Ves al contingut principal

Les pedres d'Estagira

Aristòtil contemplava des de la finestra de casa les oliveres i els arbres fruiters de la seva Estagira natal, que es gronxaven al ritme que imposen encara els vents que baixen cansats i greus del nord balcànic. Més enllà de les muralles, les onades plàcides de l’Egeu es fonien en l’horitzó. El cosmos era finit, ordenat, ple, geocèntric i geostàtic. La història es desenvolupava com a màxim a trot de cavall i la filosofia encara fluïa sense el pes plomós de les notes a peu de pàgina.
Les notícies arribaven de tant en tant i les conviccions es forjaven amb el ferro d'un temps immarcescible. En les guerres es combatia cos a cos i, quan l'espasa entrava mortalment en el ventre de l'enemic, es podia contemplar el darrer llambrec de vida en la còrnia aquosa de la víctima. La vida era un cúmul de certeses inqüestionables, només Aristòtil, i uns quants dels seus deixebles, es feien preguntes i se satisfeien només pel fet d'arribar-les a plantejar.
A nosaltres ens ha tocat viure en l'època del Whatsapp, del Facebook, del Twitter i de totes aquestes coses que ens omplen el pap de coneixements impossibles i de judicis de valor hipotètic. A les guerres es mata a l'engròs des de l'asèptic comandament dels drons i els prínceps governen amb lleis de cent quaranta caràcters. Les certeses són animals en perill d'extinció i una banalitat enganxosa acula els conceptes els uns amb els altres.
Damunt de les pantalles res és definitiu, les paraules dormen en la memòria aleatòria de les màquines i, en un moment o l'altre, tot es perd en una fracció de segon. La vida bull sempre en aquest mateix brou i les idees acaben tenint totes el mateix gust, les preguntes porten implícites sempre les seves corresponents respostes i un vent irrefrenable bat contínuament les pedres de les tombes d'Estagira.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…