Ves al contingut principal

La memòria i el respecte

Cada vegada que passo pel Fossar de les Moreres, al costat de l’església del Mar, m’envaeix una estranya sensació, és la mateixa que sento en tots aquells indrets per on la història rebufa i ens arriba a flor de pell. No et pots passejar per Waterloo, per Mauthausen, per Montsegur o per Normandia sense experimentar un sentiment semblant. Els grans escenaris de les tragèdies humanes són espais de memòria viva, que, com el fòsfor, s’encén al mínim contacte.
Nosaltres som hereus d’innumerables gestes, que rebem en fideïcomís amb l’encàrrec de transmetre-ho a uns tercers, i intentem fer-ho el millor possible, moltes vegades sense saber clarament la feina que ens encarreguen. A Normandia va passar un fet que em sembla exemplificador del que vull dir, quan anaven per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la que fou una de les batalles més crucials, i sagnants, de la Segona Guerra Mundial.
Damunt la sorra de les platges normandes s’hi va vessar la sang de milers de joves, en nom de la llibertat i de la justícia, dos conceptes no sempre fàcils de conjugar. En aquell moment de commemoració, l’any 1969, van sorgir veus demanant que aquelles platges del desembarcament fossin declarades «terreny sagrat» i que no s’hi pogués desenvolupar cap altra activitat que cerimònies d’homenatge i de record.
Aquesta iniciativa, lloable i benintencionada, va ser avortada d’arrel per les associacions d’antics combatents. «Nosaltres –deien– vam lluitar perquè a les platges els nens es poguessin banyar lliurement i edificar castells de fireta damunt la sorra». Potser és el millor que podem fer nosaltres també. Damunt del fossar vam edificar una ciutat que vol viure en llibertat, recordem la història amb respecte, però deixar que la vida flueixi a vegades és el millor homenatge que podem fer als herois.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…