Vés al contingut principal

Les pedres d'Estagira

Aristòtil contemplava des de la finestra de casa les oliveres i els arbres fruiters de la seva Estagira natal, que es gronxaven al ritme que imposen encara els vents que baixen cansats i greus del nord balcànic. Més enllà de les muralles, les onades plàcides de l’Egeu es fonien en l’horitzó. El cosmos era finit, ordenat, ple, geocèntric i geostàtic. La història es desenvolupava com a màxim a trot de cavall i la filosofia encara fluïa sense el pes plomós de les notes a peu de pàgina.
Les notícies arribaven de tant en tant i les conviccions es forjaven amb el ferro d'un temps immarcescible. En les guerres es combatia cos a cos i, quan l'espasa entrava mortalment en el ventre de l'enemic, es podia contemplar el darrer llambrec de vida en la còrnia aquosa de la víctima. La vida era un cúmul de certeses inqüestionables, només Aristòtil, i uns quants dels seus deixebles, es feien preguntes i se satisfeien només pel fet d'arribar-les a plantejar.
A nosaltres ens ha tocat viure en l'època del Whatsapp, del Facebook, del Twitter i de totes aquestes coses que ens omplen el pap de coneixements impossibles i de judicis de valor hipotètic. A les guerres es mata a l'engròs des de l'asèptic comandament dels drons i els prínceps governen amb lleis de cent quaranta caràcters. Les certeses són animals en perill d'extinció i una banalitat enganxosa acula els conceptes els uns amb els altres.
Damunt de les pantalles res és definitiu, les paraules dormen en la memòria aleatòria de les màquines i, en un moment o l'altre, tot es perd en una fracció de segon. La vida bull sempre en aquest mateix brou i les idees acaben tenint totes el mateix gust, les preguntes porten implícites sempre les seves corresponents respostes i un vent irrefrenable bat contínuament les pedres de les tombes d'Estagira.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…