Ves al contingut principal

Els pagesos

L’any 1968, Els pagesos esdevingué el vuitè volum de l’obra completa de Josep Pla, el llibre fundacional de la idea pagesívola que envolta la figura de l’escriptor de Palafrugell. Però ni Pla era un pagès, si més no un pagès d’aixada i de tallant, de regar l’hort i de donar de menjar a les gallines, ni ara els pagesos, seixanta anys després, són el que eren, i de representar un percentatge importantíssim de la població han passat a ser escassament només l’u per cent.
Tot i així la pagesia continua essent el sector primari i el que ens portem a la boca, d’una manera o altra, neix, es cria o es pesca gràcies al seu esforç. Els treballadors del sector agroalimentari són a l’inici de gairebé tot i moltes vegades no ho tenim prou en compte. Sovint la gent de ciutat pensem que les cebes es fabriquen en plantes industrials o que les pomes apareixen per art de màgia en les prestatgeries dels supermercats.
La qüestió és que els productes del sector primari cada vegada són més cars i els pagesos, que són els proveïdors dels operadors comercials, es queixen que els paguen menys. Aquí hi ha alguna cosa que falla, és evident, i per aquesta raó diumenge passat més de cinc-cents tractors van ocupar els carrers més cèntrics de Barcelona i es van concentrar a l’avinguda de Maria Cristina a Montjuïc.
Aquesta visió dels tractors i dels pagesos lluny del seu hàbitat natural ens incomoda i ens fa pensar, perquè ens passa una mica el mateix que li succeïa a Josep Pla, i és que els pagesos són com de la família, són cosins, cunyats, parents del poble que ens vénen a refregar per la cara les nostres contradiccions i, sobretot, els nostres oblits. Els pagesos ens fan veure amb els seus grans tractors que els nostres carrers, embolcallats en un baf d’urbana mediocritat, són més estrets del que pensàvem.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …