Ves al contingut principal

Lectures no obligatòries

L’escriptora Wislawa Szymborska va aplegar –parlo en passat perquè abans-d’ahir va fer cinc anys de la seva mort– les seves columnes a la premsa polonesa sota el títol de “Lectures no obligatòries”. Es tractava de textos que sorgien amb l’excusa de comentar novetats editorials que molt poc tenien a veure amb els seus gustos lectors. Llibres d’autoajuda, de bricolatge, novel·les romàntiques, o totxos històrics en tres volums sobre la decadència i la caiguda d’imperis antics. Wislawa brodava aquestes proses amb la finesa del seu somriure.
Cada dia penso en ella quan em passejo desvagat pel quiosc de l’estació una estona abans d’agafar el tren, perquè sóc d’aquells que sempre arribo vint minuts abans de l’hora prevista pels horaris ferroviaris. Això em permet contemplar les portades dels llibres que m’ofereixen les grans editorials d’aquest país, títols generalment en castellà que, en cas de seguir els seus consells, em permetrien ser més audaç, més productiu o més feliç, podria desenvolupar extensament la meva intel·ligència i tenir un èxit definitiu en tots els aspectes de la vida.
Però no, no els llegeixo i la vida em va com em va. Estic segur que els autors d’aquests llibres, i els seus editors, viuen una existència molt més plaent i reeixida que la meva, però desconfio dels seus consells, faig una mica com el vell i admirat lluitador Josep Vidal «Pep Jai» que. durant una discussió amb l’aleshores omnipotent Alfonso Guerra, va refusar un consell seu perquè era un “consejo de Guerra”.
Algú em dirà que vaig pel món carregat de prejudicis i tindrà raó, però el meu temps és finit i l’estupidesa humana no, i no el puc perdre amb segons quines lectures. Prefereixo llegir les proses no obligatòries de la Szymborska, encara que no em facin més ric, ni més venturós, però, això sí, m’ajuden a passar la vida amb el seu mateix somrís dibuixat a la cara.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…