Ves al contingut principal

Petjades de gat

Hi ha fets que amb prou feines deixen traça, gestos, mirades, paraules, olors, que s’esvaneixen ràpidament. Vivim en un món poc sòlid, tot s’enruna al nostre voltant i només queden les grans obres de la humanitat i fins i tot aquestes acaben per sucumbir. De les set meravelles del món antic només en queda una, i encara gràcies, de la resta només engrunes, suposicions i quimeres. Pols de marbre diluïda en el desert.
La gran biblioteca d’Alexandria, que va arribar a tenir un fons de més de 700.000 títols, va quedar reduïda a cendres i també, molts anys després, la més modesta, però emblemàtica, de Sarajevo. Els llibres són molt més fràgils que les pedres i no tan sols els afecta el foc, també són devastats per les humitats i els rosegadors. Podríem dir que molts dels llibres que han sobreviscut fins a l’actualitat ho han fet gràcies a generacions de gats que van vetllar per la seva integritat.
Al contrari dels grans personatges que es passegen amb pas ferm per la història, els gats, amb els seus ulls que semblen ranures i les seves potes que dansen ingràvides en la foscor, són animals anònims. No viuen aventures inenarrables, ni han participat mai en fets transcendentals, només han compartit viatge, molt discretament, movent la cua entre les cames dels humans i perseguint implacablement els ratolins.
Però a vegades passen fets que trenquen estranyament aquest vel d’oblit. El juliol del 2011 un estudiós, precisament, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Sarajevo, mentre fullejava un volum de manuscrits medievals a Dubrovnik, es va trobar amb quatre petjades de gat damunt del pergamí, d’un gat que havia ficat les potes en el mateix tinter que l’antic cronista i que havia il·lustrat amb la seva petja una pàgina important de la història. Un gat que ja sabia el que algun poeta va descobrir molts anys després: que només els rastres ens fan somiar.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…