Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

16. Allà on el món acaba (Lisboa)

Tramvies grocs s’obren pas feixugament per carrerons blancs i costeruts. Ciutat inclinada sobre ella mateixa, puja i baixa per set turons que l’envolten. Els clavells brollen en les mans dels seus habitants, verds i vermells com una bandera de llibertat. Les cantonades desprenen olor de peix fregit i el vent porta salabrors atlàntiques. Pessoa caminant a pas viu és una presència líquida, que projecta ombres infinites damunt les llambordes. Cada tarda, allà on la terra acaba, neix un nou capvespre enmig de l’oceà i la torre de Betlem espera que tornin els seus fills, supervivents d’innumerables naufragis.
«Oh tristesa reviscuda, Lisboa d’un altre temps i d’ara! Res no em doneu, res no em preneu, res no sou que jo em senti. Deixeu-me en pau! No tardo, que jo mai no tardo... I mentre tarda l’Abisme i el Silenci vull estar sol!»    (Álvaro de Campos / Fernando Pessoa)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia…

LA VALL D’ARO

És com una banya allargassada, entre l’Empordà i el Gironès, entre les Gavarres i el massís de Cadiretes. Comença als peus de la costa de l’Alou, on una sèrie de torrents que provenen de l’Ardenya conformen el Ridaura, un riu modest, però prou important per donar caràcter al paisatge. Amb prou feines són una quinzena de quilòmetres de terra fèrtil, flanquejada pels tons conventuals de Solius i les aigües miraculoses de Salenys. Els càmpings floreixen vora els camins i els campanars de Santa Cristina i de Castell d’Aro treuen el nas entre les urbanitzacions insolents. La Vall d’Aro era una batllia reial antigament comanditada pels monjos de Sant Feliu de Guíxols, terra de pagesos que cultivaven tota mena de productes d’horta. Ara és el rerepaís d’una costa fagocitada pel ciment. Però sota la Pedralta encara hi creixen pins llargueruts i alzines musculades, i la ginesta hi floreix amb tons de groc fresc. Cap al tard, eixams d’ocells sobrevolen els camps lleugerament ondulats on hi crei…

El temps no espera

Tarda d’abril, cel clar, ni fred ni calor. Només un ventijol suau, gelós del seu servei a la comunitat, remena amb vehemència les branques florides dels castanyers. M’he assegut en un banc davant d’una façana conventual de Girona, el mateix indret on vaig veure com Zygmunt Bauman cremava una darrera cigarreta abans d’una conferència. Potser les paraules que ara seguiran es contagiaran per osmosi o per alguna altra reacció, de resultes d’aquella ja llunyana i desapareguda presència. Tocs de campana sobre els murs es confonen amb altres sons de festa, és dissabte, vigília de Sant Jordi, però l’udol sibilant del passat em pessiga constantment les orelles. És una remor que no ens abandona i que a vegades passa d’una generació a l’altra a través dels gens o de les converses de sobretaula. Som el que recordem, en els records que hem fabricat nosaltres i en els que hem incorporat. De fet, vivim en un somni i només en despertem quan sentim, a vegades, les punxades doloroses de la realitat. Com …

15. Memòria d’olivera (Jerusalem)

Una resplendor daurada cobreix tots els colors. Les pedres exhalen claredat entre les ferides de la història i de l’eternitat. De bon matí, sentor de greix als mercats, d’espècies i de farina, i olor immortal de terra d’olivera. Uns passatges geperuts menen cap a indrets on la memòria viu com un animal, reptant darrere els murs de jardins amagats. Cap al tard percebo els murmuris semítics de la ciutat vella com es dilueixen per les cantonades, entre altres sons que broten i reboten, mentre les broques d’un temps eixut continuen girant tempestuosament, just en el pol magnètic de les civilitzacions.
«La pedra plora a la pedra, cor a cor, cor de pedra, Una interrogació que no morirà perquè no hi ha ciutat eterna...»    (James Fenton)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

14. Consciència que batega (Istambul)

Els coloms es passegen pel basar mentre altes punxes intenten travar la terra amb el cel. És com una calaixera vella, curulla de records i d’oblit. És «la ciutat», són gent vinguda d’Anatòlia, pastors d’ovelles de llana d’angora, són kurds indòmits i grecs impacients, són jueus discrets i armenis adolorits. Són colors i olors de safrà i alfàbrega, de canyella i cardamom, ceba seca, comí, gingebre, nou moscada, mostassa i pebre. Són sorolls que s’han d’escoltar amb els ulls closos, és el brunzit d’una consciència que batega constantment entre dos continents, com les plaques tectòniques de la vida.
«Sé si el teu front és calent o no, Sé si els teus llavis són humits, neix una lluna blanca darrere els pins i m’ho prenc per batecs del teu cor. Escolto Istanbul amb els ulls closos.» (Orhan Veli)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

