Vés al contingut principal

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès.
Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i també al jacobinisme del país de les llums.
La llengua de Fabra ha quedat arraconada exclusivament en l’àmbit de les escoles i els nens quan surten al carrer parlen en la mena de patuès foraster que els inculquen des dels mitjans de comunicació, una llengua que no és d’integració sinó d’exclusió. És la llengua del gamberrisme, de la injustícia, de la intolerància i del genocidi. És la llengua que remuga encara la calavera del Valle de los Caidos quan, de nit, surt a contemplar el seu reialme.
Als darrers catalans potser ens quedarà el consol de veure com a l’infern únicament s’hi utilitza l’anglès del Ku Klux Klan. En aquest infern que tant agrada als rockers i als motoristes, i on anirem a parar la majoria per una raó o l’altra, s’hi bandejarà qualsevol altra llengua, començant per la borda parla del senyor Aznar i acabant pel polit gavatx del candidat Fillon. Tants imperis, tantes lleis per res i, a més, els pocs que acabin anant al cel ja saben que allà la llengua oficial sempre serà el llatí preconciliar de l’Opus Dei.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…

El terratrèmol de Queralbs

La nit de la candelera de 1428, quaranta dies després de Nadal, la terra va tremolar. Un sisme d’intensitat IX en l’escala de Mercalli va sacsejar Catalunya, produint una devastació sense precedents. Malgrat tenir l'epicentre al Pirineu, la rosassa de Santa Maria del Mar va caure i va matar a 30 persones. Hi va haver més de 1.000 víctimes entre Olot i Ribes de Fresser, però el pitjor va ser a Queralbs, on va morir la totalitat de la població. Aquella Keros Albos, habitada ja probablement en temps dels romans, construïda i reconstruïda amb pedra de la muntanya, i solcada per innumerables xiruques en època moderna, va tornar a trontollar 586 anys més tard, un mes de juliol del 2014 d’agradable temperatura i en plena temporada estiuenca. Això sí, amb un altre tipus de cataclisme, d’escala política però amb l’epicentre novament en el mateix indret. Jordi Pujol, que ho havia estat tot a Catalunya, després de confessar que tenia estalvis irregulars a Andorra, es va entrebancar en tornar …