Ves al contingut principal

Cent cinquanta-cinc

Es miri per on es miri, el 155 és un número incòmode. És un nombre gairebé primer, però no hi arriba, perquè es pot dividir per 5, i no representa un any d’aquells en què a la Viquipèdia passen coses, a Sant Anicet el van elegir papa i poca cosa més. Els bàrbars encara estaven collint floretes per l’estepa russa, els víkings es dedicaven a pescar arengades en les gèlides aigües del mar del Nord i a Empúries es pensaven que tenien tot el temps del món per endavant.
Tot i que la Constitució espanyola de 1978 té 169 articles, tothom ha acabat entrebancant-se en el número 155, un dels articles que fa referència a l’organització territorial de l’Estat. El precedent d’aquesta Constitució, el que vaig estudiar jo de petit, era el Fuero de los Españoles. No recordo ara exactament de quants articles constava, ni crec que ho recordi ningú, perquè tots ells es resumien en el fet que la sobirania requeia en un general decrèpit que governava «por la gracia de Dios».
Però aquell senyor de bigotet, i que sortia de perfil en les monedes de cinc duros, va acabar traient el nas també en la Constitució, concretament en aquest article 155. Una mica com passa en els programes informàtics, que els programadors sempre deixen una «porta» per on puguin entrar si han d’arreglar alguna cosa.
Ara hi ha molta gent a Madrid que invoca aquest article, són els mateixos que aclamaven el dictador quan sortia a saludar-los a la Plaza de Oriente i algun altre d’aquells que sempre han cregut en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, per sobre de qualsevol altre principi ideològic. L’article 155 serveix per dissoldre l’autonomia –la catalana, naturalment–, però ells no saben que ja han fet tard, perquè, independentment –bonica paraula– del que pugui passar, els catalans serà el darrer article d’aquesta Constitució que acatarem, després només obeirem la nostra.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…