13. Ordenada i perenne (Ginebra)

Arbres discrets acomboien uns vials discrets. Teulats grisos, automòbils grisos, vestits grisos i un riu gris que flueix entre el so de les campanes, el murmuri de les fonts i el lleu centelleig de les monedes en el clos discretíssim dels bancs. Contemplo les barques varades a prop de les ribes del Leman, semblen esquitxos blancs entre el verd dels jardins i dels camps. Ginebra, neta, ordenada i perenne, que fou bressol de Joan Calví, de Rousseau i d’Amiel, també acull en un cementiri discret la tomba grisa de Jorge Luis Borges.
«París no ignora que és París, la decorosa Londres sap que és Londres, però Ginebra gairebé no sap que és Ginebra.»      (Jorge Luis Borges)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…

12. Postal d’una postal (Florència)

Els passos ressonen en les sales. Un àngel de Verrochio tanca els ulls amb indiferència, Antinoo em nega el contacte de la mirada des d’un bust de marbre i els ducs d’Urbino només se’m mostren de perfil. Milions de visitants han trepitjat les sales dels Uffizi i la plaça de la Signoria. Panorama de teulats i cúpules vermelles. L’aigua pastosa del riu enfanga el pas del temps i les finestres traspuen cortines inquietes. David ha quedat clonat en figures de plàstic i Venus s’amaga en una curculla de paper cuixé. És la postal d’una postal, gastada pels flaixos dels turistes.
«Sigui dita a tu, Florència, aquesta amarga devoció: ciutat colpejada al cor, torturada, no morta (...)»     (Mario Luzi)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).
-->

AIRE DEL CANIGÓ

Vist des de Cuixà, l’immens cimal del Canigó sembla una piràmide pagana, un túmul inquietant, empolsimat de blancúries misterioses que es fonen i es confonen amb els verds primaverals dels prats i els boscos, i dels arbres fruiters que dansen al ritme d’un vent capriciós. Aquesta brisa que davalla avui per la ribera de Taurinyà i que llisca entre les pedres molsudes de la muntanya màgica del Conflent, té propietats curatives per a l’ànima i per al cos. Potser per aquesta raó els nord-catalans han decidit oferir l’aire enllaunat, concretament en un pot de 50 cc etiquetat amb una banda de color blau, que unes noies somrients promocionen a l’entrada de l’oficina de turisme del seu poble, no molt lluny d’una pancarta –en francès– on s’assegura que la comarca és «le berceau» de Catalunya. I el Conflent efectivament fou el bressol de la nació catalana, de la mateixa manera que ara és l’expressió més dura d’una decadència terminal. En un país poblat per madames que llueixen damunt del nas la…

Longevitats

Els reis sumeris, anteriors al diluvi universal, vivien i governaven durant milers d’anys. Vuit monarques –D’A-lu-lum a Du-du– van sumar 240.000 anys de regnat, que no és poca broma. Els personatges que van protagonitzar la Bíblia, uns quants santjordis després, no van arribar a superar mai l’edat de Matusalem, que en el darrer tram de la seva vida havia de bufar més de 960 espelmes en les seves angoixants festes d’aniversari. A nosaltres ens ha tocat viure en una època d’existències més discretes, cap als 30 ja no som prou joves per optar a segons quines feines, a 60 anys –o abans– ja ens volem jubilar i no hi ha ningú que resisteixi trenta estius més veient les reposicions de Verano Azul. És evident que molt ha canviat, des de l’època dels escribes sumeris, que publicaven els seus bestsellers en escriptura cuneïforme, fins a l’actualitat, en què les celebritats ens presenten les seves obres el dia del llibre i la rosa. Josep Maria Mainat, el ros de La Trinca, fa temps que ens parla de…

11. En la frontera (Estrasburg)

Penjades entre geranis eternament florits, les cases s’estenen lànguidament per canals on es barregen aigües franceses i alemanyes, el vi amb la cervesa i el te amb el cafè. En un plaça, entre un carrusel i els establiments on serveixen xucrut, Gutemberg –cobert d’una pàtina de verdet– m’ensenya un full de paper fossilitzat en bronze on encara s’hi pot llegir: «I es va fer la llum». Apostada en terra d’Alsàcia, frontera de l’imperi, però de quin imperi? L’agulla de la catedral es clava en el cor d’Europa i Europa, malgrat tot, gira al seu voltant.
«Si no parlem avui amb els llavis calents de vida, quan parlarem? Les ferides es renten al caire de l’any nou, la fatiga arrenca velles crostes del cor: tot plora envers la llum. Quan ens podrem curar de la vida?» (Sylvie Reff)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

