Ves al contingut principal

Xuixos de punta

Diuen que va ser un pastisser francès el que va ensenyar la deliciosa recepta del xuixo a un col·lega gironí. Era una mena de bunyol estival farcit de crema que es venia popularment a les platges i a les fires. En deien un «chouchou», un nen bonic, un nen consentit. Aquella peça de pastisseria va tenir un èxit aclaparador entre els gironins a l’inici del segle vint, tant que des d’aleshores no han parat de consumir-ne i d’embrutar-se els dits amb la capa de sucre enganxifós que els recobreix.
Però un xuixo, en català, també és una altra cosa ben diferent, era una llança curta o bastó que portaven els vigilants nocturns, els serenos, i que en castellà s’anomenen «chuzos». Probablement aquest «chuzo» prové de la deformació de la paraula «suizo», perquè, en aquella època en què el sol sortia per Flandes, els guàrdies suïssos –unitats d’elit mercenàries– portaven una mena d’alabarda molt característica.
Aquelles punxes dels «chuzos» eren afinades i punxegudes com els regalims glaçats que penjaven de les canaleres els dies més freds de l’hivern. Després, quan plovia i desglaçava queien i d’aquí sorgeix l’expressió «caen chuzos de punta». Les llengües en van plenes de frases com aquesta, sobre la pluja, de fet en català n’hi ha comptabilitzades més d’un miler.
Vés a saber perquè, els anglesos diuen que «plouen gats i gossos» i els francesos que «diluvien cordills». A casa meva, potser perquè no en teníem prou amb aquell miler i escaig de dites en català, s’utilitzava un calc de la llengua de l’imperi i es deia que «cauen xuixos de punta», amb la qual cosa jo sempre em quedava sorprès, en la meva infantil ignorància, i esperava que entre tots els xuixos que havien de caure me’n toquessin com a mínim uns quants per mi, i tots de crema.
Ara ja no hi ha serenos, ni guàrdies suïssos, els xuixos ja no tenen el mateix gust d’abans i el que ens baixa del cel només són querelles i sentències, i, posats a adaptar frases, l’únic que podem dir és que ens cauen fiscals com magalls de punta.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…