Ves al contingut principal

Un viatge cap a la llum

Intervenció en la presentació del llibre EL TER: CRÒNICA D'UN RIU
A la Fundació Valvi de Girona, el 24 de gener de 2017


Molt bona tarda a tothom, en primer lloc voldria agrair l’assistència de tots vosaltres en aquest acte. En un temps de realitats líquides, sempre s’ha d’agrair la solidesa dels amics i de tots els que per una raó o l’altra decideixen fer-nos costat en un acte com el d’avui.
Vivim en una realitat líquida i mai millor que avui per esmentar-ho, perquè el protagonista d’aquest llibre que us presento és un element líquid. Però, la liquiditat ens ve donada també perquè vivim instal·lats en la paradoxa. El nostre món, i sobretot el nostre país, és paradoxal per naturalesa. Vull dir que en la nostra realitat diària sempre ens trobem amb una sèrie de raonaments que ens porten a conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals en podem prescindir.
Tot això que us acabo de dir em va venir al cap diumenge passat. Molts dels que sou aquí probablement vau veure al Punt/Avui un article on es feia referència a la meva persona i al llibre que avui presento, il·lustrat per una magnífica fotografia amb barret inclòs. L’article, signat per en Jordi Camps Linnell, portava per títol «Quim Curbet remunta el riu Ter en una crònica literària». Però si ho vau veure, no dic llegir perquè els diaris no sempre es llegeixen, va ser perquè l’exemplar que vau tenir entre les mans –o la versió digital– era l’edició de les comarques gironines. Jo vaig comprar el diari a Barcelona i em va tocar l’edició de Barcelona, i allà l’article en qüestió no hi era.
Després d’una petita decepció inicial vaig pensar que era lògic, completament lògic, primer perquè sóc un autor local i això és així, tant si es vol com si no. En segon lloc perquè aquest llibre està editat per una Fundació gironina, estrictament local i a, a més, pel mateix autor a través de la seva editorial també d’estricta vocació local. Fins aquí res a dir, la paradoxa sorgeix a la tercera: el tema.
El llibre parla del Ter, és la crònica d’un viatge des del seu naixement fins a la seva desembocadura, i el Ter és un riu local, modestíssim, tant a escala continental com en l’àmbit de país, i tant és així que a poca distància en tenim un altre de riu, l’Ebre i els seus afluents, que en conjunt són vint vegades més cabalosos. Per tant quina és la paradoxa?
La paradoxa és que aquest riu modestíssim, i que només mereix d’una atenció local, abasteix amb el seu líquid cabal a més de quatre milions de catalans, o sigui, gairebé al setanta per cent de la població del nostre país.
Els antics egipcis no tenien una paraula per a designar la pluja. La pluja era tan rara com a Girona la neu, i quan plovia deien que era el Nil que queia del cel. I al nostre país passa una cosa semblant, hi ha més de quatre milions de catalans que quan obren l’aixeta els hi sembla que el líquid que raja ho fa directament del cel. Però no, l’aigua raja del Ter, és el Ter que cau del cel.
El viatge que he fet amb aquest llibre –permeteu-me que corregeixi el titular del Punt– no és una remuntada riu amunt, com en el cor de les tenebres de Conrad, sinó un descens cap a la llum i és també, d’alguna manera, continuador d’aquell altre que vaig fer fa uns anys a través de tots els municipis de les comarques gironines i que vaig titular El viatge del Gironauta, ho dic perquè, si més no, sorgeix de la mateixa premissa: intentar conèixer de primera mà el territori on visc i on han viscut desenes de generacions que m’han precedit.
Aquest llibre l’he escrit primer per mi i després també per intentar explicar als altres el que significa aquest riu.
Aquest llibre és un homenatge a la gent que l’ha viscut i que l’ha treballat. És un homenatge a tots els que han lluitat per mantenir-lo viu i a tots els que han escrit sobre el riu, perquè, no ho oblidem –i aquí sí que ho clava el titular del Punt–, aquest viatge és sobretot un viatge literari.
Però bàsicament també he de dir que aquest llibre és un homenatge al riu. Els gironins li devem un reconeixement, perquè el Ter no tenia per què haver estat necessàriament un riu gironí. El Ter, com tots els rius que neixen al Pirineu, hauria d’haver anat cap al sud, i malgrat tot, va decidir girar cua, enfonsar incomprensiblement les banyes entre les muntanyes i desembocar les seves aigües en les terres més lluminoses de la Selva, el Gironès i l’Empordà.
El Ter és un riu que ens estima i no sempre hem correspost com calia. Els gironins l’hem deixat abandonat durant massa temps darrere els molsuts arbres de la Devesa, amagat i ocult. Però, i en això també hi tenim part de la responsabilitat, també hem deixat que es dessagnés injustament, any rere any, i a vegades fins al 70 per cent del seu cabal, per a calmar la set d’aquest paradoxal país nostre.
El Ter és el meu riu, la meva família hi ha viscut sempre a prop i jo també. Ara he tingut la necessitat de passar comptes amb mi mateix i d’aquí n’ha sorgit aquesta crònica, espero que la llegiu i que us agradi.
He de dir també que aquest llibre ha estat possible gràcies a l’impuls i la generositat del president de la Fundació Valvi, en Quim Vidal, que avui no ha pogut ser aquí.
No puc deixar d’esmentar la coincidència, en l’equador del meu viatge, amb la mort de Narcís-Jordi Aragó, un fet que queda reflectit en el capítol dedicat precisament a la Devesa.
Sense l’impuls de l’un i el record agraït a l’altre, no hauria estat possible aquest viatge a la recerca de la llum.
A ells els dono les gràcies i avui també a tots vosaltres.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…