10. Sota la neu (Dublín)

Cada dia el sol neix, igual que l’ordi entre els turons de Wicklow. Les cases semblen pedestals de maó darrere d’un vel de pluja. Ciutat verda i groga de cerveseries i crepuscles. L’aigua sua damunt les aixetes i Nelson es mira des de l’infinit la seva columna derruïda. Pedra grisa, aigües grises, i plom que enderroca el plom. Els til·lers i els carpins dibuixen els contorns sinuosos dels parcs, grans aurons creixen a les places i, sota aquella neu de Joyce que ara també és la meva, el trèvol batega discretament com una esperança verda.
«La seva ànima s’esvania lentament mentre sentia com la neu queia dolçament sobre tot l’univers, i dolçament queia, com en el descens d’un últim ocàs, sobre tots els vius i els morts.»* (James Joyce - * Versió de Quim Español)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

9. Un riu irrefrenable (Budapest)

Un riu enorme, d’aigües verdoses, travessa una ciutat pintada amb tons de perla i de coure. Cauen parracs de pluja entre els ponts de ferro i pedra, produint anells d’aigua que s’encadenen els uns amb els altres. Als encants d’Ecseri he vist vells rellotges que van deixar definitivament de comptar les hores i he sentit sorgir murmuris discrets de la gran sinagoga del carrer Dohany. Encara puc veure la silueta de Béla Bartók com es dibuixa eternament sota els arbres de bronze de Csalán i crec que sentiré sempre com les aigües verdoses i pesants del Danubi continuen el seu curs irrefrenable, rodolant cap a la mar Negra.
«La meva tia es va tallar el coll amb una fulla d’afaitar. La resta van morir a la guerra en cambres de gas. La meva germana sura sobre el Danubi gelat.» (Gyorgy Faludy)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

8. Alè de tirania (Bucarest)

Recordo grans palaus de formigó enfilats en interminables avingudes d’asfalt burocràtic. La gent als tramvies expirava anhels vidriosos i els carrers a mig matí suaven fang que es desfeia en la neu de la gran Valàquia. Hi havia gossos i policies que bordaven, amb una precisió absoluta, omplint els espais de buidor entre els murs i l’infinit. Recordo un avió fossilitzat en un parc on jugaven els nens i aquell alè pudent, indescriptible, que només exhalen les tiranies. Un dia hauré de tornar a Bucarest per respirar l’aire d’un temps que canvia.
«Perquè, quan tot estigui preparat, Déu meu, el pare viurà a la seva casa.» (Tudor Arghezi)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

Vacances santes

Cada any cauen en dies diferents, perquè això encara depèn d’un estrany calendari lunar, administrat per obscurs sacerdots, hereus de ritus ancestrals. Però, deixant això de banda, simplement es tracta d’uns dies de vacances, una setmana llarga per als que tenen més sort i quatre dies per a la resta. La gent aprofita per sortir a desfogar el cotxe i a esplaiar les criatures, són bons dies per anar a una casa rural o per aprofitar, segons com caigui la cosa, per anar a tocar neu. Les vacances sempre són ben rebudes, sobretot ara en què ja les hem descarregat de tot el pòsit paorós dels cerimonials religiosos. Les estranyes tradicions a l’aire lliure han quedat com una mena d’atractiu turístic i poca cosa més. La majoria dels que encara hi participen, que són els mateixos que es disfressen per Carnestoltes o per Halloween, ho fan moguts pel costum o simplement per les ganes de fer xerinola amb un grup d'amics. La fe és una cosa abstrusa que només practiquen uns pocs i que únicament …

7. Un vent humit i fred (Brussel·les)

És un concepte urbà desordenadament ordenat al voltant d’una gran plaça. Els campanars dels edificis civils s’alcen més alts que les esglésies i els ulls de les mansardes vigilen amatents. Teulats grisos, façanes clares, artèries carregades de verdet i coure. Alts edificis vidrats m’assetgen i un vent humit i fred s’encaparra entre els pinacles. M’envolta un to irreal, d’imatge de puzle, però Brussel·les regalima en les venoses cançons de Brel i en els ulls nítids de Tintín. En un racó de la plaça un ocell de pedra, d’ales daurades, sembla espantat d’haver vist passar tota la història d’Europa.
«Una mirada conté la història de l’home, i cinquanta francs guanyaran un estrany dret per a prendre la ciutat fremint en els seus braços» (W.H. Auden)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

