Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2017

Hem de llegir?

Les institucions han dedicat, dediquen i dedicaran quantitats considerables a allò que en diuen «Foment de la lectura» o «Pla de lectura». És inútil. Podrien llençar els diners a un pou i el resultat seria el mateix. No es pot fomentar la lectura sense dir què s’ha de llegir i què no, i això no ho farà mai cap institució pública, ni tampoc cap de privada, si no vol que l’apedreguin, per tant la cosa sempre queda en bones paraules i quatre anuncis més o menys acolorits. No podem parlar de llibres, en general, sense concretar a quin tipus de llibres ens referim, amb quin contingut, en quin idioma, de quin gènere, de quin autor? Tot depèn i cadascú tira pel seu costat, perquè sobre gustos i sobre interessos editorials, no hi ha res escrit. Quan es parla del «plaer de llegir» a què es refereixen? S’ha de llegir per plaer? Qui sap quines poden ser les preferències dels futurs lectors? Tot es perd en una nebulosa que, quan es condensa, baixa com un reguerol directament cap als embornals. Obli…

32. De mel i sang (Sarajevo)

Un riu baixa amb la fúria dels torrents de muntanya. Sota els ponts passen aigües granelludes, com les lletres barrejades d’un poema inacabat. La vida es dilueix en infinites gotes de rosada que es dipositen indolentment en els vorals, sota els minarets afilats i els campanars feixucs, i davant les façanes de grans palaus, restes d’imperis desapareguts. Aquí la història és com una ferida mal curada, una cicatriu que tiba en la consciència d’un continent vell. Incomptables cementiris, clapejats de tombes blanques, recorden permanentment la memòria dels que coincidiren al mateix temps en una terra que produïa mel i sang.
«Nens assassinats a Sarajevo, perdoneu la nostra covardia.»     (David Jou)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

Fitor de nit

L’altre dia vaig visitar el paratge de Santa Coloma de Fitor, en el cor de les Gavarres. Podria descriure-ho tal com ho vaig veure, acompanyat per l’amic Xavier Febrés, però prefereixo fer-ho com ho vaig imaginar després, de nit, en la foscor de la cambra. Fitor se’m va aparèixer inundat per la viscosa llum argentada de la lluna, un argent barrejat amb el de les fulles de les oliveres florides i amb les cabelleres brillants de les alzines, els suros i, potser, amb la inquietant presència híbrida d’algun surolí. L’església romànica s’entreveia en la clariana del bosc, envoltada per un tel de silenci, esquerdat només per un grill que carrisquejava i pels sons vaporosos d’aus nocturnes. Un coble de dragons comuns vigilaven l’entrada del petit temple i un lleuger toc de tramuntana netejava el cel, deixant entreveure els estels que dibuixen una línia clara damunt del massís que divideix la plana de l’Empordà del paisatge temprat de la Selva. Un parell de xiprers vetllaven una petita creu d…

Aquell temps de les flors

Els gironins som gent sorruda, molt gelosa dels nostres somnis i, sobretot, d'allò que en diem «la nostra història». Aquest relat que hem anat bastint és un cúmul de fets autèntics i inventats, de faules probables, gestes inenarrables i contes imaginaris, que a força d’anar-se repetint esdevenen reals. Però la nostra història no sempre l’anem escrivint a mesura que els fets se succeeixen, perquè els gironins també som previsors i a vegades fem feina a l’avançada. Ara, a Girona, ja hi ha gent que té escrit el seu relat d’aquest esdeveniment d’èxit anomenat «Temps de flors», el dels anys precedents des de la seva fundació mítica en temps de Falange, el d’aquest any i el dels anys que vindran i, fins i tot, hi ha qui ha començat a enyorar aquesta època meravellosa, en previsió d’una hipotètica desaparició d’aquest esdeveniment, en un futur encara no dibuixat del tot en l’horitzó de la ciutat. A mi, per exemple, em costa poc tancar els ulls i recrear en la meva memòria els carrers plens…

