Ves al contingut principal

Lectures d’hivern

Després de tota la fanfàrria carregosa de desembre i de cap d’any, ja estem cansats de tanta literatura hivernal i ens sembla com si la primavera hagués d’arribar de cop, saltant-se totes les normes. I no, l’hivern encara cou durant els plumbosos dies de gener, al llarg de totes les cendroses jornades de febrer i de la majoria d’hores del març marçot, que, com tothom sap, encara mata a la vella si pot.
Potser no caldria dedicar-li més ratlles a la cosa, perquè el temps –el dels rellotges i els calendaris– va fent la seva independentment dels nostres interessos. Quan pensem en l’hivern ens venen imatges de paisatges nevats, de mercats il·luminats, de ciutats engalanades i d’holandesos patinant damunt de canals glaçats. Però l’hivern és gris de mena, la llum fugaç, el sol molt car de veure i el temps passa lànguidament entre les branques nues dels arbres. Són moments d’arrecerar-se a casa i de llegir el primer que et ve a mà, com per exemple avui que agafat el meu Pavese.
Cesare Pavese, malgrat tot, no va triar un dia d’hivern per a llevar-se la vida, ho va fer un lluminós dissabte d’agost, en plena canícula, en un hotel a prop de l’estació de Torí. A molts ens passa que ens deprimeix més la calor de l’estiu que el fred hivernal. De fet, al nostre país, no ens podem queixar perquè tenim hiverns més aviat benignes i sovint ens posem roba d’abrigar només perquè toca.
En un dels seus darrers poemes, el poeta piamontès deia que a vegades el món també és un silenci que germina. Sota el cel de plom de gener, entre núvols que broten de la terra que espera, continuem amb els nostres rutinaris quefers. L’hivern és un espai de temps entre la vida i la mort, entre la mort i la vida, com una esperança que calla, com un gat que dorm o un poeta que espera l’arribada d’un nou abril per incendiar tots els somnis. Cal llegir Pavese el mes de gener i després deixar que només els gats ho recordin.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…