Ves al contingut principal

El temps no espera

Tarda d’abril, cel clar, ni fred ni calor. Només un ventijol suau, gelós del seu servei a la comunitat, remena amb vehemència les branques florides dels castanyers. M’he assegut en un banc davant d’una façana conventual de Girona, el mateix indret on vaig veure com Zygmunt Bauman cremava una darrera cigarreta abans d’una conferència. Potser les paraules que ara seguiran es contagiaran per osmosi o per alguna altra reacció, de resultes d’aquella ja llunyana i desapareguda presència.
Tocs de campana sobre els murs es confonen amb altres sons de festa, és dissabte, vigília de Sant Jordi, però l’udol sibilant del passat em pessiga constantment les orelles. És una remor que no ens abandona i que a vegades passa d’una generació a l’altra a través dels gens o de les converses de sobretaula. Som el que recordem, en els records que hem fabricat nosaltres i en els que hem incorporat. De fet, vivim en un somni i només en despertem quan sentim, a vegades, les punxades doloroses de la realitat.
Com un esquirol, saltant de consciència en consciència, podríem arribar fins als confins d’aquest imperi dels somnis, per trobar-nos a l’altre costat les restes del naufragi d’aquella armada invencible, que finalment va ser engolida pels elements. Ara encara se’ns fa difícil pensar en quins neguits i quines dèries passarem als nostres descendents, perquè la realitat és impredictible, erràtica i voluble. Allò que avui ens sembla sòlid, demà s’esfondra i el que només havia de durar un cap de setmana s’allarga durant decennis.
Al llarg de moltes primaveres, aprenem –com Italo Calvino en una de les seves ciutats invisibles– que l’ull no veu coses, sinó figures de coses que signifiquen altres coses. Potser per això som com som, però també som el que no hem estat ni serem. En cada rostre desconegut hi veiem el fantasma de la nostra absència i a cada pas recollim les engrunes del nostre fracàs. I, malgrat tot, encara trobem sentit a la vida, i quan ens truquen del banc recitem el nostre número de DNI, amb la lletra final que l’alfabetitza, i després mirem al carrer des de la finestra i ens gratem darrere l’orella per intentar calmar aquella coïssor d’eternitat que ens aclapara, perquè el temps no espera.


-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…