31. Fragments entre la boira (Donostia)

Miraculosament la platja apareix cada dia entre una boira espessa i una marea bavejant. De bon matí els carrers desprenen olor de pa cruixent, que flota, i de vi esbravat, que s’escola. Els més matiners corren vora la barana del passeig amb espardenyes llustroses, mentre del mercat sorgeixen les remors anhelants del temps. Les dones passen amb bosses de colors i els homes esperen una rutinària pluja amb paraigües negres sota el braç. Quan els núvols s’acaben d’esparracar entre els turons, veig com brota un bri de sol i uns cavallets de fireta comencen a rodar davant l’ajuntament.
«Dic –de l’home i la seva justícia–, –oceà pacífic–, el que em deixen. Demano la pau i la paraula.» (Blas de Otero)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).
-->

30. Un cavaller de bronze (Sant Petersburg)

Or i ambre damunt la neu. Els cables del bus dibuixen línies enrevessades i el primer sol del dia neix vora els canals, com si sorgís sota la pell de les façanes. Els ponts es desperten alçant braços il·luminats i les estàtues impertèrrites esperen els primers transeünts. A l’avinguda Nevski els intermitents dels automòbils tenyeixen de colors els darrers flocs de neu de la nit. Un cavaller de bronze cavalca entre els illots i una frisança de dolor encara repta en silenci sota la blanca capa del Nevà, tot esperant que arribi la primavera i la vida finalment desglaci.
«Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu, la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar... Els finestrals deserts de la casa alterosa on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.» (Anna Akhmàtova, traduït per Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal)

––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

29. Emergint de la font (Salzburg)

Cavalls de pedra emergeixen d’una font sota la presència asfixiant dels temples. Passen músics amb els instruments afilats, deixant espurnes de sons al seu pas. La Reina de la Nit els espera amb llavis humits, tremolant entre el so brunyit de les campanes i d’un orgue que brama notes de plata des d’algun racó. En un jardí decorós els nens juguen en parterres de flors endiumenjades i al cementiri de Sant Pere pàl·lides tombes dormen en la foscor, mentre els núvols freguen els campanars barrocs deixant rastres lluminosos. Potser una barca s’enfonsa entre les estrelles.
«Una font canta. En el blau clar poseu els núvols i el blanc camí. Aneu amb calma, amb lent caminar a passar el vespre a l’antic jardí.» (Georg Trakl)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

La memòria de les coses petites

De tothom és sabut que hi ha grans coses i coses petites, estels gegants i objectes fugaços que només brillen durant uns instants. La nostra memòria està moblada amb records de tota mena, però els grans embalums ocupen més espai i els tenim presents tothora, i les petites coses van quedant amagades pels racons. Recordem esdeveniments colossals, però oblidem massa fàcilment la petita tendresa dels instants quotidians. Tot queda enforinyat al fons del calaix, fins que un vent fa volar de sobte els records minúsculs. Aquella olor de fruita dolça que ens fa evocar un dia de la nostra infantesa, un objecte de color rosa pàl·lid que ens fa reviure una estança on vam ser feliços, aquell gust plastificat de xiclet de maduixa que ens transporta a un cinema de barri, aquella cançó que ens deixa atuïts recordant el que ja no hi és: Volem pa amb oli, pa amb oli volem... El record de les coses petites sorgeix quasi sempre sense pretendre, a vegades ens sobrevé en el moment més inoportú i ens colpeja…

28. Horitzó dels camins (Roma)

T’he vist inquieta sota la llum daurada dels somnis, en el vast horitzó dels camins. El teu nom rodola per les pàgines dels llibres, en totes les vides i en tots els silencis. Vas ser imperi de la llum, els prínceps regnaven entre els teus murs i el món es rendia als teus peus, com un animal vençut. Els teus carrers, empedrats d’ombres, encara desprenen olor de civilització, en les teules roges de les cases hi ressona la pluja amb una remor mil·lenària i els romans continuen vivint –tal com traçà Virgili– empesos pel seu propi desig.
«Torno a Roma als meus hàbits de bèstia ferida, que mira als ulls, gaudint del morir, dels seus feridors...»      (Pier Paolo Pasolini)

