Vés al contingut principal

Et in Arcadia ego

Vivim sotmesos a l’estrès dels canvis. Cada dia veiem com la realitat que ens envolta pareix nous monstres. No hi ha res immutable i tot dansa al nostre voltant com en una mena de parc temàtic foll o en una al·legoria d’un paisatgista holandès. Els nostres pensaments són febrils neurones que fan pampallugues, llums minúscules que brillen tènuement en la nit, punts inconnexos en la immensa foscor del desconeixement.
Diuen que la felicitat és fugaç i que fins i tot a l’Arcàdia, entre rierols virgilians, hi regna la mort. A l’antiga Roma, quan un general desfilava victoriós portava sempre un esclau al darrere que li recordava la seva condició de mortal: «Memento mori». No sé si aquest costum encara és vigent a Washington, però pot ser que el nou president a hores d’ara ja hagi expulsat l’esclau per manca de papers.
Bona part del que sé ho vaig aprendre de jove llegint diaris. Estic segur que es podria traçar una línia, llarga i sinuosa, que enllacés tots els punts dispersos que conformen els meus pensaments sorgits d’aquestes lectures, i el resultat probablement seria un mapa, matusser però nítid, d’un país que s’assembla molt a una Arcàdia, a un paradís perdut on s’elevaven grans temples, sostinguts per columnes periodístiques.
En un moment donat, no sé per quina raó, vaig decidir passar a l’altre costat de la realitat i, a més de llegir articles, també escriure’ls. Però, ai las!, ja estava gairebé tot dit i tot llegit. El món ara es decanta cap a un altre indret, l’Arcàdia del periodisme és només un jaciment arqueològic i els generals victoriosos es dediquen al gran joc de les finances internacionals. S’acosta un nou paradigma, però no som capaços de veure en la foscor, esperem que el futur ens agafi confessats.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…