Vés al contingut principal

La memòria i el respecte

Cada vegada que passo pel Fossar de les Moreres, al costat de l’església del Mar, m’envaeix una estranya sensació, és la mateixa que sento en tots aquells indrets per on la història rebufa i ens arriba a flor de pell. No et pots passejar per Waterloo, per Mauthausen, per Montsegur o per Normandia sense experimentar un sentiment semblant. Els grans escenaris de les tragèdies humanes són espais de memòria viva, que, com el fòsfor, s’encén al mínim contacte.
Nosaltres som hereus d’innumerables gestes, que rebem en fideïcomís amb l’encàrrec de transmetre-ho a uns tercers, i intentem fer-ho el millor possible, moltes vegades sense saber clarament la feina que ens encarreguen. A Normandia va passar un fet que em sembla exemplificador del que vull dir, quan anaven per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la que fou una de les batalles més crucials, i sagnants, de la Segona Guerra Mundial.
Damunt la sorra de les platges normandes s’hi va vessar la sang de milers de joves, en nom de la llibertat i de la justícia, dos conceptes no sempre fàcils de conjugar. En aquell moment de commemoració, l’any 1969, van sorgir veus demanant que aquelles platges del desembarcament fossin declarades «terreny sagrat» i que no s’hi pogués desenvolupar cap altra activitat que cerimònies d’homenatge i de record.
Aquesta iniciativa, lloable i benintencionada, va ser avortada d’arrel per les associacions d’antics combatents. «Nosaltres –deien– vam lluitar perquè a les platges els nens es poguessin banyar lliurement i edificar castells de fireta damunt la sorra». Potser és el millor que podem fer nosaltres també. Damunt del fossar vam edificar una ciutat que vol viure en llibertat, recordem la història amb respecte, però deixar que la vida flueixi a vegades és el millor homenatge que podem fer als herois.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Aturarem els cops

L’altre dia hi va haver una manifestació a Barcelona que demanava «aturar el cop». Per la simbologia que exhibien més aviat diríem que eren partidaris de tot el contrari. Exhibir banderes espanyoles a Catalunya és tota una declaració de principis, perquè els símbols constitucionals no han estat mai acceptats en aquest país, més enllà dels edificis institucionals i encara gràcies. Poca gent gosa penjar una «roja y gualda» del balcó de casa seva i encara menys són els que voldrien ballar en una revetlla ornada amb banderetes constitucionals. Desenganyem-nos, l’ensenya espanyola és cosa d’estanquers old fashion, de guàrdies civils o de policies de duanes, de nostàlgics del franquisme i d’algun immigrant sud-americà despistat. Al contrari del que ha passat en altres estats del nostre entorn –Portugal, França, Itàlia, etc.– aquí a la gent normal ens fa vergonya, ens desagrada i ens incomoda. Cap pastisser amb un dit de seny embolicaria un tortell amb la cinta de les tres franges espanyole…