––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

La tomba del faraó

El contracte amb la vida conté una condició finita, tothom sap que un dia o altre haurà de rendir comptes irrevocables amb la naturalesa i que el seu cos començarà a desprendre un tuf de putrefacció. Conscients d'aquesta tràgica limitació, els faraons van voler continuar regnant després de la mort o, si més no, entrar per la porta gran en el regne dels difunts. No n’hi havia prou amb una simple caixa per contenir el seu cos, ni una senzilla làpida per informar els passavolants, ni una palmera que dibuixés l’ombra estrellada damunt la pedra, ni uns quants xiprers, Cupressus sempervirens, que amb la punta afinada assenyalessin sempre la direcció que havia de seguir la seva ànima immortal. Els farons havien de fer-se construir una tomba monumental vora el Nil, més alta i més imponent que la dels seus predecessors i, si podia ser, de tots els seus descendents. El nostre faraó no va voler ser menys i va manar que els súbdits li paguessin una tomba a la mesura de les seves necessitats. U…

27. Cúpules, ponts i tombes (Praga)

Les pedres jacents de les tombes mirallegen sota una pluja inesgotable al cementiri jueu. Uns núvols grisos i pesants desdibuixen les cúpules de les esglésies i acomboien les grans estàtues del pont. La gent es passeja emplujada, mirant de reüll l’aigua trista del riu. S’encenen els fanals i les llambordes, i els peus dels vianants clapotegen entre espurnes de vellut. Un vent cerimoniós encrespa els cabells de les noies, els vells es resguarden en l’escalfor dels cafès i els cotxes pugen i baixen pels carrers. Estranyament, Mozart ressona entre els arbres i Kafka vetlla amb ulls de nit.
«Torne a tu, combat alat de cúpules i boires llindar i pont, espill de tots els somnis, ferida i mur que impedeix mentre agonitza la mort definitiva de l’esperança.» (Marc Granell)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

26. Un riu que serpenteja (París)

És un riu que serpenteja entre els records i els sentiments, arcades que dibuixen ombres fines i voluptuoses, i una bandera de fulles seques onejant permanentment damunt les tombes dels poetes. És el duet de les flors corejat per un pluja de desembre que esclata damunt l’asfalt i la llum tènue que es diposita en la blancor d’una orquídia. És una llavor de vida, efímera i abstracta, que floreix en els aparadors de les botigues, en les sales dels museus, i que es dilueix en llargues tardes de diumenge, vora un riu que serpenteja entre els records i els sentiments.
«Portava en els seus ulls la força del seu cor. A París el seu desert vivent sense foc ni lligams, tan fort com una bèstia, tan lliure com un Déu.» (Charles Baudelaire)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).


-->

25. Només l’olor (Nova York)

Són olors primàries de mar i de peix sec als molls, i herba tallada al parc. Olors barrejades de lavabos d’escola, flors de cirerer i cols xineses bullides. Olors adherides com una crosta en els subterranis, d’aigua estancada, cafè i cervesa; olors volàtils de serradures, oli de cotxe i pell de taronja. L’olor fugaç de perfum barat i de parades de menjar, olor persistent de vòmit i descomposició que sorgeix de les clavegueres. Olor de pomes madures i orina de gat a les escales, i l’olor de sang que degota, d’un sol que mor entre un perfil inesgotable d’edificis.
«L’aurora de Nova York gemega per les immenses escales buscant entre les arestes nards d’angoixa dibuixada.» (Federico García Lorca)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).


-->

El terratrèmol de Queralbs

La nit de la candelera de 1428, quaranta dies després de Nadal, la terra va tremolar. Un sisme d’intensitat IX en l’escala de Mercalli va sacsejar Catalunya, produint una devastació sense precedents. Malgrat tenir l'epicentre al Pirineu, la rosassa de Santa Maria del Mar va caure i va matar a 30 persones. Hi va haver més de 1.000 víctimes entre Olot i Ribes de Fresser, però el pitjor va ser a Queralbs, on va morir la totalitat de la població. Aquella Keros Albos, habitada ja probablement en temps dels romans, construïda i reconstruïda amb pedra de la muntanya, i solcada per innumerables xiruques en època moderna, va tornar a trontollar 586 anys més tard, un mes de juliol del 2014 d’agradable temperatura i en plena temporada estiuenca. Això sí, amb un altre tipus de cataclisme, d’escala política però amb l’epicentre novament en el mateix indret. Jordi Pujol, que ho havia estat tot a Catalunya, després de confessar que tenia estalvis irregulars a Andorra, es va entrebancar en tornar …

