Ves al contingut principal

Made in Catalonia

En aquests darrers anys, des d’aquell dia fatídic en què el Tribunal Constitucional va anul·lar l’Estatut de Catalunya, molts catalans hem anat deixant enrere coses que ens semblaven immutables. Els grans partits que vam votar –o no– durant dècades o bé han canviat de pell, o simplement han passat al cubell de la història. Els darrers casos els tenim en la desaparició d’Unió Democràtica fa uns quants dies o la signatura també fa poc d’un nou protocol de relació del PSC amb el PSOE, que liquida definitivament la poca identitat que els quedava als socialistes catalans.
Cada vegada es fa més evident que Catalunya ha començat a encarrilar-se per una via de no retorn. Passi el que passi, ja és impossible que tornin els vells temps de l’autonomisme. La «marca España» ha periclitat i els catalans no fem altra cosa que buscar-ne una de nova, res pot ser ja tan perjudicial com continuar signant els nostres productes amb un «made in Spain» que resta molt més que no suma.
I ara ens ho ha vingut a confirmar un estudi internacional de Statista, que elabora l’índex Made in Country. D’aquest informe se’n desprèn que el Regne d’Espanya se situa, amb penes i treballs, en un molt discret lloc número 20, amb la particularitat que és l’únic país que els mateixos usuaris de la marca valoren no en primera posició, com seria el normal, sinó en segona després de «Made in Germany». Espanya és una marca que ja no se la creuen ni els espanyols. Els passa una mica com a molts seguidors del Girona FC, que abans se senten del Barça que del Girona.
Els empresaris catalans, per un simple interès de manteniment i promoció dels seus productes, haurien ja de començar a deixar de banda aquesta etiqueta, que ara més que mai proclama aquell fraguià «Spain is different». I tan diferent! Si no l’abandonen, serà per altres interessos, per altres afinitats o per vés a saber tu quines pressions o quines pulsions. Però, això sí, aquí al final tothom sortirà retratat i ben retratat, encara que es mogui.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…