Vés al contingut principal

Amb Carrero va arribar la pluja

Els éssers humans, quan arribem a una determinada edat, ens comencem a sentir saturats de records de tota mena. No podem fer una pas pel carrer sense recordar algun fet sigui banal o tràgic, i cada matí ens llevem amb l’estranya sensació d’un dejà vu permanent. Aquests dies ha ressonat en les meves orelles el nom de qui fou president del govern, home de confiança i presumible hereu de facto del general Franco, i s’ha encès un d’aquests llumets del record a causa d’un injust judici per uns acudits.
Luís Carrero Blanco, que publicava pamflets anticomunistes i antimaçons amb el pseudònim de Juan de la Cosa, va morir el 20 de desembre de 1973, quan a mi només em faltaven cinc setmanes per complir els quinze anys. Recordo perfectament aquell dia i la conseqüència important que va tenir per a mi. Després d’una llarga temporada de sequera, plovia. Els carrers estaven molls i els camins que ens tocava travessar per anar al col·legi dels Hermanos eren curulls de fang. La pluja esquitxava els finestrals de la classe i les taules de multiplicar ressonaven, remotes i pesants, entre els pupitres.
Després de dinar, quan tornàvem xops de casa, ens vam adonar que alguna cosa havia passat, els professors estaven tancats a la sala de reunions i els nanos ballaven danses macabres i xisclaven pels passadissos. Finalment, quan fou l’hora de tornar a classe es va fer un silenci inhabitual en entrar el professor de llatí, un home rabassut, que sense més ens va dir: «Hoy en Madrid han matado al presidente del gobierno» i, mentre la pluja continuava regalimant pels vidres, va afegir: «Si lo han hecho, por algo será».
Aquelles paraules em van anar rautant per dins tota la tarda, fins que finalment va ser hora de plegar. Tots vam sortir en tromba, cadascú es va dirigir cap on el destí el cridava, jo vaig anar al quiosc més proper amb el cor que em bategava sense descans, i amb unes monedes que portava a la butxaca vaig comprar el primer diari de la meva vida. Era el Tele/Exprés, un periòdic que, malgrat que era de tarda, encara no portava la notícia de la pujada als cels de Carrero, però el titular a cinc columnes de la primera pàgina em va impressionar: «Por fin llegan las lluvias!». Dins meu va ressonar una cançó de Dylan que cantàvem els escoltes i que en aquell moment vaig entendre com una premonició: «I és que una gran, gran, gran... una gran pluja molt aviat caurà».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…