Vés al contingut principal

Sapiens, mentides i escales mecàniques

Crec recordar que les primeres escales mecàniques que vaig veure van ser les d’El Corte Inglés de plaça de Catalunya, als anys seixanta del segle passat. Per a un nen de Girona com jo, allò era el màxim exponent de la revolució tecnològica. Recordo també, i suposo que aquesta experiència la compartiré amb molts altres, que el meu primer vol a motor va ser en l’avió del Tibidabo i el meu bateig marítim en les golondrines del port.
Després de gairebé cinquanta anys, puc dir que les meves aventures per mar no han estat gaire més interessants que aquell primer viatge iniciàtic, que l’avió l’he utilitzat només en comptades ocasions i que les escales mecàniques em continuen produint el mateix estupor que la primera vegada. Sempre dubto en posar-hi el primer peu i encara dubto més quan he de sortir-ne. Em fa l’efecte que aquells queixals metàl·lics se m’han de cruspir sencer.
La meva difícil relació amb la tecnologia va lligada amb la vertiginosa velocitat amb què l’Homo Sapiens ha encarat la darrera fase del seu cicle evolutiu. Abans, posem per cas, algú inventava la roda o el foc i res canviava substancialment en 10.000 anys. Aquells éssers de les cavernes no estaven pendents de l’Steve Jobs de torn i vivien feliços sense haver d’actualitzar permanentment el software del seu garrot, ni les aptituds professionals en el seu currículum vitae. Ara hi ha novetats tecnològiques cada temporada que ens fan replantejar profundament el nostre comportament social.
Aquesta renovació permanent ens fa pensar que sempre hi ha una primera vegada, que la nostra vida és finita pels dos extrems i que tants dubtes hauríem de tenir per tot allò que hi ha després de la mort com per tot el que hi ha abans. Però les úniques certeses que realment hem inventat els Sapiens són les dates de naixement i de defunció, la resta són partícules que voleien per l’univers i el grapat de mentides que farceixen les nostres dades biogràfiques.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…