Vés al contingut principal

PAISATGE INDUSTRIAL

La societat industrial crea paisatges inquietants, poderosos i brunzents. No hi ha racó que se’n deslliuri, per sort o per desgràcia. Moltes vegades són construccions conceptualment efímeres, però que duren anys i panys, o al revés, edificis que es fan per durar però que es degraden ràpidament. Les parets s’escrostonen, els paviments es clivellen i la vegetació sorgeix per qualsevol escletxa. Adolf Hitler encomanava al seu arquitecte de capçalera Speer, que en la construcció de nous edificis sempre havia de pensar en l’aparença gloriosa que tindrien quan s’enrunessin, i de runes no en van faltar, però ell ja no les va poder veure. Sembla estrany com el pas del temps dóna una capa de respectabilitat a coses que en el seu moment eren simples baluernes utilitaristes. L’heura entre els rajols descarnats apareix com una obra d’art decadentista i la visió dels núvols a través de la carcanada d’un sostre esfondrat ens deixa extenuats per un excés de bellesa. Naus industrials abandonades, estacions de ferrocarril en desús, locals comercials que no s’han escombrat des d’abans que el primer home arribés a la lluna –tot passat sovint pel sedàs de la fotografia– ens atreuen amb enigmàtica intensitat. Guardem amb zel les antigues xemeneies per on sorgia el fum sufocant dels forns, construïm al voltant centres d’interpretació i organitzem visites teatralitzades. Tot sorprèn i entreté, però dubto que ajudi a comprendre el dolor contingut en aquests indrets. Ningú podrà mostrar mai la suor, les tragèdies quotidianes, el treball infantil, les pors i les angoixes dels horaris interminables i tota la infelicitat que es va produir al seu voltant.
  

-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…

El terratrèmol de Queralbs

La nit de la candelera de 1428, quaranta dies després de Nadal, la terra va tremolar. Un sisme d’intensitat IX en l’escala de Mercalli va sacsejar Catalunya, produint una devastació sense precedents. Malgrat tenir l'epicentre al Pirineu, la rosassa de Santa Maria del Mar va caure i va matar a 30 persones. Hi va haver més de 1.000 víctimes entre Olot i Ribes de Fresser, però el pitjor va ser a Queralbs, on va morir la totalitat de la població. Aquella Keros Albos, habitada ja probablement en temps dels romans, construïda i reconstruïda amb pedra de la muntanya, i solcada per innumerables xiruques en època moderna, va tornar a trontollar 586 anys més tard, un mes de juliol del 2014 d’agradable temperatura i en plena temporada estiuenca. Això sí, amb un altre tipus de cataclisme, d’escala política però amb l’epicentre novament en el mateix indret. Jordi Pujol, que ho havia estat tot a Catalunya, després de confessar que tenia estalvis irregulars a Andorra, es va entrebancar en tornar …