Ves al contingut principal

Lectures d’hivern

Després de tota la fanfàrria carregosa de desembre i de cap d’any, ja estem cansats de tanta literatura hivernal i ens sembla com si la primavera hagués d’arribar de cop, saltant-se totes les normes. I no, l’hivern encara cou durant els plumbosos dies de gener, al llarg de totes les cendroses jornades de febrer i de la majoria d’hores del març marçot, que, com tothom sap, encara mata a la vella si pot.
Potser no caldria dedicar-li més ratlles a la cosa, perquè el temps –el dels rellotges i els calendaris– va fent la seva independentment dels nostres interessos. Quan pensem en l’hivern ens venen imatges de paisatges nevats, de mercats il·luminats, de ciutats engalanades i d’holandesos patinant damunt de canals glaçats. Però l’hivern és gris de mena, la llum fugaç, el sol molt car de veure i el temps passa lànguidament entre les branques nues dels arbres. Són moments d’arrecerar-se a casa i de llegir el primer que et ve a mà, com per exemple avui que agafat el meu Pavese.
Cesare Pavese, malgrat tot, no va triar un dia d’hivern per a llevar-se la vida, ho va fer un lluminós dissabte d’agost, en plena canícula, en un hotel a prop de l’estació de Torí. A molts ens passa que ens deprimeix més la calor de l’estiu que el fred hivernal. De fet, al nostre país, no ens podem queixar perquè tenim hiverns més aviat benignes i sovint ens posem roba d’abrigar només perquè toca.
En un dels seus darrers poemes, el poeta piamontès deia que a vegades el món també és un silenci que germina. Sota el cel de plom de gener, entre núvols que broten de la terra que espera, continuem amb els nostres rutinaris quefers. L’hivern és un espai de temps entre la vida i la mort, entre la mort i la vida, com una esperança que calla, com un gat que dorm o un poeta que espera l’arribada d’un nou abril per incendiar tots els somnis. Cal llegir Pavese el mes de gener i després deixar que només els gats ho recordin.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…