Vés al contingut principal

Longevitats

Els reis sumeris, anteriors al diluvi universal, vivien i governaven durant milers d’anys. Vuit monarques –D’A-lu-lum a Du-du– van sumar 240.000 anys de regnat, que no és poca broma. Els personatges que van protagonitzar la Bíblia, uns quants santjordis després, no van arribar a superar mai l’edat de Matusalem, que en el darrer tram de la seva vida havia de bufar més de 960 espelmes en les seves angoixants festes d’aniversari.
A nosaltres ens ha tocat viure en una època d’existències més discretes, cap als 30 ja no som prou joves per optar a segons quines feines, a 60 anys –o abans– ja ens volem jubilar i no hi ha ningú que resisteixi trenta estius més veient les reposicions de Verano Azul. És evident que molt ha canviat, des de l’època dels escribes sumeris, que publicaven els seus bestsellers en escriptura cuneïforme, fins a l’actualitat, en què les celebritats ens presenten les seves obres el dia del llibre i la rosa.
Josep Maria Mainat, el ros de La Trinca, fa temps que ens parla del seu desig de viure i de viure molt. Primer ho va fer en el programa El Convidat de l’Albert Om i ara en un altre espai de TV3, on també ha aprofitat per recordar-nos que ha escrit un llibre sobre el tema de la longevitat, perquè ell s’ha proposat, trinco-trinco, arribar més enllà dels 120 anys, gràcies a un sistema anti-aging del qual és un fervorós creient.
Ja fa temps que sabem que la ciència mèdica és capaç de fer miracles i que l’esperança de vida va augmentant ostensiblement. Però la qüestió, crec jo, no és purament estadística sinó de qualitat de vida. Segurament és lícit voler viure eternament, però, tal com deia Woody Allen, les eternitats es fan llargues sobretot cap al final, si –i això ho afegeixo jo– has de pagar algú que t’empenyi la cadira de rodes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…