Ves al contingut principal

Déus amb cap d’hipopòtam

Vivim arrapats a l’escorça d’aquest astre cansat, però, a vegades, alcem la vista cap al cel i veiem planetes com el que ens ha tocat en dissort. Ens encalça un sentiment d’universalitat i de grandesa, i pensem que hi poden haver altres mons semblants, però aleshores recordem que pertanyem a una espècie que un dia va creure en déus amb cap d’hipopòtam i ens baixen els fums. Som hereus de mil estranyes idees i dels crims comesos en el seu nom.
L’any 1940, els anglesos van decidir desmuntar tots els indicadors de les seves carreteres, com a primera mesura de defensa contra una probable invasió germànica. Pensaven que d’aquesta manera el general Erwin Rommel es confondria i aniria a parar novament amb els seus tancs al llindar dels blancs espadats de Dover i allà només caldria una petita empenta per tornar-los al canal de la Mànega. Però les coses no són tan senzilles i va costar Déu i ajuda guanyar la partida al monstre de la guerra nazi.
Els nazis eren els extraterrestres dels anys quaranta, ara són uns altres, però sempre ens mirem el perill com si vingués d’una altra galàxia. Potser finalment arribarà una invasió d’un d’aquests exoplanetes que els científics acaben de descobrir i per defensar-nos segurament no se’ns acudiran idees millors que les dels anglesos i els indicadors de carreteres. De fet, a una civilització capaç de viatjar des de distàncies de centenars d’anys llum de la terra potser els faria gràcia i tot.
Però el problema no és aquest, el que hem de fer és advertir als pobres desgraciats que viuen en aquests planetes, perquè l’amenaça som nosaltres, amb les nostres obscures religions i els nostres fiscals generals, amb els nostres trens de rodalia que no acaben mai de funcionar i les carreteres amb indicadors que ja estan mal posats d’entrada. Per confondre el personal no cal marejar més la perdiu. Senyors alienígenes, vinguin quan vulguin i posem fi d’una vegada a aquesta història!




-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…