Ves al contingut principal

Un viatge cap a la llum

Intervenció en la presentació del llibre EL TER: CRÒNICA D'UN RIU
A la Fundació Valvi de Girona, el 24 de gener de 2017


Molt bona tarda a tothom, en primer lloc voldria agrair l’assistència de tots vosaltres en aquest acte. En un temps de realitats líquides, sempre s’ha d’agrair la solidesa dels amics i de tots els que per una raó o l’altra decideixen fer-nos costat en un acte com el d’avui.
Vivim en una realitat líquida i mai millor que avui per esmentar-ho, perquè el protagonista d’aquest llibre que us presento és un element líquid. Però, la liquiditat ens ve donada també perquè vivim instal·lats en la paradoxa. El nostre món, i sobretot el nostre país, és paradoxal per naturalesa. Vull dir que en la nostra realitat diària sempre ens trobem amb una sèrie de raonaments que ens porten a conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals en podem prescindir.
Tot això que us acabo de dir em va venir al cap diumenge passat. Molts dels que sou aquí probablement vau veure al Punt/Avui un article on es feia referència a la meva persona i al llibre que avui presento, il·lustrat per una magnífica fotografia amb barret inclòs. L’article, signat per en Jordi Camps Linnell, portava per títol «Quim Curbet remunta el riu Ter en una crònica literària». Però si ho vau veure, no dic llegir perquè els diaris no sempre es llegeixen, va ser perquè l’exemplar que vau tenir entre les mans –o la versió digital– era l’edició de les comarques gironines. Jo vaig comprar el diari a Barcelona i em va tocar l’edició de Barcelona, i allà l’article en qüestió no hi era.
Després d’una petita decepció inicial vaig pensar que era lògic, completament lògic, primer perquè sóc un autor local i això és així, tant si es vol com si no. En segon lloc perquè aquest llibre està editat per una Fundació gironina, estrictament local i a, a més, pel mateix autor a través de la seva editorial també d’estricta vocació local. Fins aquí res a dir, la paradoxa sorgeix a la tercera: el tema.
El llibre parla del Ter, és la crònica d’un viatge des del seu naixement fins a la seva desembocadura, i el Ter és un riu local, modestíssim, tant a escala continental com en l’àmbit de país, i tant és així que a poca distància en tenim un altre de riu, l’Ebre i els seus afluents, que en conjunt són vint vegades més cabalosos. Per tant quina és la paradoxa?
La paradoxa és que aquest riu modestíssim, i que només mereix d’una atenció local, abasteix amb el seu líquid cabal a més de quatre milions de catalans, o sigui, gairebé al setanta per cent de la població del nostre país.
Els antics egipcis no tenien una paraula per a designar la pluja. La pluja era tan rara com a Girona la neu, i quan plovia deien que era el Nil que queia del cel. I al nostre país passa una cosa semblant, hi ha més de quatre milions de catalans que quan obren l’aixeta els hi sembla que el líquid que raja ho fa directament del cel. Però no, l’aigua raja del Ter, és el Ter que cau del cel.
El viatge que he fet amb aquest llibre –permeteu-me que corregeixi el titular del Punt– no és una remuntada riu amunt, com en el cor de les tenebres de Conrad, sinó un descens cap a la llum i és també, d’alguna manera, continuador d’aquell altre que vaig fer fa uns anys a través de tots els municipis de les comarques gironines i que vaig titular El viatge del Gironauta, ho dic perquè, si més no, sorgeix de la mateixa premissa: intentar conèixer de primera mà el territori on visc i on han viscut desenes de generacions que m’han precedit.
Aquest llibre l’he escrit primer per mi i després també per intentar explicar als altres el que significa aquest riu.
Aquest llibre és un homenatge a la gent que l’ha viscut i que l’ha treballat. És un homenatge a tots els que han lluitat per mantenir-lo viu i a tots els que han escrit sobre el riu, perquè, no ho oblidem –i aquí sí que ho clava el titular del Punt–, aquest viatge és sobretot un viatge literari.
Però bàsicament també he de dir que aquest llibre és un homenatge al riu. Els gironins li devem un reconeixement, perquè el Ter no tenia per què haver estat necessàriament un riu gironí. El Ter, com tots els rius que neixen al Pirineu, hauria d’haver anat cap al sud, i malgrat tot, va decidir girar cua, enfonsar incomprensiblement les banyes entre les muntanyes i desembocar les seves aigües en les terres més lluminoses de la Selva, el Gironès i l’Empordà.
El Ter és un riu que ens estima i no sempre hem correspost com calia. Els gironins l’hem deixat abandonat durant massa temps darrere els molsuts arbres de la Devesa, amagat i ocult. Però, i en això també hi tenim part de la responsabilitat, també hem deixat que es dessagnés injustament, any rere any, i a vegades fins al 70 per cent del seu cabal, per a calmar la set d’aquest paradoxal país nostre.
El Ter és el meu riu, la meva família hi ha viscut sempre a prop i jo també. Ara he tingut la necessitat de passar comptes amb mi mateix i d’aquí n’ha sorgit aquesta crònica, espero que la llegiu i que us agradi.
He de dir també que aquest llibre ha estat possible gràcies a l’impuls i la generositat del president de la Fundació Valvi, en Quim Vidal, que avui no ha pogut ser aquí.
No puc deixar d’esmentar la coincidència, en l’equador del meu viatge, amb la mort de Narcís-Jordi Aragó, un fet que queda reflectit en el capítol dedicat precisament a la Devesa.
Sense l’impuls de l’un i el record agraït a l’altre, no hauria estat possible aquest viatge a la recerca de la llum.
A ells els dono les gràcies i avui també a tots vosaltres.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …