Ves al contingut principal

Un viatge cap a la llum

Intervenció en la presentació del llibre EL TER: CRÒNICA D'UN RIU
A la Fundació Valvi de Girona, el 24 de gener de 2017


Molt bona tarda a tothom, en primer lloc voldria agrair l’assistència de tots vosaltres en aquest acte. En un temps de realitats líquides, sempre s’ha d’agrair la solidesa dels amics i de tots els que per una raó o l’altra decideixen fer-nos costat en un acte com el d’avui.
Vivim en una realitat líquida i mai millor que avui per esmentar-ho, perquè el protagonista d’aquest llibre que us presento és un element líquid. Però, la liquiditat ens ve donada també perquè vivim instal·lats en la paradoxa. El nostre món, i sobretot el nostre país, és paradoxal per naturalesa. Vull dir que en la nostra realitat diària sempre ens trobem amb una sèrie de raonaments que ens porten a conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals en podem prescindir.
Tot això que us acabo de dir em va venir al cap diumenge passat. Molts dels que sou aquí probablement vau veure al Punt/Avui un article on es feia referència a la meva persona i al llibre que avui presento, il·lustrat per una magnífica fotografia amb barret inclòs. L’article, signat per en Jordi Camps Linnell, portava per títol «Quim Curbet remunta el riu Ter en una crònica literària». Però si ho vau veure, no dic llegir perquè els diaris no sempre es llegeixen, va ser perquè l’exemplar que vau tenir entre les mans –o la versió digital– era l’edició de les comarques gironines. Jo vaig comprar el diari a Barcelona i em va tocar l’edició de Barcelona, i allà l’article en qüestió no hi era.
Després d’una petita decepció inicial vaig pensar que era lògic, completament lògic, primer perquè sóc un autor local i això és així, tant si es vol com si no. En segon lloc perquè aquest llibre està editat per una Fundació gironina, estrictament local i a, a més, pel mateix autor a través de la seva editorial també d’estricta vocació local. Fins aquí res a dir, la paradoxa sorgeix a la tercera: el tema.
El llibre parla del Ter, és la crònica d’un viatge des del seu naixement fins a la seva desembocadura, i el Ter és un riu local, modestíssim, tant a escala continental com en l’àmbit de país, i tant és així que a poca distància en tenim un altre de riu, l’Ebre i els seus afluents, que en conjunt són vint vegades més cabalosos. Per tant quina és la paradoxa?
La paradoxa és que aquest riu modestíssim, i que només mereix d’una atenció local, abasteix amb el seu líquid cabal a més de quatre milions de catalans, o sigui, gairebé al setanta per cent de la població del nostre país.
Els antics egipcis no tenien una paraula per a designar la pluja. La pluja era tan rara com a Girona la neu, i quan plovia deien que era el Nil que queia del cel. I al nostre país passa una cosa semblant, hi ha més de quatre milions de catalans que quan obren l’aixeta els hi sembla que el líquid que raja ho fa directament del cel. Però no, l’aigua raja del Ter, és el Ter que cau del cel.
El viatge que he fet amb aquest llibre –permeteu-me que corregeixi el titular del Punt– no és una remuntada riu amunt, com en el cor de les tenebres de Conrad, sinó un descens cap a la llum i és també, d’alguna manera, continuador d’aquell altre que vaig fer fa uns anys a través de tots els municipis de les comarques gironines i que vaig titular El viatge del Gironauta, ho dic perquè, si més no, sorgeix de la mateixa premissa: intentar conèixer de primera mà el territori on visc i on han viscut desenes de generacions que m’han precedit.
Aquest llibre l’he escrit primer per mi i després també per intentar explicar als altres el que significa aquest riu.
Aquest llibre és un homenatge a la gent que l’ha viscut i que l’ha treballat. És un homenatge a tots els que han lluitat per mantenir-lo viu i a tots els que han escrit sobre el riu, perquè, no ho oblidem –i aquí sí que ho clava el titular del Punt–, aquest viatge és sobretot un viatge literari.
Però bàsicament també he de dir que aquest llibre és un homenatge al riu. Els gironins li devem un reconeixement, perquè el Ter no tenia per què haver estat necessàriament un riu gironí. El Ter, com tots els rius que neixen al Pirineu, hauria d’haver anat cap al sud, i malgrat tot, va decidir girar cua, enfonsar incomprensiblement les banyes entre les muntanyes i desembocar les seves aigües en les terres més lluminoses de la Selva, el Gironès i l’Empordà.
El Ter és un riu que ens estima i no sempre hem correspost com calia. Els gironins l’hem deixat abandonat durant massa temps darrere els molsuts arbres de la Devesa, amagat i ocult. Però, i en això també hi tenim part de la responsabilitat, també hem deixat que es dessagnés injustament, any rere any, i a vegades fins al 70 per cent del seu cabal, per a calmar la set d’aquest paradoxal país nostre.
El Ter és el meu riu, la meva família hi ha viscut sempre a prop i jo també. Ara he tingut la necessitat de passar comptes amb mi mateix i d’aquí n’ha sorgit aquesta crònica, espero que la llegiu i que us agradi.
He de dir també que aquest llibre ha estat possible gràcies a l’impuls i la generositat del president de la Fundació Valvi, en Quim Vidal, que avui no ha pogut ser aquí.
No puc deixar d’esmentar la coincidència, en l’equador del meu viatge, amb la mort de Narcís-Jordi Aragó, un fet que queda reflectit en el capítol dedicat precisament a la Devesa.
Sense l’impuls de l’un i el record agraït a l’altre, no hauria estat possible aquest viatge a la recerca de la llum.
A ells els dono les gràcies i avui també a tots vosaltres.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…