Ves al contingut principal

La setmana dels barbuts

Després de les cada vegada més llargues i feixugues festes de Nadal, tornem a la precària normalitat del calendari i arriba la setmana dels barbuts, que tradicionalment es considera la més freda de l’hivern. Els dies 15, 16 i 17 de gener, la tradició cristiana ens recorda tres sants que es representen amb barba florida. Pau, Maur i Antoni, ermitans i abats que van viure i van morir, com la majoria de sants i santets, als inicis de la nostra era.
Nosaltres, els que vam néixer a finals del segon mil·lenni, vam créixer en un món on les barbes tenien mala premsa. Eren cosa de revolucionaris, d’excèntrics o de rodamons, signe de rebel·lia i de deixadesa. Passava el mateix amb els cabells llargs, però després tot va anar canviant ràpidament, fins ara, en què ja no sabem què significa una cosa ni l’altra. Les barbes i els cabells creixen i es rasuren en funció de les modes cada vegada més passatgeres i efímeres.
Actualment ja no sabem distingir, en qüestions de moda, entre normalitat i raresa. La gent compra roba esparracada i destenyida, i els homes es deixen barba o s’afaiten segons les tendències de temporada. Ara, per exemple, sembla que les barbes tornen, unes barbes llargues i florides, emmidonades i repentinades, que semblen haver crescut a dins d’un motlle d’encofrat.
A mi tot això m’arriba de repèl, ja fa més de trenta anys que porto barba o, més ben dit, que no m’afaito. Simplement la vaig rebaixant de tant en tant, quan em vaga. Vaig dubtar durant anys entre deixar-me-la o no, fins que finalment en una visita a la dermatòloga, la doctora em va dir que «si als homes els creix la barba, deu ser per alguna cosa...» i em vaig agafar a això. Sóc conscient que en aquests temps la meva barba passarà més o menys desapercebuda, fins que un dia els de la Gillette tornin a imposar les seves normes, i jo mentrestant, i pacientment com un sant, me l’aniré amoixant.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…