Ves al contingut principal

Un viatge cap a la llum

Intervenció en la presentació del llibre EL TER: CRÒNICA D'UN RIU
A la Fundació Valvi de Girona, el 24 de gener de 2017


Molt bona tarda a tothom, en primer lloc voldria agrair l’assistència de tots vosaltres en aquest acte. En un temps de realitats líquides, sempre s’ha d’agrair la solidesa dels amics i de tots els que per una raó o l’altra decideixen fer-nos costat en un acte com el d’avui.
Vivim en una realitat líquida i mai millor que avui per esmentar-ho, perquè el protagonista d’aquest llibre que us presento és un element líquid. Però, la liquiditat ens ve donada també perquè vivim instal·lats en la paradoxa. El nostre món, i sobretot el nostre país, és paradoxal per naturalesa. Vull dir que en la nostra realitat diària sempre ens trobem amb una sèrie de raonaments que ens porten a conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals en podem prescindir.
Tot això que us acabo de dir em va venir al cap diumenge passat. Molts dels que sou aquí probablement vau veure al Punt/Avui un article on es feia referència a la meva persona i al llibre que avui presento, il·lustrat per una magnífica fotografia amb barret inclòs. L’article, signat per en Jordi Camps Linnell, portava per títol «Quim Curbet remunta el riu Ter en una crònica literària». Però si ho vau veure, no dic llegir perquè els diaris no sempre es llegeixen, va ser perquè l’exemplar que vau tenir entre les mans –o la versió digital– era l’edició de les comarques gironines. Jo vaig comprar el diari a Barcelona i em va tocar l’edició de Barcelona, i allà l’article en qüestió no hi era.
Després d’una petita decepció inicial vaig pensar que era lògic, completament lògic, primer perquè sóc un autor local i això és així, tant si es vol com si no. En segon lloc perquè aquest llibre està editat per una Fundació gironina, estrictament local i a, a més, pel mateix autor a través de la seva editorial també d’estricta vocació local. Fins aquí res a dir, la paradoxa sorgeix a la tercera: el tema.
El llibre parla del Ter, és la crònica d’un viatge des del seu naixement fins a la seva desembocadura, i el Ter és un riu local, modestíssim, tant a escala continental com en l’àmbit de país, i tant és així que a poca distància en tenim un altre de riu, l’Ebre i els seus afluents, que en conjunt són vint vegades més cabalosos. Per tant quina és la paradoxa?
La paradoxa és que aquest riu modestíssim, i que només mereix d’una atenció local, abasteix amb el seu líquid cabal a més de quatre milions de catalans, o sigui, gairebé al setanta per cent de la població del nostre país.
Els antics egipcis no tenien una paraula per a designar la pluja. La pluja era tan rara com a Girona la neu, i quan plovia deien que era el Nil que queia del cel. I al nostre país passa una cosa semblant, hi ha més de quatre milions de catalans que quan obren l’aixeta els hi sembla que el líquid que raja ho fa directament del cel. Però no, l’aigua raja del Ter, és el Ter que cau del cel.
El viatge que he fet amb aquest llibre –permeteu-me que corregeixi el titular del Punt– no és una remuntada riu amunt, com en el cor de les tenebres de Conrad, sinó un descens cap a la llum i és també, d’alguna manera, continuador d’aquell altre que vaig fer fa uns anys a través de tots els municipis de les comarques gironines i que vaig titular El viatge del Gironauta, ho dic perquè, si més no, sorgeix de la mateixa premissa: intentar conèixer de primera mà el territori on visc i on han viscut desenes de generacions que m’han precedit.
Aquest llibre l’he escrit primer per mi i després també per intentar explicar als altres el que significa aquest riu.
Aquest llibre és un homenatge a la gent que l’ha viscut i que l’ha treballat. És un homenatge a tots els que han lluitat per mantenir-lo viu i a tots els que han escrit sobre el riu, perquè, no ho oblidem –i aquí sí que ho clava el titular del Punt–, aquest viatge és sobretot un viatge literari.
Però bàsicament també he de dir que aquest llibre és un homenatge al riu. Els gironins li devem un reconeixement, perquè el Ter no tenia per què haver estat necessàriament un riu gironí. El Ter, com tots els rius que neixen al Pirineu, hauria d’haver anat cap al sud, i malgrat tot, va decidir girar cua, enfonsar incomprensiblement les banyes entre les muntanyes i desembocar les seves aigües en les terres més lluminoses de la Selva, el Gironès i l’Empordà.
El Ter és un riu que ens estima i no sempre hem correspost com calia. Els gironins l’hem deixat abandonat durant massa temps darrere els molsuts arbres de la Devesa, amagat i ocult. Però, i en això també hi tenim part de la responsabilitat, també hem deixat que es dessagnés injustament, any rere any, i a vegades fins al 70 per cent del seu cabal, per a calmar la set d’aquest paradoxal país nostre.
El Ter és el meu riu, la meva família hi ha viscut sempre a prop i jo també. Ara he tingut la necessitat de passar comptes amb mi mateix i d’aquí n’ha sorgit aquesta crònica, espero que la llegiu i que us agradi.
He de dir també que aquest llibre ha estat possible gràcies a l’impuls i la generositat del president de la Fundació Valvi, en Quim Vidal, que avui no ha pogut ser aquí.
No puc deixar d’esmentar la coincidència, en l’equador del meu viatge, amb la mort de Narcís-Jordi Aragó, un fet que queda reflectit en el capítol dedicat precisament a la Devesa.
Sense l’impuls de l’un i el record agraït a l’altre, no hauria estat possible aquest viatge a la recerca de la llum.
A ells els dono les gràcies i avui també a tots vosaltres.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…