Ves al contingut principal

Made in Catalonia

En aquests darrers anys, des d’aquell dia fatídic en què el Tribunal Constitucional va anul·lar l’Estatut de Catalunya, molts catalans hem anat deixant enrere coses que ens semblaven immutables. Els grans partits que vam votar –o no– durant dècades o bé han canviat de pell, o simplement han passat al cubell de la història. Els darrers casos els tenim en la desaparició d’Unió Democràtica fa uns quants dies o la signatura també fa poc d’un nou protocol de relació del PSC amb el PSOE, que liquida definitivament la poca identitat que els quedava als socialistes catalans.
Cada vegada es fa més evident que Catalunya ha començat a encarrilar-se per una via de no retorn. Passi el que passi, ja és impossible que tornin els vells temps de l’autonomisme. La «marca España» ha periclitat i els catalans no fem altra cosa que buscar-ne una de nova, res pot ser ja tan perjudicial com continuar signant els nostres productes amb un «made in Spain» que resta molt més que no suma.
I ara ens ho ha vingut a confirmar un estudi internacional de Statista, que elabora l’índex Made in Country. D’aquest informe se’n desprèn que el Regne d’Espanya se situa, amb penes i treballs, en un molt discret lloc número 20, amb la particularitat que és l’únic país que els mateixos usuaris de la marca valoren no en primera posició, com seria el normal, sinó en segona després de «Made in Germany». Espanya és una marca que ja no se la creuen ni els espanyols. Els passa una mica com a molts seguidors del Girona FC, que abans se senten del Barça que del Girona.
Els empresaris catalans, per un simple interès de manteniment i promoció dels seus productes, haurien ja de començar a deixar de banda aquesta etiqueta, que ara més que mai proclama aquell fraguià «Spain is different». I tan diferent! Si no l’abandonen, serà per altres interessos, per altres afinitats o per vés a saber tu quines pressions o quines pulsions. Però, això sí, aquí al final tothom sortirà retratat i ben retratat, encara que es mogui.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…