Ves al contingut principal

Amb Carrero va arribar la pluja

Els éssers humans, quan arribem a una determinada edat, ens comencem a sentir saturats de records de tota mena. No podem fer una pas pel carrer sense recordar algun fet sigui banal o tràgic, i cada matí ens llevem amb l’estranya sensació d’un dejà vu permanent. Aquests dies ha ressonat en les meves orelles el nom de qui fou president del govern, home de confiança i presumible hereu de facto del general Franco, i s’ha encès un d’aquests llumets del record a causa d’un injust judici per uns acudits.
Luís Carrero Blanco, que publicava pamflets anticomunistes i antimaçons amb el pseudònim de Juan de la Cosa, va morir el 20 de desembre de 1973, quan a mi només em faltaven cinc setmanes per complir els quinze anys. Recordo perfectament aquell dia i la conseqüència important que va tenir per a mi. Després d’una llarga temporada de sequera, plovia. Els carrers estaven molls i els camins que ens tocava travessar per anar al col·legi dels Hermanos eren curulls de fang. La pluja esquitxava els finestrals de la classe i les taules de multiplicar ressonaven, remotes i pesants, entre els pupitres.
Després de dinar, quan tornàvem xops de casa, ens vam adonar que alguna cosa havia passat, els professors estaven tancats a la sala de reunions i els nanos ballaven danses macabres i xisclaven pels passadissos. Finalment, quan fou l’hora de tornar a classe es va fer un silenci inhabitual en entrar el professor de llatí, un home rabassut, que sense més ens va dir: «Hoy en Madrid han matado al presidente del gobierno» i, mentre la pluja continuava regalimant pels vidres, va afegir: «Si lo han hecho, por algo será».
Aquelles paraules em van anar rautant per dins tota la tarda, fins que finalment va ser hora de plegar. Tots vam sortir en tromba, cadascú es va dirigir cap on el destí el cridava, jo vaig anar al quiosc més proper amb el cor que em bategava sense descans, i amb unes monedes que portava a la butxaca vaig comprar el primer diari de la meva vida. Era el Tele/Exprés, un periòdic que, malgrat que era de tarda, encara no portava la notícia de la pujada als cels de Carrero, però el titular a cinc columnes de la primera pàgina em va impressionar: «Por fin llegan las lluvias!». Dins meu va ressonar una cançó de Dylan que cantàvem els escoltes i que en aquell moment vaig entendre com una premonició: «I és que una gran, gran, gran... una gran pluja molt aviat caurà».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…