Vés al contingut principal

Un viatge cap a la llum

Intervenció en la presentació del llibre EL TER: CRÒNICA D'UN RIU
A la Fundació Valvi de Girona, el 24 de gener de 2017


Molt bona tarda a tothom, en primer lloc voldria agrair l’assistència de tots vosaltres en aquest acte. En un temps de realitats líquides, sempre s’ha d’agrair la solidesa dels amics i de tots els que per una raó o l’altra decideixen fer-nos costat en un acte com el d’avui.
Vivim en una realitat líquida i mai millor que avui per esmentar-ho, perquè el protagonista d’aquest llibre que us presento és un element líquid. Però, la liquiditat ens ve donada també perquè vivim instal·lats en la paradoxa. El nostre món, i sobretot el nostre país, és paradoxal per naturalesa. Vull dir que en la nostra realitat diària sempre ens trobem amb una sèrie de raonaments que ens porten a conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals en podem prescindir.
Tot això que us acabo de dir em va venir al cap diumenge passat. Molts dels que sou aquí probablement vau veure al Punt/Avui un article on es feia referència a la meva persona i al llibre que avui presento, il·lustrat per una magnífica fotografia amb barret inclòs. L’article, signat per en Jordi Camps Linnell, portava per títol «Quim Curbet remunta el riu Ter en una crònica literària». Però si ho vau veure, no dic llegir perquè els diaris no sempre es llegeixen, va ser perquè l’exemplar que vau tenir entre les mans –o la versió digital– era l’edició de les comarques gironines. Jo vaig comprar el diari a Barcelona i em va tocar l’edició de Barcelona, i allà l’article en qüestió no hi era.
Després d’una petita decepció inicial vaig pensar que era lògic, completament lògic, primer perquè sóc un autor local i això és així, tant si es vol com si no. En segon lloc perquè aquest llibre està editat per una Fundació gironina, estrictament local i a, a més, pel mateix autor a través de la seva editorial també d’estricta vocació local. Fins aquí res a dir, la paradoxa sorgeix a la tercera: el tema.
El llibre parla del Ter, és la crònica d’un viatge des del seu naixement fins a la seva desembocadura, i el Ter és un riu local, modestíssim, tant a escala continental com en l’àmbit de país, i tant és així que a poca distància en tenim un altre de riu, l’Ebre i els seus afluents, que en conjunt són vint vegades més cabalosos. Per tant quina és la paradoxa?
La paradoxa és que aquest riu modestíssim, i que només mereix d’una atenció local, abasteix amb el seu líquid cabal a més de quatre milions de catalans, o sigui, gairebé al setanta per cent de la població del nostre país.
Els antics egipcis no tenien una paraula per a designar la pluja. La pluja era tan rara com a Girona la neu, i quan plovia deien que era el Nil que queia del cel. I al nostre país passa una cosa semblant, hi ha més de quatre milions de catalans que quan obren l’aixeta els hi sembla que el líquid que raja ho fa directament del cel. Però no, l’aigua raja del Ter, és el Ter que cau del cel.
El viatge que he fet amb aquest llibre –permeteu-me que corregeixi el titular del Punt– no és una remuntada riu amunt, com en el cor de les tenebres de Conrad, sinó un descens cap a la llum i és també, d’alguna manera, continuador d’aquell altre que vaig fer fa uns anys a través de tots els municipis de les comarques gironines i que vaig titular El viatge del Gironauta, ho dic perquè, si més no, sorgeix de la mateixa premissa: intentar conèixer de primera mà el territori on visc i on han viscut desenes de generacions que m’han precedit.
Aquest llibre l’he escrit primer per mi i després també per intentar explicar als altres el que significa aquest riu.
Aquest llibre és un homenatge a la gent que l’ha viscut i que l’ha treballat. És un homenatge a tots els que han lluitat per mantenir-lo viu i a tots els que han escrit sobre el riu, perquè, no ho oblidem –i aquí sí que ho clava el titular del Punt–, aquest viatge és sobretot un viatge literari.
Però bàsicament també he de dir que aquest llibre és un homenatge al riu. Els gironins li devem un reconeixement, perquè el Ter no tenia per què haver estat necessàriament un riu gironí. El Ter, com tots els rius que neixen al Pirineu, hauria d’haver anat cap al sud, i malgrat tot, va decidir girar cua, enfonsar incomprensiblement les banyes entre les muntanyes i desembocar les seves aigües en les terres més lluminoses de la Selva, el Gironès i l’Empordà.
El Ter és un riu que ens estima i no sempre hem correspost com calia. Els gironins l’hem deixat abandonat durant massa temps darrere els molsuts arbres de la Devesa, amagat i ocult. Però, i en això també hi tenim part de la responsabilitat, també hem deixat que es dessagnés injustament, any rere any, i a vegades fins al 70 per cent del seu cabal, per a calmar la set d’aquest paradoxal país nostre.
El Ter és el meu riu, la meva família hi ha viscut sempre a prop i jo també. Ara he tingut la necessitat de passar comptes amb mi mateix i d’aquí n’ha sorgit aquesta crònica, espero que la llegiu i que us agradi.
He de dir també que aquest llibre ha estat possible gràcies a l’impuls i la generositat del president de la Fundació Valvi, en Quim Vidal, que avui no ha pogut ser aquí.
No puc deixar d’esmentar la coincidència, en l’equador del meu viatge, amb la mort de Narcís-Jordi Aragó, un fet que queda reflectit en el capítol dedicat precisament a la Devesa.
Sense l’impuls de l’un i el record agraït a l’altre, no hauria estat possible aquest viatge a la recerca de la llum.
A ells els dono les gràcies i avui també a tots vosaltres.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…