Ves al contingut principal

La «llogaretització»

Quan van aparèixer els primers ordinadors personals ens els miràvem amb curiositat, intuíem que allò havia de ser una eina molt potent, però no compreníem exactament per a què servien. De fet eren màquines crues i pelades, que només funcionaven en mans d’experts. El software consistia simplement en el sistema operatiu i per fer qualsevol cosa s’havien d’escriure llargues frases de codis que es gravaven en un disc extern o en una cinta de casset que feia uns sorollets molt estranys.
Els amics et parlaven de llenguatges de programació. Cobol, Pascal, Fortan, però sobretot del Basic. Tothom es passava llargues hores de la seva vida davant d’angoixants pantalles de fòsfor verd, programant en Basic i obtenint uns resultats més que dubtosos. Era com comprar-se un cotxe i haver-lo d’empènyer perquè resultava que no tenia motor i, en alguns casos, ni rodes. Però això sí, de la mateixa manera que tothom volia un cotxe, també s’havia de tenir un ordinador.
Després van venir els programes, fonamentalment processadors de text, bases de dades i fulls de càlcul, que ja donaven més sentit a la nova revolució tecnològica que tothom proclamava. A mesura que anaven sorgint nous programes, les primeres versions dels que utilitzem ara, ja hi havia algun visionari que veia que el següent pas seria l’oferta massiva de dades, el que no sabíem encara era d’on vindrien aquestes dades.
I tot el volum immens de dades ens va arribar a través d’Internet, dades i informació, que després va anar evolucionant per consolidar-se en la forma que ho coneixem avui en dia. Aquesta història que acabo d’explicar no es va desenvolupar al llarg d’uns quants segles, sinó de tres decennis i mig, o sigui de 1982, l’any en què IBM va comercialitzar el primer ordinador personal, i l’actualitat, on veiem com tot es condensa en aquest Mobile World Congress que se celebra aquesta setmana a Barcelona.
L’evolució diabòlica de la informàtica no ens ha permès poder contemplar encara la història d’aquesta tecnologia amb la calma necessària per poder projectar cap al futur els canvis que, segur, es produiran. Però la qüestió és que ara ens trobem en una mena d’atzucac, no s’albira una quarta revolució, després de la del hardware, la del software i la d’Internet. Les xarxes socials i els smartphones li han barrat el pas i el que hauria d’haver estat la gloriosa culminació de la globalització, ha esdevingut la d’una nova «llogaretització».
Gairebé sense adornar-nos-en hem anat seleccionant els nostres contactes a la xarxa per afinitats, d’idees, de gustos, de tendències culturals, i ara ens trobem que només veiem el que volem veure. De fet, podríem dir que ho veiem tot des d’un turó privilegiat, però tancats entre els murs d’aquella famosa tanca del llogaret gal.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …