Vés al contingut principal

Lectures no obligatòries

L’escriptora Wislawa Szymborska va aplegar –parlo en passat perquè abans-d’ahir va fer cinc anys de la seva mort– les seves columnes a la premsa polonesa sota el títol de “Lectures no obligatòries”. Es tractava de textos que sorgien amb l’excusa de comentar novetats editorials que molt poc tenien a veure amb els seus gustos lectors. Llibres d’autoajuda, de bricolatge, novel·les romàntiques, o totxos històrics en tres volums sobre la decadència i la caiguda d’imperis antics. Wislawa brodava aquestes proses amb la finesa del seu somriure.
Cada dia penso en ella quan em passejo desvagat pel quiosc de l’estació una estona abans d’agafar el tren, perquè sóc d’aquells que sempre arribo vint minuts abans de l’hora prevista pels horaris ferroviaris. Això em permet contemplar les portades dels llibres que m’ofereixen les grans editorials d’aquest país, títols generalment en castellà que, en cas de seguir els seus consells, em permetrien ser més audaç, més productiu o més feliç, podria desenvolupar extensament la meva intel·ligència i tenir un èxit definitiu en tots els aspectes de la vida.
Però no, no els llegeixo i la vida em va com em va. Estic segur que els autors d’aquests llibres, i els seus editors, viuen una existència molt més plaent i reeixida que la meva, però desconfio dels seus consells, faig una mica com el vell i admirat lluitador Josep Vidal «Pep Jai» que. durant una discussió amb l’aleshores omnipotent Alfonso Guerra, va refusar un consell seu perquè era un “consejo de Guerra”.
Algú em dirà que vaig pel món carregat de prejudicis i tindrà raó, però el meu temps és finit i l’estupidesa humana no, i no el puc perdre amb segons quines lectures. Prefereixo llegir les proses no obligatòries de la Szymborska, encara que no em facin més ric, ni més venturós, però, això sí, m’ajuden a passar la vida amb el seu mateix somrís dibuixat a la cara.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…