Vés al contingut principal

La «llogaretització»

Quan van aparèixer els primers ordinadors personals ens els miràvem amb curiositat, intuíem que allò havia de ser una eina molt potent, però no compreníem exactament per a què servien. De fet eren màquines crues i pelades, que només funcionaven en mans d’experts. El software consistia simplement en el sistema operatiu i per fer qualsevol cosa s’havien d’escriure llargues frases de codis que es gravaven en un disc extern o en una cinta de casset que feia uns sorollets molt estranys.
Els amics et parlaven de llenguatges de programació. Cobol, Pascal, Fortan, però sobretot del Basic. Tothom es passava llargues hores de la seva vida davant d’angoixants pantalles de fòsfor verd, programant en Basic i obtenint uns resultats més que dubtosos. Era com comprar-se un cotxe i haver-lo d’empènyer perquè resultava que no tenia motor i, en alguns casos, ni rodes. Però això sí, de la mateixa manera que tothom volia un cotxe, també s’havia de tenir un ordinador.
Després van venir els programes, fonamentalment processadors de text, bases de dades i fulls de càlcul, que ja donaven més sentit a la nova revolució tecnològica que tothom proclamava. A mesura que anaven sorgint nous programes, les primeres versions dels que utilitzem ara, ja hi havia algun visionari que veia que el següent pas seria l’oferta massiva de dades, el que no sabíem encara era d’on vindrien aquestes dades.
I tot el volum immens de dades ens va arribar a través d’Internet, dades i informació, que després va anar evolucionant per consolidar-se en la forma que ho coneixem avui en dia. Aquesta història que acabo d’explicar no es va desenvolupar al llarg d’uns quants segles, sinó de tres decennis i mig, o sigui de 1982, l’any en què IBM va comercialitzar el primer ordinador personal, i l’actualitat, on veiem com tot es condensa en aquest Mobile World Congress que se celebra aquesta setmana a Barcelona.
L’evolució diabòlica de la informàtica no ens ha permès poder contemplar encara la història d’aquesta tecnologia amb la calma necessària per poder projectar cap al futur els canvis que, segur, es produiran. Però la qüestió és que ara ens trobem en una mena d’atzucac, no s’albira una quarta revolució, després de la del hardware, la del software i la d’Internet. Les xarxes socials i els smartphones li han barrat el pas i el que hauria d’haver estat la gloriosa culminació de la globalització, ha esdevingut la d’una nova «llogaretització».
Gairebé sense adornar-nos-en hem anat seleccionant els nostres contactes a la xarxa per afinitats, d’idees, de gustos, de tendències culturals, i ara ens trobem que només veiem el que volem veure. De fet, podríem dir que ho veiem tot des d’un turó privilegiat, però tancats entre els murs d’aquella famosa tanca del llogaret gal.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…