Ves al contingut principal

CAP DE CREUS

El cap de Creus no és un accident geogràfic vulgar, com un muntijol d’esquena arrodonida, o un bosqueró d’arbres domesticats, o un riuet d’aquells que s’adorm en meandres innumerables. El cap de Creus no es dibuixa en els mapes perquè sí, com si fos un caprici extravagant dels agrimensors empordanesos, ni sorgeix de la inventiva desmesurada dels geòlegs de la universitat més propera. El cap de Creus hi és perquè hi ha de ser, per obligació orogènica. L’Empordà s’hi arrapa amb totes les seves forces i el mar es retira cada vegada que el toca amb la punta d’una onada. El cap de Creus és la naturalesa rocosa de la terra que emergeix entre oliveres mandroses i alguna alzina desvagada. El cap de Creus són camins rebregats pel vent entre parets de pedra seca i feixes esquinçades on hi havien florit les vinyes. Els ocells nien en les roques i els dofins s’ho miren des de la llunyania amb la mateixa perplexitat que els homes i que els llangardaixos, quan treuen el morro entre les pedres. Un far il·lumina l’esquena cantellosa que divideix el món entre la mar d’Amunt i la mar d’Avall i una gran bola de color clar, col·locada a sobre del contrafort més alt, serveix per endevinar les rutes misterioses dels avions. Una carretera ondulant mareja als navegants més avesats i un mar arrissat per la tramuntana assenyala el camí als mariners més agosarats. El cap de Creus són 450 milions d’anys d'història mineral, en cap altre indret del país, ni del món, emergeix un rocam més antic, ni en cap altre lloc de la península Ibèrica es pot contemplar la sortida del sol més d’hora. El cap de Creus és el penyal que assenyala el principi i la fi de la terra catalana.



--> --> -->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…