Ves al contingut principal

Sapiens, mentides i escales mecàniques

Crec recordar que les primeres escales mecàniques que vaig veure van ser les d’El Corte Inglés de plaça de Catalunya, als anys seixanta del segle passat. Per a un nen de Girona com jo, allò era el màxim exponent de la revolució tecnològica. Recordo també, i suposo que aquesta experiència la compartiré amb molts altres, que el meu primer vol a motor va ser en l’avió del Tibidabo i el meu bateig marítim en les golondrines del port.
Després de gairebé cinquanta anys, puc dir que les meves aventures per mar no han estat gaire més interessants que aquell primer viatge iniciàtic, que l’avió l’he utilitzat només en comptades ocasions i que les escales mecàniques em continuen produint el mateix estupor que la primera vegada. Sempre dubto en posar-hi el primer peu i encara dubto més quan he de sortir-ne. Em fa l’efecte que aquells queixals metàl·lics se m’han de cruspir sencer.
La meva difícil relació amb la tecnologia va lligada amb la vertiginosa velocitat amb què l’Homo Sapiens ha encarat la darrera fase del seu cicle evolutiu. Abans, posem per cas, algú inventava la roda o el foc i res canviava substancialment en 10.000 anys. Aquells éssers de les cavernes no estaven pendents de l’Steve Jobs de torn i vivien feliços sense haver d’actualitzar permanentment el software del seu garrot, ni les aptituds professionals en el seu currículum vitae. Ara hi ha novetats tecnològiques cada temporada que ens fan replantejar profundament el nostre comportament social.
Aquesta renovació permanent ens fa pensar que sempre hi ha una primera vegada, que la nostra vida és finita pels dos extrems i que tants dubtes hauríem de tenir per tot allò que hi ha després de la mort com per tot el que hi ha abans. Però les úniques certeses que realment hem inventat els Sapiens són les dates de naixement i de defunció, la resta són partícules que voleien per l’univers i el grapat de mentides que farceixen les nostres dades biogràfiques.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…