Ves al contingut principal

Les pedres d'Estagira

Aristòtil contemplava des de la finestra de casa les oliveres i els arbres fruiters de la seva Estagira natal, que es gronxaven al ritme que imposen encara els vents que baixen cansats i greus del nord balcànic. Més enllà de les muralles, les onades plàcides de l’Egeu es fonien en l’horitzó. El cosmos era finit, ordenat, ple, geocèntric i geostàtic. La història es desenvolupava com a màxim a trot de cavall i la filosofia encara fluïa sense el pes plomós de les notes a peu de pàgina.
Les notícies arribaven de tant en tant i les conviccions es forjaven amb el ferro d'un temps immarcescible. En les guerres es combatia cos a cos i, quan l'espasa entrava mortalment en el ventre de l'enemic, es podia contemplar el darrer llambrec de vida en la còrnia aquosa de la víctima. La vida era un cúmul de certeses inqüestionables, només Aristòtil, i uns quants dels seus deixebles, es feien preguntes i se satisfeien només pel fet d'arribar-les a plantejar.
A nosaltres ens ha tocat viure en l'època del Whatsapp, del Facebook, del Twitter i de totes aquestes coses que ens omplen el pap de coneixements impossibles i de judicis de valor hipotètic. A les guerres es mata a l'engròs des de l'asèptic comandament dels drons i els prínceps governen amb lleis de cent quaranta caràcters. Les certeses són animals en perill d'extinció i una banalitat enganxosa acula els conceptes els uns amb els altres.
Damunt de les pantalles res és definitiu, les paraules dormen en la memòria aleatòria de les màquines i, en un moment o l'altre, tot es perd en una fracció de segon. La vida bull sempre en aquest mateix brou i les idees acaben tenint totes el mateix gust, les preguntes porten implícites sempre les seves corresponents respostes i un vent irrefrenable bat contínuament les pedres de les tombes d'Estagira.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…