Ves al contingut principal

Les cales de Begur

Arribem directament a Sa Riera, hem deixat enrere la platja del Racó, que més aviat forma part del contínuum de Pals i la d’Illa Roja, que és territori nudista. Fa xafogor, una humitat de plom s’arrapa a les roques i es dilueix sota les aixelles. La platgeta està plena de banyistes i de gent que va amunt i avall pel camí de ronda. La muntanya s’està corcant d’edificacions, els pins creixen damunt de les cases i els baladres –d’ofici– omplen de colors els jardins dels estiuejants.
De Sa Riera a Aiguablava, la costa de Begur va dibuixant un manyoc de cales i de rocams que es fonen en el mar. La carretera ens porta com pot pel litoral. Ens aturem a prop de Sa Tuna, de fet només intuïm l’indret entre la pineda. Hem decidit fer el pícnic aquí, entre el soroll constant de les cigales i la remor dels cotxes que passen de tant en tant. El sol surt i s’amaga i el mar esquitxa de blau el fons del panorama, entre les branques dels arbres. 
Quan ja ens hem acabat l’ensalada russa i el cava, comencen a caure gotes, grosses i càlides, que ens fan decidir aixecar l’improvisat campament. Passem de llarg el trencant que duu a la platja Fonda, sota el cap de Begur. Enfilem en direcció a Fornells i Aiguablava, tot cercant un lloc per fer el cafè. Les gotes insisteixen i taquen de fang el parabrisa. Potser a baix, damunt la sorra, el món es veu d’una altra manera, però el cotxe ha decidit girar definitivament cap al poble.
Crec que no sóc qui per parlar de les cales de Begur, hi ha gent amb més criteri, que s’ha banyat infinitat de vegades en l’aigua de dies més clars que aquest, que ha escrit poemes a peu d’obra de les roques, que ha dibuixat amb l’estilogràfica línies blaves infranquejables i que ha cantat, amb aires d’havanera o de lieder, himnes emocionats i més sensibles que les meves pobres cròniques. Begur ens espera i, a més, necessitem el cafè si no volem sucumbir a les moires de la tarda.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…