Vés al contingut principal

Power Point

La vida segurament seria millor amb notes aclaridores a peu de pàgina, amb comentaris en off, música de fons i amb un bon guió que ens permetés respondre sempre amb frases enginyoses. Però res és perfecte i segurament algú s’entrebancaria amb la nota 323, passaria un semàfor en vermell, distret per una veu que diria «I mentrestant en algun indret de Catalunya...» o acabaríem embogits per una adaptació minimalista de l’Obertura de Dido & Aeneas de Purcell per als títols de crèdit del nostre cap de setmana.
Hem de ser conscients que no som superherois, que no vivim immersos en una superproducció de Hollywood, que l’entorn no el podem modificar amb eines de Photoshop i que la nostra vida no es pot posar constantment en «Game Mode». El món és el que és i, posats a fer, és tan 3D com el millor 3D i la realitat, per fosca que sigui, no deixarà d’existir per molta tecnologia que hi posem pel mig.
Hem de plantejar-nos que potser hi ha coses que ja està bé tal com estan, que no cal actualitzar la nostra intel·ligència amb la darrera versió de software i que no cal millorar la vida amb realitats augmentades o amb el que sigui. Hem de tornar a aprendre a caminar o a córrer sense auriculars, a parlar sense intermediaris electrònics i, sobretot, hem de començar a organitzar actes sense Power Point, aquell programa de presentacions que no acaba mai de funcionar bé.
Serà difícil, ja ho sé, però ho hem d’intentar, i, en aquest darrer cas, ens estalviarem tots aquells llargs minuts d’espera, clavats a la cadira i patint vergonya pels altres, mentre el conferenciant intenta lluitar inútilment contra els elements tecnològics, minuts que sumats al temps perdut en altres pantalles, són hores i dies de vida que podrem invertir, simplement, en viure.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…