24. Davant l’atzur (Nàpols)

És la vida, des de qualsevol perspectiva i amb totes les seves conseqüències. És un llarg crepuscle malva i rosat, atzur davant l’atzur, en un horitzó clapejat de naufragis i amb el Vesubi sempre present i nebulós en la llunyania. Vials estrets i ombrívols, carregats d’infinits balcons i d’infinites descomposicions, exposades en cubells d’aparences bituminoses. Els carrers són olors de fruita consumida, de peix i llegums. El reflex cansat de les estàtues sorgeix de racons impensats i un cel que es fon entre pins i alzines omple de blau, el que de blau encara quedava per omplir.
«Fineix el món en aquest port. Dolça és la mort. El son, pregon.» (Josep Palau i Fabre)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).


-->

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

Les pedres d'Estagira

Aristòtil contemplava des de la finestra de casa les oliveres i els arbres fruiters de la seva Estagira natal, que es gronxaven al ritme que imposen encara els vents que baixen cansats i greus del nord balcànic. Més enllà de les muralles, les onades plàcides de l’Egeu es fonien en l’horitzó. El cosmos era finit, ordenat, ple, geocèntric i geostàtic. La història es desenvolupava com a màxim a trot de cavall i la filosofia encara fluïa sense el pes plomós de les notes a peu de pàgina. Les notícies arribaven de tant en tant i les conviccions es forjaven amb el ferro d'un temps immarcescible. En les guerres es combatia cos a cos i, quan l'espasa entrava mortalment en el ventre de l'enemic, es podia contemplar el darrer llambrec de vida en la còrnia aquosa de la víctima. La vida era un cúmul de certeses inqüestionables, només Aristòtil, i uns quants dels seus deixebles, es feien preguntes i se satisfeien només pel fet d'arribar-les a plantejar. A nosaltres ens ha tocat viure …

23. El temps només és cendra (Munic)

Salzes grisos espolsen fulles de plata. Al jardí anglès cauen gotims de pluja civilitzada i, si no bufa encara, aviat bufarà un vent sec, solar i migranyós. Les torres punxegudes de l’església de Ludwig es submergeixen en un cel governat per ocells blancs. Les cerveseries expel·leixen olors daurades i agres, les cantonades desprenen sons musicals i a les façanes es condensen els colors bavaresos, vermells i blaus. L’Isar flueix deixant rastres sorrencs, de nit una llum blavissa envolta les ribes i records grisencs encara baixen pel riu, diluïts en la cendra del temps.
«Tu i jo. Així, en la seva bellesa de sofre, en els seus somriures aquests maniquins s’inclinen de nit a Munic, dipòsit de cadàvers entre París i Roma.» (Sylvia Plath)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

22. Entre els llums dels fanals (Moscou)

S’hi pasta i s’hi mastega hivern. Les grans avingudes exhalen olors de tristesa i de silenci, entre la neu que cau insistentment davant les portes closes i obscures de les esglésies. Un mar d’abrics, de gorres i de botes, oneja per les voreres, sota els llums freds dels fanals. Els coloms volen de teulada en teulada, cercant un sol que es va fonent entre cúpules daurades. Un mur immens de maons vermells encercla la ciutat més altiva, Lenin reposa cerós en un mausoleu de marbre i les ballarines dansen de puntetes al Bolxoi en honor d’un cigne mort.
«De les meves mans–prenc aquesta ciutat no feta per mans, la meva estranya, la meva bonica germana.» (Marina Tsvetaeva)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

21. Ànimes nues (Milà)

Encara tinc present aquell agost d’ocells de marbre, arrecerats en una vila oberta i plana. Un cel planxat, a vegades amarg i germànic, sorollós i llatí d’altres, cobreix la silueta omnipresent i massissa del Duomo. L’estàtua de Gaston de Foix dorm al Castello i els somnis de Buzzati es desperten a la Scala. Damunt la torre Verlasca voleien ànimes nues que projecten ombres de ciment i vidre sobre la ciutat. Un cementiri curull d’escultures i capelletes guarda les despulles immortals de Manzoni, Quasimodo i Toscanini. Stendhal va voler que en el seu epitafi figurés la condició de «milanese», però ell reposa a Montmartre.
«Entre les seves pedres i les seves boires faig vacances. Descanso a la Plaça de la Catedral. En lloc d’estrelles cada nit encenc paraules. Res descansa de la vida com la vida.» (Umberto Saba)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

