Ves al contingut principal

Petjades de gat

Hi ha fets que amb prou feines deixen traça, gestos, mirades, paraules, olors, que s’esvaneixen ràpidament. Vivim en un món poc sòlid, tot s’enruna al nostre voltant i només queden les grans obres de la humanitat i fins i tot aquestes acaben per sucumbir. De les set meravelles del món antic només en queda una, i encara gràcies, de la resta només engrunes, suposicions i quimeres. Pols de marbre diluïda en el desert.
La gran biblioteca d’Alexandria, que va arribar a tenir un fons de més de 700.000 títols, va quedar reduïda a cendres i també, molts anys després, la més modesta, però emblemàtica, de Sarajevo. Els llibres són molt més fràgils que les pedres i no tan sols els afecta el foc, també són devastats per les humitats i els rosegadors. Podríem dir que molts dels llibres que han sobreviscut fins a l’actualitat ho han fet gràcies a generacions de gats que van vetllar per la seva integritat.
Al contrari dels grans personatges que es passegen amb pas ferm per la història, els gats, amb els seus ulls que semblen ranures i les seves potes que dansen ingràvides en la foscor, són animals anònims. No viuen aventures inenarrables, ni han participat mai en fets transcendentals, només han compartit viatge, molt discretament, movent la cua entre les cames dels humans i perseguint implacablement els ratolins.
Però a vegades passen fets que trenquen estranyament aquest vel d’oblit. El juliol del 2011 un estudiós, precisament, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Sarajevo, mentre fullejava un volum de manuscrits medievals a Dubrovnik, es va trobar amb quatre petjades de gat damunt del pergamí, d’un gat que havia ficat les potes en el mateix tinter que l’antic cronista i que havia il·lustrat amb la seva petja una pàgina important de la història. Un gat que ja sabia el que algun poeta va descobrir molts anys després: que només els rastres ens fan somiar.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…