Ves al contingut principal

La batalla de França

L’onze de maig de 1940 l’exèrcit alemany va travessar les fronteres de Bèlgica i d’Holanda, seguint les directrius d’un pla anomenat Fall Gelb –Cas Groc– que havia de servir per atraure els exèrcits aliats cap a una trampa mortal, perquè les unitats més preparades i modernes de la Werhmacht avançaven ja a través de les Ardenes, amb l’objectiu d’arribar fins al canal de la Mànega. En un mes i mig França es va veure abocada a la derrota i va haver de signar una rendició vergonyant en el mateix vagó on es va certificar, dues dècades abans, la fi de la Primera Guerra Mundial.
França no va poder superar, en aquell primer moment, l’embranzida d’un enemic que, tot i no ser més poderós, era més decidit i àgil. L’historiador francès Marc Bloch va parlar sobre aquest moment històric, en un llibre pòstum, que va escriure just abans de ser assassinat per la Gestapo. Portava per títol "L’estranya derrota” i en ell expressava, entre altres lucideses, que “A cap nació, cap grup professional és el responsable únic de les seves pròpies accions. La solidaritat de la societat és massa forta i no permet que existeixi la mena d’autonomia moral, amb existència aïllada, que aquest tipus de responsabilitat semblaria indicar”.
Aquestes paraules, gairebé heroïques de Bloch, referides en el seu moment als estaments militars i polítics responsables de la derrota, haurien de ressonar a orelles de tots els francesos, i de la resta d’europeus, que veuen com avança inexorablement el fantasma –ara ja totalment palpable– d’una mena nova de feixisme que està decidit, una altra vegada, a imposar-se en el vell continent. França està en aquesta cruïlla tràgica, la situació és difícil fins i tot si guanya el candidat que s’enfronta al Front Nacional, perquè la societat francesa està dividida en un estrany dilema, igual que ho estava fa gairebé vuitanta anys.
Marc Bloch deia també que "és quan els homes deixen d'estar d'acord quan la seva història esdevé clara". Aquesta nova Batalla de França ens dibuixa clarament un escenari on el més important és l'enemic a batre, aquell bacil que, com el de la pesta, no acaba mai de morir i que una generació rere l'altra ens veiem amb l'obligació de combatre. El feixisme, adopti la forma que adopti, és un perill massa poderós per pensar que algú ho solucionarà per nosaltres.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…