Vés al contingut principal

Pinces, ruïnes i muffins

Dels meus viatges de turista ras en servo records escadussers i alguna fotografia desenfocada, són vivències temporals que no es fonamenten en una constatació reglada de la realitat. Quan puc viatjar bado, m’encanto, m’interessen detalls que després oblido amb esbalaïdora facilitat, però n’hi ha d’altres que curiosament han quedat gravats a foc en la meva memòria i sempre ressorgeixen amb una excusa o l’altra.
Encara em recordo a mi mateix –i d’això ja han passat trenta-set anys– davant d’una urna de metacrilat a la sala d’Egipte del Museu Britànic. Em vaig quedar garratibat davant d’un simple objecte de tocador de més de tres mil anys d’antiguitat. Eren unes humils pinces rovellades, exactament iguals que unes altres que tenia abandonades des de feia temps a casa, en una caixa d’andròmines.
I és que el passat es fa present com menys t’ho esperes, però, a més, hi ha qui es construeix el passat a mida. L’altre record és d’una visita al palau imperial de Schönbrunn a prop de Viena. Als jardins es poden contemplar unes fastuoses ruïnes romanes fetes construir expressament per al gaudi visual i romàntic de l’emperador austrohongarès de torn. Tot això ho vaig recordar l’altre dia mentre prenia un tallat en un bar de moda, d’aquests amb wifi i unes magdalenes que ara en diuen muffins, i amb decoració vintage, o sigui, amb un regust vell i descurat, les parets nues i el mobiliari gastat i despintat acuradament.
La qüestió és que en aquesta mena de decoracions gairebé es fan imprescindibles les parets de maons vistos i no sempre s’hi troben originalment en els locals més nous. Però cap problema, si no n’hi ha, s’hi posen, com les ruïnes de l’emperador. És el gust pel “vintage”, una paraula que ens ha arribat a través de l’anglès, però que prové de la veu francesa “vendange”, collita. Pinces, ruïnes, muffins i paraules, la vida dóna voltes i tot torna al punt d’inici, però, això sí, amb una pàtina de respectabilitat i de glamur. Ja m’ho deia la meva tia: “Nen, no llencis mai res”.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…