Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2017

Les cales de Begur

Arribem directament a Sa Riera, hem deixat enrere la platja del Racó, que més aviat forma part del contínuum de Pals i la d’Illa Roja, que és territori nudista. Fa xafogor, una humitat de plom s’arrapa a les roques i es dilueix sota les aixelles. La platgeta està plena de banyistes i de gent que va amunt i avall pel camí de ronda. La muntanya s’està corcant d’edificacions, els pins creixen damunt de les cases i els baladres –d’ofici– omplen de colors els jardins dels estiuejants. De Sa Riera a Aiguablava, la costa de Begur va dibuixant un manyoc de cales i de rocams que es fonen en el mar. La carretera ens porta com pot pel litoral. Ens aturem a prop de Sa Tuna, de fet només intuïm l’indret entre la pineda. Hem decidit fer el pícnic aquí, entre el soroll constant de les cigales i la remor dels cotxes que passen de tant en tant. El sol surt i s’amaga i el mar esquitxa de blau el fons del panorama, entre les branques dels arbres.  Quan ja ens hem acabat l’ensalada russa i el cava, comence…

El mirador

Sunt lacrimae rerum, proclamava Joan Vinyoli al mirador de Pals. Hi ha llàgrimes en les coses i ens toquen al fons de l’ànima. I és que al cim del Pedró del poble hi ha aquest racó virgilià. De fet, tot l’Empordà que s’hi albira –si la vegetació de les cases properes ho permet– està fet a imatge i semblança del poeta llatí, els pobles, els masos, les línies que dibuixen els camins, les carreteres i les siluetes sobreposades de les serralades, tot té una lògica lírica. El mirador de Pals és probable que encara continuï essent el racó privilegiat que estimava Josep Pla, des del qual no s’hi veien «toros de lídia, ni hipoteques», tot i que això de les hipoteques ara s’hauria de revisar. Hi ha qui diu que s’ha de venir plorat de casa, però jo no seré menys que Vinyoli, que Virgili, i que Pla –segurament– i deixaré anar com a mínim unes gotes pel llagrimall, emocionat per la bellesa etèria del paisatge que podria veure si no fos pels margallons, les oliveres, els lledoners, els cedres del …

Pals

La platja de Pals és una llarga llenca sabulosa que s’apareda terra endins amb els arrossars, les basses d’en Coll, diversos blocs d’apartaments i les urbanitzacions que s’ajacen al voltant d’un parell de camps de golf. Les grans antenes que proclamaren la supremacia d’occident durant la guerra freda, ja han desaparegut i els banyistes es bronzegen a pèl sota el sol d’un nou paradigma, igual o més coent encara.  El Daró, que abans es fonia sempre entre el fang dels camps de Pals, ara baixa canalitzat cap al Ter a Gualta, quan porta el cabal suficient per anomenar-se riu. Aquesta antiga plana lacustre està rodejada per pobles medievals de noms eufònics i campanars cantelluts: Palau-sator, Fontclara, Fontanilles o Sant Feliu de Boada i damunt del Pedró de Pals hi domina la silueta rodanxona de la Torre de les Hores, l’ombra de la qual assenyala cap a un entramat de carrers curulls de turistes.   Avui cauen quatre gotes, però no sembla importar a ningú, han vingut igualment o potser precis…

La Gola

La gola del Ter és un braç d’aigua que comença entre Gualta i Ullà, en una resclosa, i acaba a la sorra daurada i fina de la platja, entre la Platera de l’Estartit i la Fonollera de Pals. Després d’un grapat de segles, el riu va deixar d’alimentar un nombrós sistema capil·lar que anava omplint de sediments el que actualment és una plana agrícola, que abasta des del Montgrí fins a les muntanyes de Begur, i s’acabà canalitzant entre motes, de la manera que ara es coneix. El riu va baixant lentament, a les envistes de camps de pomeres i de blat de moro, sota l’ombra plomissa del Montgrí, vora les cases senyorívoles dels torroellencs i dels reflexos empolainats d’un camp de golf. Un Martinet Menut, de potes llargues i fortes, sembla que floti entre els canyissars, damunt les arrels de les plantes aquàtiques, i ens mira amb els ulls esbatanats abans de desaparèixer en una selva de tiges verdes. El Ter viu el seu darrer moment de glòria escenogràfica abans de fondre’s en l’aigua salada de la …

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

L'Escala

Baixant per l’ampla platja de Sant Pere Pescador, fem camí entre càmpings que exsuden sentors de pinassa i de barbacoa, fruiterars carregats de primícies –o de tardanies, vés a saber–, i un mar grec que empeny les onades cap a la sorra, com si fossin serrells d’acant, per acabar topant amb el promontori vetust de Sant Martí d’Empúries, des d’on ja s’intueixen les primeres pedres de la ciutat antiga. El dia és un vaixell que avança cap a l’Escala –gràcies, senyor Carner– i la nit és una muntanya de pedra que es dissol a la platja de Montgó. Entre una cosa i l’altra, el poble viu la seva vida, sota el vol de coloms i gavines que es miren encuriosides les silencioses ruïnes d’Empúries, les arrebossades cases de Cinc Claus, les roques de la mar d’en Manassa, l’illa menuda del Cargol, el prosaic port de Riells i la torre que corona el promontori, corcat d’edificacions, de la punta de Trencabraços. L’Escala fa olor de música de cobla i té gust d’anxova salada, i entre el clapoteig constant d…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…

Empuriabrava

L’any 1078, Hug II va traslladar definitivament la capital del seu comtat a Castelló d’Empúries. Va fer fortificar la vila, construir un palau i una catedral, i va plantar la seva ensenya a la plaça dels Homes. Els jueus del call de Castelló van aportar els diners necessaris per a fer-ho possible, però el noble i els seus descendents no sempre van pagar puntualment les quotes dels emprèstits. Tant és així que dos segles i mig després, el darrer comte de la nissaga va morir tenint les rendes totalment embargades pels seus creditors. El 1964 –tres anys abans d’obtenir el permís pertinent–, un grup de propietaris i de promotors immobiliaris, hereus de l’esperit malversador dels comtes, va començar a construir els canals d’Empuriabrava, i va hipotecar amb formigó els aiguamolls de Castelló d’Empúries. Deu anys després, aquella trepa d’àvids emprenedors va intentar creuar la Muga per a envair els terrenys verges que hi havia fins a la desembocadura del Fluvià, però uns heroics ecologistes v…

Roses

Roses mira obsessivament cap a la seva badia, cap al seu mar, rodó i fecund com el ventre d’una venus prehistòrica. Ni les horribles ombres de Santa Margarida, ni els penyals de formigó d’Empuriabrava, poden trencar l’encant primitiu del paisatge. Els aiguamolls deixen traces de vida en la distància, la Muga i el Fluvià llueixen com llenques de plata, Empúries dorm entre les seves pedres i l’Escala espurneja sota la silueta dorment del Montgrí.  En una incomparable desfeta, el golf de Roses cada dia mor en les aigües d’un nou capvespre. El mar es rendeix a la glòria del cel i el cel oneja amb fúria banderes d’or i flama. Les naus s’aturen per contemplar la posta i els avions dibuixen línies blanques que semblen llances. Els crepuscles que produeix la badia són el seu patrimoni, un patrimoni que es pot tocar allargant simplement les mans cap a l’infinit.  Els turistes francesos es passegen bocabadats per l’espigó i els rosincs, closos en la seva ciutadella, es consolen del sobrepuig de b…