Vés al contingut principal

PAISATGE INDUSTRIAL

La societat industrial crea paisatges inquietants, poderosos i brunzents. No hi ha racó que se’n deslliuri, per sort o per desgràcia. Moltes vegades són construccions conceptualment efímeres, però que duren anys i panys, o al revés, edificis que es fan per durar però que es degraden ràpidament. Les parets s’escrostonen, els paviments es clivellen i la vegetació sorgeix per qualsevol escletxa. Adolf Hitler encomanava al seu arquitecte de capçalera Speer, que en la construcció de nous edificis sempre havia de pensar en l’aparença gloriosa que tindrien quan s’enrunessin, i de runes no en van faltar, però ell ja no les va poder veure. Sembla estrany com el pas del temps dóna una capa de respectabilitat a coses que en el seu moment eren simples baluernes utilitaristes. L’heura entre els rajols descarnats apareix com una obra d’art decadentista i la visió dels núvols a través de la carcanada d’un sostre esfondrat ens deixa extenuats per un excés de bellesa. Naus industrials abandonades, estacions de ferrocarril en desús, locals comercials que no s’han escombrat des d’abans que el primer home arribés a la lluna –tot passat sovint pel sedàs de la fotografia– ens atreuen amb enigmàtica intensitat. Guardem amb zel les antigues xemeneies per on sorgia el fum sufocant dels forns, construïm al voltant centres d’interpretació i organitzem visites teatralitzades. Tot sorprèn i entreté, però dubto que ajudi a comprendre el dolor contingut en aquests indrets. Ningú podrà mostrar mai la suor, les tragèdies quotidianes, el treball infantil, les pors i les angoixes dels horaris interminables i tota la infelicitat que es va produir al seu voltant.
  

-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…