Ves al contingut principal

Aturarem els cops

L’altre dia hi va haver una manifestació a Barcelona que demanava «aturar el cop». Per la simbologia que exhibien més aviat diríem que eren partidaris de tot el contrari. Exhibir banderes espanyoles a Catalunya és tota una declaració de principis, perquè els símbols constitucionals no han estat mai acceptats en aquest país, més enllà dels edificis institucionals i encara gràcies. Poca gent gosa penjar una «roja y gualda» del balcó de casa seva i encara menys són els que voldrien ballar en una revetlla ornada amb banderetes constitucionals.
Desenganyem-nos, l’ensenya espanyola és cosa d’estanquers old fashion, de guàrdies civils o de policies de duanes, de nostàlgics del franquisme i d’algun immigrant sud-americà despistat. Al contrari del que ha passat en altres estats del nostre entorn –Portugal, França, Itàlia, etc.– aquí a la gent normal ens fa vergonya, ens desagrada i ens incomoda. Cap pastisser amb un dit de seny embolicaria un tortell amb la cinta de les tres franges espanyoles, ningú regalaria mai una rosa de sant Jordi amb un llacet «constitucional», ni lluiria mai una samarreta amb l’escut dels Borbons per molt que a casa llegeixin l’Hola.
Però tornem a l’inici. Com en tot, sempre hi ha excepcions. Sis mil cinc-centes, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, gent que no els fa res lluir la senyera gloriosa d’Isabel Pantoja, de la Preysler i Vargas Llosa, de Bertín Osborne i de don Manuel Fraga. Estan en el seu dret, res a dir, encara que a mi em faci mal als ulls i se’m regirin les entranyes. Suposo que ho fan amb un pèl de malícia, amb ganes de provocar al personal i de tocar allò que no sona. Si em volien fer emprenyar, ho han aconseguit, m’han fet emprenyar una mica.
Però no sé si amb tot això en faran prou, perquè per «Aturar el cop» necessitaran alguna cosa més. El senyor Unamuno ja els va advertir fa molt de temps quan deia que per guanyar abans s’ha de convèncer i no crec que ens convencin amb uns arguments tan tronats. Si no han estat capaços en els darrers quaranta anys d’imposar la seva bandera i el seu himne, tampoc ho faran ara. Espanya té la batalla perduda a Catalunya, entre altres coses perquè tampoc la té del tot guanyada a la resta d’Espanya. Potser aquests «aturaran el cop», perquè amb els arguments de la força es pot fer qualsevol cosa, però a nosaltres ja no ens atura ni Déu.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…