Ves al contingut principal

Quatre de gener

Avui, quatre de gener, és un dia qualsevol i a mi em pertoca escriure el primer article de l’any, un article com tots els que faig en aquesta secció: intimista, quotidià i planer. No confondre si us plau amb planià, que és un altre registre i, sobretot, un altre nivell que em sobrepassa. Les meves Barretades són gasetilles d’estar per casa, de llegir amb espardenyes a la vora del calefactor i, si es fa amb la versió en paper, de retallar després de llegir per posar sota la gàbia del periquito.
Però no creieu pas que aquesta mena de literatura sigui fàcil de concebre perquè, en primer lloc, s’ha de tenir molta memòria, igual que quan es volen dir mentides. Amb això no vull dir que les Barretades siguin falsedats absolutes, sinó que per no repetir-me em cal recordar si abans ja ho he escrit d’alguna manera, a vegades fins i tot de la mateixa manera.
L’actualitat mundial produeix temes nous a cada instant i els grans columnistes i tertulians tenen matèria per continuar opinant fins al dia del judici final, però la quotidianitat en genera pocs i els pocs que hi ha s’assemblen molt entre ells. Quan he parlat del meu gat una vegada, posem per cas, ja he cremat totes les possibilitats de tornar-ne a parlar i el mix, malgrat tot, segueix allà. Només el pots tornar a mencionar en el supòsit que la bèstia mori atropellada tràgicament, o a causa d’un atemptat terrorista, o que arribis a demostrar –cosa que sempre he sospitat– que el felí pertany a una cèl·lula gihadista dorment.
Però la vida no és emocionant, la nostra existència és rutinària i previsible, i no interessa gairebé a ningú, a vegades ni a nosaltres mateixos i molt menys al nostre gat. Només ens escolta –per obligació professional– el psicoanalista, l’inspector d’hisenda o el cambrer del bar de la cantonada. I, tot i saber-ho, intentaré un any més de tornar a omplir les Barretades amb els meus sentiments i les meves dèries, potser amb l’única esperança –i espero no repetir-me– d’anar afegint vida a la vida.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…