Ves al contingut principal

Made in Catalonia

En aquests darrers anys, des d’aquell dia fatídic en què el Tribunal Constitucional va anul·lar l’Estatut de Catalunya, molts catalans hem anat deixant enrere coses que ens semblaven immutables. Els grans partits que vam votar –o no– durant dècades o bé han canviat de pell, o simplement han passat al cubell de la història. Els darrers casos els tenim en la desaparició d’Unió Democràtica fa uns quants dies o la signatura també fa poc d’un nou protocol de relació del PSC amb el PSOE, que liquida definitivament la poca identitat que els quedava als socialistes catalans.
Cada vegada es fa més evident que Catalunya ha començat a encarrilar-se per una via de no retorn. Passi el que passi, ja és impossible que tornin els vells temps de l’autonomisme. La «marca España» ha periclitat i els catalans no fem altra cosa que buscar-ne una de nova, res pot ser ja tan perjudicial com continuar signant els nostres productes amb un «made in Spain» que resta molt més que no suma.
I ara ens ho ha vingut a confirmar un estudi internacional de Statista, que elabora l’índex Made in Country. D’aquest informe se’n desprèn que el Regne d’Espanya se situa, amb penes i treballs, en un molt discret lloc número 20, amb la particularitat que és l’únic país que els mateixos usuaris de la marca valoren no en primera posició, com seria el normal, sinó en segona després de «Made in Germany». Espanya és una marca que ja no se la creuen ni els espanyols. Els passa una mica com a molts seguidors del Girona FC, que abans se senten del Barça que del Girona.
Els empresaris catalans, per un simple interès de manteniment i promoció dels seus productes, haurien ja de començar a deixar de banda aquesta etiqueta, que ara més que mai proclama aquell fraguià «Spain is different». I tan diferent! Si no l’abandonen, serà per altres interessos, per altres afinitats o per vés a saber tu quines pressions o quines pulsions. Però, això sí, aquí al final tothom sortirà retratat i ben retratat, encara que es mogui.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…