Ves al contingut principal

La «llogaretització»

Quan van aparèixer els primers ordinadors personals ens els miràvem amb curiositat, intuíem que allò havia de ser una eina molt potent, però no compreníem exactament per a què servien. De fet eren màquines crues i pelades, que només funcionaven en mans d’experts. El software consistia simplement en el sistema operatiu i per fer qualsevol cosa s’havien d’escriure llargues frases de codis que es gravaven en un disc extern o en una cinta de casset que feia uns sorollets molt estranys.
Els amics et parlaven de llenguatges de programació. Cobol, Pascal, Fortan, però sobretot del Basic. Tothom es passava llargues hores de la seva vida davant d’angoixants pantalles de fòsfor verd, programant en Basic i obtenint uns resultats més que dubtosos. Era com comprar-se un cotxe i haver-lo d’empènyer perquè resultava que no tenia motor i, en alguns casos, ni rodes. Però això sí, de la mateixa manera que tothom volia un cotxe, també s’havia de tenir un ordinador.
Després van venir els programes, fonamentalment processadors de text, bases de dades i fulls de càlcul, que ja donaven més sentit a la nova revolució tecnològica que tothom proclamava. A mesura que anaven sorgint nous programes, les primeres versions dels que utilitzem ara, ja hi havia algun visionari que veia que el següent pas seria l’oferta massiva de dades, el que no sabíem encara era d’on vindrien aquestes dades.
I tot el volum immens de dades ens va arribar a través d’Internet, dades i informació, que després va anar evolucionant per consolidar-se en la forma que ho coneixem avui en dia. Aquesta història que acabo d’explicar no es va desenvolupar al llarg d’uns quants segles, sinó de tres decennis i mig, o sigui de 1982, l’any en què IBM va comercialitzar el primer ordinador personal, i l’actualitat, on veiem com tot es condensa en aquest Mobile World Congress que se celebra aquesta setmana a Barcelona.
L’evolució diabòlica de la informàtica no ens ha permès poder contemplar encara la història d’aquesta tecnologia amb la calma necessària per poder projectar cap al futur els canvis que, segur, es produiran. Però la qüestió és que ara ens trobem en una mena d’atzucac, no s’albira una quarta revolució, després de la del hardware, la del software i la d’Internet. Les xarxes socials i els smartphones li han barrat el pas i el que hauria d’haver estat la gloriosa culminació de la globalització, ha esdevingut la d’una nova «llogaretització».
Gairebé sense adornar-nos-en hem anat seleccionant els nostres contactes a la xarxa per afinitats, d’idees, de gustos, de tendències culturals, i ara ens trobem que només veiem el que volem veure. De fet, podríem dir que ho veiem tot des d’un turó privilegiat, però tancats entre els murs d’aquella famosa tanca del llogaret gal.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …