Ves al contingut principal

La batalla de França

L’onze de maig de 1940 l’exèrcit alemany va travessar les fronteres de Bèlgica i d’Holanda, seguint les directrius d’un pla anomenat Fall Gelb –Cas Groc– que havia de servir per atraure els exèrcits aliats cap a una trampa mortal, perquè les unitats més preparades i modernes de la Werhmacht avançaven ja a través de les Ardenes, amb l’objectiu d’arribar fins al canal de la Mànega. En un mes i mig França es va veure abocada a la derrota i va haver de signar una rendició vergonyant en el mateix vagó on es va certificar, dues dècades abans, la fi de la Primera Guerra Mundial.
França no va poder superar, en aquell primer moment, l’embranzida d’un enemic que, tot i no ser més poderós, era més decidit i àgil. L’historiador francès Marc Bloch va parlar sobre aquest moment històric, en un llibre pòstum, que va escriure just abans de ser assassinat per la Gestapo. Portava per títol "L’estranya derrota” i en ell expressava, entre altres lucideses, que “A cap nació, cap grup professional és el responsable únic de les seves pròpies accions. La solidaritat de la societat és massa forta i no permet que existeixi la mena d’autonomia moral, amb existència aïllada, que aquest tipus de responsabilitat semblaria indicar”.
Aquestes paraules, gairebé heroïques de Bloch, referides en el seu moment als estaments militars i polítics responsables de la derrota, haurien de ressonar a orelles de tots els francesos, i de la resta d’europeus, que veuen com avança inexorablement el fantasma –ara ja totalment palpable– d’una mena nova de feixisme que està decidit, una altra vegada, a imposar-se en el vell continent. França està en aquesta cruïlla tràgica, la situació és difícil fins i tot si guanya el candidat que s’enfronta al Front Nacional, perquè la societat francesa està dividida en un estrany dilema, igual que ho estava fa gairebé vuitanta anys.
Marc Bloch deia també que "és quan els homes deixen d'estar d'acord quan la seva història esdevé clara". Aquesta nova Batalla de França ens dibuixa clarament un escenari on el més important és l'enemic a batre, aquell bacil que, com el de la pesta, no acaba mai de morir i que una generació rere l'altra ens veiem amb l'obligació de combatre. El feixisme, adopti la forma que adopti, és un perill massa poderós per pensar que algú ho solucionarà per nosaltres.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…