Ves al contingut principal

LA VALL D’ARO

És com una banya allargassada, entre l’Empordà i el Gironès, entre les Gavarres i el massís de Cadiretes. Comença als peus de la costa de l’Alou, on una sèrie de torrents que provenen de l’Ardenya conformen el Ridaura, un riu modest, però prou important per donar caràcter al paisatge. Amb prou feines són una quinzena de quilòmetres de terra fèrtil, flanquejada pels tons conventuals de Solius i les aigües miraculoses de Salenys. Els càmpings floreixen vora els camins i els campanars de Santa Cristina i de Castell d’Aro treuen el nas entre les urbanitzacions insolents. La Vall d’Aro era una batllia reial antigament comanditada pels monjos de Sant Feliu de Guíxols, terra de pagesos que cultivaven tota mena de productes d’horta. Ara és el rerepaís d’una costa fagocitada pel ciment. Però sota la Pedralta encara hi creixen pins llargueruts i alzines musculades, i la ginesta hi floreix amb tons de groc fresc. Cap al tard, eixams d’ocells sobrevolen els camps lleugerament ondulats on hi creix el blat –o potser l’ordi– i tiges erectes de colza. Sota les aigües encalmades del Ridaura mouen la cua els capgrossos i les bardisses prosperen sota acàcies bordes altíssimes. El riu, tímid, a vegades s’amaga sota un sorral, entre canyers, però sempre acaba traient el cap novament, fins que arriba a la gran platja d’Aro, a la vora de punta Prima, allà l’esperen l’ombra d’alts edificis grisos i estols de gavians que es passegen entre la sorra i el mar. La Vall d’Aro ja gairebé no existeix, però encara es pot trobar alguna cosa de la seva essència. Els monjos de Solius en guarden una mostra, entre xiprers punxeguts que apunten directament cap al cel.

La riera de Solius abans de trobar-se amb el Ridaura.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…