Ves al contingut principal

La batalla de França

L’onze de maig de 1940 l’exèrcit alemany va travessar les fronteres de Bèlgica i d’Holanda, seguint les directrius d’un pla anomenat Fall Gelb –Cas Groc– que havia de servir per atraure els exèrcits aliats cap a una trampa mortal, perquè les unitats més preparades i modernes de la Werhmacht avançaven ja a través de les Ardenes, amb l’objectiu d’arribar fins al canal de la Mànega. En un mes i mig França es va veure abocada a la derrota i va haver de signar una rendició vergonyant en el mateix vagó on es va certificar, dues dècades abans, la fi de la Primera Guerra Mundial.
França no va poder superar, en aquell primer moment, l’embranzida d’un enemic que, tot i no ser més poderós, era més decidit i àgil. L’historiador francès Marc Bloch va parlar sobre aquest moment històric, en un llibre pòstum, que va escriure just abans de ser assassinat per la Gestapo. Portava per títol "L’estranya derrota” i en ell expressava, entre altres lucideses, que “A cap nació, cap grup professional és el responsable únic de les seves pròpies accions. La solidaritat de la societat és massa forta i no permet que existeixi la mena d’autonomia moral, amb existència aïllada, que aquest tipus de responsabilitat semblaria indicar”.
Aquestes paraules, gairebé heroïques de Bloch, referides en el seu moment als estaments militars i polítics responsables de la derrota, haurien de ressonar a orelles de tots els francesos, i de la resta d’europeus, que veuen com avança inexorablement el fantasma –ara ja totalment palpable– d’una mena nova de feixisme que està decidit, una altra vegada, a imposar-se en el vell continent. França està en aquesta cruïlla tràgica, la situació és difícil fins i tot si guanya el candidat que s’enfronta al Front Nacional, perquè la societat francesa està dividida en un estrany dilema, igual que ho estava fa gairebé vuitanta anys.
Marc Bloch deia també que "és quan els homes deixen d'estar d'acord quan la seva història esdevé clara". Aquesta nova Batalla de França ens dibuixa clarament un escenari on el més important és l'enemic a batre, aquell bacil que, com el de la pesta, no acaba mai de morir i que una generació rere l'altra ens veiem amb l'obligació de combatre. El feixisme, adopti la forma que adopti, és un perill massa poderós per pensar que algú ho solucionarà per nosaltres.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…