Ves al contingut principal

Apunts de la Costa Brava

Tots els països, tots els paisatges, totes les històries, tenen un inici i un final, però es desfà sovint en el fang de la realitat. François Stéphène Émile Liégeard semblava una figura sorgida de la ploma d’Alphonse Daudet i, de fet, ho era, perquè va inspirar un dels relats de les Lettres de mon moulin. Liégeard era escriptor i també sotsprefecte del departament de Côte-d’Or, entre el Sena i el Saona. Un dia de 1887, quan arribava amb la seva calessa oficial a Hyeres, a prop de Toló, enlluernat per la blavor del cel i del mar, va exclamar pomposament davant del comitè de recepció: «Si el meu departament és la costa d’or, aquí és la costa d’atzur».
El nom va fer fortuna i des d’aleshores es denomina Costa d’Atzur la ribera mediterrània entre Cassis i Menton. Uns anys després, i inspirat per l’èxit d’aquest nom, Ferran Agulló va decidir batejar el nostre litoral com a Costa Brava, una marca inscrita en el Registre de Denominacions Geoturístiques, que engloba la riba costanera de la província de Girona des de 1964. Abans de dibuixar-se en un mapa aquesta distribució administrativa espanyola i abans que el turisme comencés a imposar les seves lleis, la Costa Brava era simplement «la marina», un indret relativament insalubre i pobre, habitat per pescadors i mariners, i pagesos que s’havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel.
Hem de reconèixer que, amb totes les llums i les ombres, el paisatge marítim que es dibuixa a Girona és diferent, gairebé únic, si el comparem amb la resta del litoral català, a excepció de la costa de la Marenda, que és la seva continuació (geo)lògica nord enllà. La Costa Brava és la testa estarrufada d’un país que mira cap al mar, però que estén el seu cos terra endins. Al llarg de l’Empordà i de la Selva, els penya-segats s’intercalen amb platges de tota mena, parcs naturals i espais d’interès paisatgístic embastats per camins de ronda i que conviuen fràgilment amb un turisme abassegador.
Tots els que hem tingut el privilegi de viure a prop de la Costa Brava ens sentim fatalment atrets per la seva lluminosa bellesa i, quan arriba el temps de la calor, girem inevitablement la mirada cap allà on, durant els estius de la nostra infantesa, vam ser feliços entre pins i atzavares.

-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…