Vés al contingut principal

Aturarem els cops

L’altre dia hi va haver una manifestació a Barcelona que demanava «aturar el cop». Per la simbologia que exhibien més aviat diríem que eren partidaris de tot el contrari. Exhibir banderes espanyoles a Catalunya és tota una declaració de principis, perquè els símbols constitucionals no han estat mai acceptats en aquest país, més enllà dels edificis institucionals i encara gràcies. Poca gent gosa penjar una «roja y gualda» del balcó de casa seva i encara menys són els que voldrien ballar en una revetlla ornada amb banderetes constitucionals.
Desenganyem-nos, l’ensenya espanyola és cosa d’estanquers old fashion, de guàrdies civils o de policies de duanes, de nostàlgics del franquisme i d’algun immigrant sud-americà despistat. Al contrari del que ha passat en altres estats del nostre entorn –Portugal, França, Itàlia, etc.– aquí a la gent normal ens fa vergonya, ens desagrada i ens incomoda. Cap pastisser amb un dit de seny embolicaria un tortell amb la cinta de les tres franges espanyoles, ningú regalaria mai una rosa de sant Jordi amb un llacet «constitucional», ni lluiria mai una samarreta amb l’escut dels Borbons per molt que a casa llegeixin l’Hola.
Però tornem a l’inici. Com en tot, sempre hi ha excepcions. Sis mil cinc-centes, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, gent que no els fa res lluir la senyera gloriosa d’Isabel Pantoja, de la Preysler i Vargas Llosa, de Bertín Osborne i de don Manuel Fraga. Estan en el seu dret, res a dir, encara que a mi em faci mal als ulls i se’m regirin les entranyes. Suposo que ho fan amb un pèl de malícia, amb ganes de provocar al personal i de tocar allò que no sona. Si em volien fer emprenyar, ho han aconseguit, m’han fet emprenyar una mica.
Però no sé si amb tot això en faran prou, perquè per «Aturar el cop» necessitaran alguna cosa més. El senyor Unamuno ja els va advertir fa molt de temps quan deia que per guanyar abans s’ha de convèncer i no crec que ens convencin amb uns arguments tan tronats. Si no han estat capaços en els darrers quaranta anys d’imposar la seva bandera i el seu himne, tampoc ho faran ara. Espanya té la batalla perduda a Catalunya, entre altres coses perquè tampoc la té del tot guanyada a la resta d’Espanya. Potser aquests «aturaran el cop», perquè amb els arguments de la força es pot fer qualsevol cosa, però a nosaltres ja no ens atura ni Déu.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…