La barra de pa

Una barra de pa és la unitat bàsica de mesura de la nostra civilització. És símbol i ensenya d’una determinada manera de viure i d’entendre el món. Es pot dir que parlem en la llengua del pa i que ens movem per camins traçats amb engrunes de pa. La nostra bandera és un camp de blat a punt de sega, solcat per quatre rius de vi, però el vi ja és tota una altra història, perquè un ara ja no pot parlar de vins sense haver-se doctorat en una facultat d’enologia. Però el pa encara és el pa i, qui més qui menys, en sabem el gust i la textura que ha de tenir per rebre la benedicció de l’oli i la sal. El pa, a la brava, o sucat amb tomata, o acompanyat d’un bocí de xocolata, és encara un plaer bàsic incontestable. No hi ha estudi mèdic que ho tombi, ni religió que ho prohibeixi. El pa salta fronteres de tota mena i ens uneix amb un fil generacional intacte des de la prehistòria. Els francesos –i els parisencs en concret– sempre busquen la manera de fer-se notar i amb això del pa han trobat una v…

20. Blau de Cézanne (Marsella)

Cézanne des de l’Estaque contemplava el pas feixuc del temps i de la vida. Un mar blau, teulats vermells sota els pins i les xemeneies incipients d’una ciutat portuària, que començava a expandir-se per la badia incontroladament. La urbs al fons encara continua estenent-se al voltant del rectangle del port vell i puja per la Canebière cap als barris sinuosos dels turons. Assimilo olors de suor, d’oli de motor i de bullabessa, mirades fosques i somriures molsuts. Paisatge d’atzurs, de cels cerulis i carrers lívids, i d’aquell mar blau de Cézanne i de Saint-Exupéry, sòlid, despullat i perdurable.
«Marsella sorgida del mar, amb peix de roca, marisc i iode, i arbres mestres al mig de la vila que es disputen els transeünts.»     (Jules Supervielle)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…

La batalla de França

L’onze de maig de 1940 l’exèrcit alemany va travessar les fronteres de Bèlgica i d’Holanda, seguint les directrius d’un pla anomenat Fall Gelb –Cas Groc– que havia de servir per atraure els exèrcits aliats cap a una trampa mortal, perquè les unitats més preparades i modernes de la Werhmacht avançaven ja a través de les Ardenes, amb l’objectiu d’arribar fins al canal de la Mànega. En un mes i mig França es va veure abocada a la derrota i va haver de signar una rendició vergonyant en el mateix vagó on es va certificar, dues dècades abans, la fi de la Primera Guerra Mundial. França no va poder superar, en aquell primer moment, l’embranzida d’un enemic que, tot i no ser més poderós, era més decidit i àgil. L’historiador francès Marc Bloch va parlar sobre aquest moment històric, en un llibre pòstum, que va escriure just abans de ser assassinat per la Gestapo. Portava per títol "L’estranya derrota” i en ell expressava, entre altres lucideses, que “A cap nació, cap grup professional és e…

19. Sorgeix la utopia (Madrid)

En el centre exacte de l’altiplà es congrien totes les incerteses, tots els camins i tots els mestissatges. Com una gran metròpoli asiàtica, sorgeix enmig de la gran estepa castellana i s’estén amb taques de formigó. Unes torres inclinades dibuixen un perfil inquietant davant de cels de tinta xinesa, que presagien nits il·luminades per arbres de foc. Estols d’ocells neguitosos sobrevolen els teulats de les cases, vora les places i els bulevards. Les acàcies floreixen en els parcs primaverals i els àlbers caduquen en els petits jardins autumnals, en el centre exacte de la utopia.
«Allà on es creuen els camins, on el mar no es pot concebre, on torna sempre el fugitiu...» (Joaquín Sabina)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).