Ves al contingut principal

Lectures d’hivern

Després de tota la fanfàrria carregosa de desembre i de cap d’any, ja estem cansats de tanta literatura hivernal i ens sembla com si la primavera hagués d’arribar de cop, saltant-se totes les normes. I no, l’hivern encara cou durant els plumbosos dies de gener, al llarg de totes les cendroses jornades de febrer i de la majoria d’hores del març marçot, que, com tothom sap, encara mata a la vella si pot.
Potser no caldria dedicar-li més ratlles a la cosa, perquè el temps –el dels rellotges i els calendaris– va fent la seva independentment dels nostres interessos. Quan pensem en l’hivern ens venen imatges de paisatges nevats, de mercats il·luminats, de ciutats engalanades i d’holandesos patinant damunt de canals glaçats. Però l’hivern és gris de mena, la llum fugaç, el sol molt car de veure i el temps passa lànguidament entre les branques nues dels arbres. Són moments d’arrecerar-se a casa i de llegir el primer que et ve a mà, com per exemple avui que agafat el meu Pavese.
Cesare Pavese, malgrat tot, no va triar un dia d’hivern per a llevar-se la vida, ho va fer un lluminós dissabte d’agost, en plena canícula, en un hotel a prop de l’estació de Torí. A molts ens passa que ens deprimeix més la calor de l’estiu que el fred hivernal. De fet, al nostre país, no ens podem queixar perquè tenim hiverns més aviat benignes i sovint ens posem roba d’abrigar només perquè toca.
En un dels seus darrers poemes, el poeta piamontès deia que a vegades el món també és un silenci que germina. Sota el cel de plom de gener, entre núvols que broten de la terra que espera, continuem amb els nostres rutinaris quefers. L’hivern és un espai de temps entre la vida i la mort, entre la mort i la vida, com una esperança que calla, com un gat que dorm o un poeta que espera l’arribada d’un nou abril per incendiar tots els somnis. Cal llegir Pavese el mes de gener i després deixar que només els gats ho recordin.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…