Ves al contingut principal

Amb Carrero va arribar la pluja

Els éssers humans, quan arribem a una determinada edat, ens comencem a sentir saturats de records de tota mena. No podem fer una pas pel carrer sense recordar algun fet sigui banal o tràgic, i cada matí ens llevem amb l’estranya sensació d’un dejà vu permanent. Aquests dies ha ressonat en les meves orelles el nom de qui fou president del govern, home de confiança i presumible hereu de facto del general Franco, i s’ha encès un d’aquests llumets del record a causa d’un injust judici per uns acudits.
Luís Carrero Blanco, que publicava pamflets anticomunistes i antimaçons amb el pseudònim de Juan de la Cosa, va morir el 20 de desembre de 1973, quan a mi només em faltaven cinc setmanes per complir els quinze anys. Recordo perfectament aquell dia i la conseqüència important que va tenir per a mi. Després d’una llarga temporada de sequera, plovia. Els carrers estaven molls i els camins que ens tocava travessar per anar al col·legi dels Hermanos eren curulls de fang. La pluja esquitxava els finestrals de la classe i les taules de multiplicar ressonaven, remotes i pesants, entre els pupitres.
Després de dinar, quan tornàvem xops de casa, ens vam adonar que alguna cosa havia passat, els professors estaven tancats a la sala de reunions i els nanos ballaven danses macabres i xisclaven pels passadissos. Finalment, quan fou l’hora de tornar a classe es va fer un silenci inhabitual en entrar el professor de llatí, un home rabassut, que sense més ens va dir: «Hoy en Madrid han matado al presidente del gobierno» i, mentre la pluja continuava regalimant pels vidres, va afegir: «Si lo han hecho, por algo será».
Aquelles paraules em van anar rautant per dins tota la tarda, fins que finalment va ser hora de plegar. Tots vam sortir en tromba, cadascú es va dirigir cap on el destí el cridava, jo vaig anar al quiosc més proper amb el cor que em bategava sense descans, i amb unes monedes que portava a la butxaca vaig comprar el primer diari de la meva vida. Era el Tele/Exprés, un periòdic que, malgrat que era de tarda, encara no portava la notícia de la pujada als cels de Carrero, però el titular a cinc columnes de la primera pàgina em va impressionar: «Por fin llegan las lluvias!». Dins meu va ressonar una cançó de Dylan que cantàvem els escoltes i que en aquell moment vaig entendre com una premonició: «I és que una gran, gran, gran... una gran pluja molt aviat caurà».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…