Ves al contingut principal

Exodi de maig

Ja hem esgotat el mes de maig. El petit temps de les formigues i de les persones passa amb rapidesa. Les flors es baden i es panseixen amb prestesa còsmica i el fangueig dels camins es volatilitza en infinits núvols de polseguera. Les ciutats comencen a suar per tots els porus i una sentor inquietant sorgeix a cada cantonada. El mes de maig sha desfet entre la xiscladissa incansable dels falciots i un juny contundent ens espera desficiós.
Durant aquests dies hem vist com un emperador de crinera rossa sobria pas amb grollers cops de colze entre reis de països menors, i com en una ciutat industriosa del nord d’Anglaterra, la gent plorava pels seus fills morts en un atemptat. A França han passat coses, perquè a França sempre passen coses els mesos de maig, però a Espanya també. La pell del brau, tibant pels extrems i posada a assecar des de fa massa temps, sesquerda fatalment i els efluvis de podridura ho envaeixen tot.
Com en una tragèdia grega que ja arriba al seu final, a Catalunya els esdeveniments polítics es precipiten. Miraculosament han sobreviscut les imprescindibles certeses, les paraules es recargolen en el fum de les notícies i dibuixen propòsits més enllà de lexigua foscor de les nits solsticials. El mes de maig del 2017 dessagna les seves darreres hores, però els fets perduren i la vida burxa per insondables camins.
El mes de maig acaba i ens exigeix encara un darrer adéu, el de Raimon als escenaris. Però el seu no és un exodi de tragèdia, només és un punt final sublim a una carrera. Ens quedarà el pòsit esplendorós de les seves cançons, dels seus himnes, que ressonaran al vent de tots els mesos de maig que encara ens queden per viure i ens recordaran per sempre aquell dia ja llunyà que vam gosar cantar amb ell un definitiu Diguem no a la injustícia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…