Vés al contingut principal

El carrer de la memòria

A Dolors Romeu Curbet, in memoriam.

Recordo ara aquella casa baixa del carrer Loreto, un passatge sense sortida allà on la Girona menuda i grisa dels anys seixanta perdia el nom, entre sentors d’horts domèstics i el so proper de la fàbrica. Recordo aquell mur de maons emblanquinats al fons del pati, on l’avi Jaume penjava la petita gàbia del canari i recordo també un petit magraner de fruits minúsculs i aspres. Recordo les flors cuidades i les que sorgien accidentalment, com en els marges i als corriols de Palau Sacosta.
Era un temps bromós, de brom i de boira, els nadals s’ajuntaven amb les setmanes santes, els divuits de juliol es confonien amb els sant jaumes i el temps de fires s’embastava amb el dia dels difunts. L’àvia Lola cantussejava cançons d’un altre temps mentre esclovellava faves damunt la taula i la tia Rosita planxava roba sense descans. Un ansat carregat d’aigua calcària feia xup-xup constantment damunt l’estufa mentre la llum, sempre en posició d’entretemps, es filtrava a través de les cortines de fil.
Recordo l’oncle Pere, amb una cigarreta entre els llavis, serrant fustes al soterrani. Recordo el llarg passadís, el menjador impol·lut i l’habitació de la cosineta, habitada per nines inquietants vestides de color de rosa. Era un temps de rosaris de primera comunió i de branques de llorer beneït el dia de Rams, de cols bullides a la cuina i de lletanies inesgotables a la ràdio. Recordo el gust del litines barrejat amb el vi i el soroll del molinet, que precedia al borbolleig del cafè a la cafetera.
Recordo imatges i paraules, sons, olors i colors, però tot es va diluint lentament en el pou de l’oblit, només em resta l’essencial, les idees que sobreviuen entre els enderrocs. Ara sento que s’ha clos definitivament un capítol de la meva vida amb l’adéu per sempre del darrer dels que vivia en aquella casa. Em queden altres cases i altres noms i l’esperança de noves primaveres que també floriran, però res serà ja com era, perquè la ciutat, àvida d’altres històries, anirà devorant els carrers de la memòria.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…