engendra, els fa fructificar i els manté vius al llarg de la vida. A vegades són regions lluminoses, amb escultures, herois amb barba i filòsofs que semblen de bronze. A la vora del mediterrani ja passen sovint aquestes coses, però la volta de l’Ametller és un territori més íntim, només habitat per un infant com era jo. Ara no he gosat tornar-hi perquè tinc por que s’esvaeixi com un somni, i per tant hauré de descriure’l tal com la meva memòria el serva. La volta de l’Ametller començava en una cala que en dèiem “dels bots” a tocar de la platja de Sant Pol i s’estenia, com una gran ametlla garapinyada, fins a tocar el dic del port de Sant Feliu de Guíxols. Vora els penyals hi passava un estret camí de ronda que trepitjàvem cada dia en anar i tornar del bany. Tot s’ha de dir que aquesta regió indòmita només existia en temps d’estiu, després desapareixia durant nou mesos que semblaven una eternitat. Recordo el càmping Sant Pol, on…

S'Agaró

S’Agaró és una urbanització noucentista –i elitista–, construïda sobre el projecte inicial de l’arquitecte gironí Rafel Masó i per encàrrec de l’industrial Josep Ensesa i Pujades, que s’estén entre la platja de Sa Conca i la de Sant Pol. Juntament amb el camí de ronda que voreja les roques feldespàtiques i que relliga els dos punts, és probablement l’únic punt de la Costa Brava, i probablement de tot el litoral català, on l’urbanisme modern no ha entrat en un conflicte tràgic amb el paisatge. L’ideari noucentista de ciutat jardí va respectar l’entorn. Tot són cases de senyors, amb jardins rodejats de pins pinyoners i de tamarius immensos, gespa ben regada, garatge per a quatre cotxes de luxe i habitació per a les minyones. Per la part de Sant Pol, S’Agaró queda resguardat pel glamur i el respecte que encara imposa l’Hostal de la Gavina. Les casetes de bany a la vora de la sorra acaben de donar el toc vintage i fotogènic que aprofiten els ajuntaments de la zona per a la promoció del «p…

Màgic parc

Una lluna enorme, com un cèrcol de plata, es dibuixa damunt dels pins que creixen aquí i allà, al voltant de la llarga avinguda, la milla d’or, que travessa Platja d’Aro de dalt a baix, però la bàrbara resplendor dels rètols lluminosos eclipsa totalment la seva bellesa i el cel es difumina enmig de tota mena de reclams publicitaris, que denoten l’epilèptica naturalesa de l’indret.  Pizzeries napolitanes, braseries argentines, pubs irlandesos, restaurants indis i japonesos, basars xinesos, farmàcies de guàrdia i la botiga oficial del Barça, tot s’ajunta i es barreja, des de la punta d’en Ramis fins al Pinell. Si James Steward, el protagonista de “Que bonic que és viure” s’hi passegés, contemplaria un espectacle molt més inquietant que la imatge corrompuda del seu poble que li ensenyà el seu àngel de la guarda.  Platja d’Aro és gairebé tot allò que no voldríem que fos una ciutat per ser viscuda. El paisatge natural de la zona ha quedat engolit per una trampa de formigó que tot ho ofega. E…

Cales a gogó

De Torre Valentina fins a Platja d’Aro s’estén una costa de roques i platgetes vigilades de prop per una rastellera d’hotels i de càmpings d’estètica afrocaribenya. Passant per la carretera un té la sensació d’estar en un altre país, no se sap ben bé quin, si millor o pitjor, però tots els inputs són estranys, imposats, dirigits a una clientela que busca l’exotisme, un exotisme barat, d’estar per casa, de flors de plàstic i mojitos de garrafa. Aquí, la Costa Brava, ofereix més els seus encants suposats que els reals, encants moltes vegades prefabricats en alguna agència de publicitat de Barcelona, les mateixes que engiponen cada temporada els anuncis de la cervesa de sabor mediterrani, els embotits casolans que pots trobar en qualsevol gran superfície i aquella marca de cafè que només et prens quan tornes a casa per Nadal. Aquest tram de costa és com una mena de llimbs on fan estada la mena de turistes que no volen estar immersos en el brogit dels grans emporis turístics, però que tampo…

La platja de l’Edèn

La badia de Palamós s’allarga en forma de podall afilat i la punxa es clava a Torre Valentina. A la platja s’hi dibuixen tres grans osques, produïdes pels dics de contenció de la sorra. El passeig és anodí pel costat de mar i angoixant, i trist, de cara a muntanya. L’afany constructor dels calongins ha fabricat aquest monstre que és la platja de Sant Antoni. Pisos i pisos amb patis de veïns a preus d’apartaments turístics, enmig d’olors d’humanitat i de pollastre rostit. Entre un munt de palmeres plantades directament a la sorra, s’hi dreça un cartell que informa sobre uns ecosistemes litorals que ja només existeixen en la imaginació dels serveis de comunicació del municipi i un patètic monument recorda que en aquest indret una vegada hi va haver gent que vivia de la pesca al volantí. La Torre Valentina, fagocitada literalment per un edifici monstruós, és el símbol del que mai hauria d’haver estat la Costa Brava. En els murs del restaurant de l’Hotel Eden Playa, s’hi exhibeixen impúdi…

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

El camí de les formigues

De cap Roig fins a l’Agulla de Castell es va traçant un camí reveixinós que va de cala en cala, per indrets relativament verges, la cala del Vedell, el Crit i el cap de Planes, amb les illes Formigues a tocar. Des del viarany s’intueix el territori interior, camps de conreu i algun càmping mig amagat, que pertanyen al terme municipal de Mont-ras, un poble discret que allarga com pot un camal fins al mar. Després de Roca Bona hi ha cala Estreta i una mica més enllà la platja de Castell, vigilada des de l’alçada per les restes d’un poblat ibèric. Aquí ja es comencen a intuir de nou les olors a vegades indistingibles de gelat de vainilla i de crema solar. Dos xiringuitos es disputen el territori, però encara no hi ha edificacions a la vista. Els banyistes han de deixar l’automòbil en un pàrquing de pagament, cinc euros terra endins. Seguint el camí s’arriba a S’Alguer, una cala ocupada per antigues casetes de pescadors, ara habitades per estiuejants, i després de passar a la vora dels anti…

Terra d'estiueig

Per als gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d’aigua salada i inquietant. El podem contemplar des de la muntanya dels Àngels, si pugem a peu un dia clar pels viaranys de la vall de Sant Daniel. S’entreveu des dels terraprims que voregen l’Empordà i des dels cims de l’Alta Garrotxa. La Costa Brava és el mar, una franja blava llunyana on tothom està de vacances o viu dels que estiuegen. Fins fa uns decennis, cinc o sis, només s’hi arribava en uns trens asmàtics i fumejants, que es movien a la velocitat de la llum, de la llum de carbur. Anar de vacances a la costa era cosa de rics o de pobres amb prescripció facultativa. L’aigua salada anava bé per a la salut i era barata, sobretot per a curar les malalties produïdes pels paràsits de la pobresa. La postguerra va crear aquesta mena de sanitat alternativa. Quan van arribar els estrangers del nord a la recerca de l’esperit del sud, tot va canviar de dalt a baix. Per a fer-los complime…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…