6. Remor incandescent (Bogotà)

Una ermita blanca presideix la plana que s’estén fins més enllà del que la mirada abasta, com una teranyina teixida per una humanitat immensa. Una massa líquida que es dissol mentre la vida s’enfila pels turons, bull discretament en els mercats amb fruites de tots els colors i les formes, i enmig d’olors de desinfectant que inesperadament sorgeixen dels racons. Veig estels que volen en els capvespres d’agost i nens que se’ls miren amb ulls anhelats, fins que s’enreden en les teules corcades per l’heura o en cables que travessen impúdicament els bulevards. Ocells cendrosos descansen en el pentagrama infinit.
«I jo l’he portat per a beure del xàfec que amaga el secret de Bogotà tràfec que interromp el so de la pluja.» (María Antonieta Flores)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

5. Crepuscle de novembre (Berlín)

Rostropovich toca el cello mentre el mur cau. Suite número 2 de Johann Sebastian Bach. Un alè fred de novembre remou les branques dels til·lers i els rius flueixen entre els museus. Algú passa amb el cap cot per Alexander Platz, les cúpules de les esglésies refulgeixen amb un darrer raig de sol i la vida continua. De nit la capital s’il·lumina amb colors sagnants que brollen de les llambordes humides. Totes les pedres porten inscrit el dolor de l’holocaust, però al cementiri de Chausseestrasse conviuen encara tranquil·les les tombes, entre el pensament inquiet de Flichte, Hegel i Brecht.
«Vaig escapar dels tigres els insectes vaig nodrir però jo ja estava menjat per les mediocritats.»      (Bertolt Brecht)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

Made in Catalonia

En aquests darrers anys, des d’aquell dia fatídic en què el Tribunal Constitucional va anul·lar l’Estatut de Catalunya, molts catalans hem anat deixant enrere coses que ens semblaven immutables. Els grans partits que vam votar –o no– durant dècades o bé han canviat de pell, o simplement han passat al cubell de la història. Els darrers casos els tenim en la desaparició d’Unió Democràtica fa uns quants dies o la signatura també fa poc d’un nou protocol de relació del PSC amb el PSOE, que liquida definitivament la poca identitat que els quedava als socialistes catalans. Cada vegada es fa més evident que Catalunya ha començat a encarrilar-se per una via de no retorn. Passi el que passi, ja és impossible que tornin els vells temps de l’autonomisme. La «marca España» ha periclitat i els catalans no fem altra cosa que buscar-ne una de nova, res pot ser ja tan perjudicial com continuar signant els nostres productes amb un «made in Spain» que resta molt més que no suma. I ara ens ho ha vingut a …

4. No tornaran les hores (Barcelona)

Uns carrers ordenats en forma de malla, cobreixen el que fou un fangar. Alts minarets de formigó i de vidre criden cada matí al treball i erugues metàl·liques es passegen nerviosament pel seu ventre. Captius entre les branques dels arbres, els ocells esperen pacientment que defalleixi la tarda. Els barris, sota una bombolla de cendra, cauen definitivament en la foscor de l’asfalt i viuen nits trèmules, il·luminades només per la resplendor blavissa de les hores que ja no tornaran. En el cor de la ciutat vella, sento que la remor de les campanes congria encara ombres i silencis.

«És sota la constel·lació de Barcelona,
on visc i on sempre torno,
que estimo el món, la terra i el mar
i els seus fruits i les dones
i els homes i les seves obres
i les seves lleis, i estimo els llibres»
     (Jordi Carrió i Figuerola)

 –––––––––––
Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

EL VALLÈS, TOT I RES

El Vallès és una comarca bífida, un país partit per la meitat, una realitat binaria en un món univalent. El Vallès és una agitació furtiva, una enigmàtica percepció dels sentits que es desdobla en dues parts, dos pols que s’atreuen o no. Hi ha el Vallès dels uns i el dels altres, el d’aquí i el d’allà, el Vallès dels que treballen i el dels desvagats, el dels que esmorzen de forquilla i el dels que es mengen un entrepà, hi ha el Vallès dels verds turons i el de la grisor dels polígons fabrils. Hi ha un Vallès fosc que es replega obscurament per les finestres del ferrocarril de rodalia i un Vallès que es desplega per vials deixondits. Hi ha un Vallès que sospira en català i un altre que s’expressa en l’idioma de les cinc soles vocals, hi ha un Vallès que prega i un altre que es fa pregar, un Vallès que rau allà on es forgen els somnis i un altre que bull entre malsons. El Vallès són cels de claror de dia que es retallen contra el perfil de Collserola però al revés, és una boira baixa q…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

3. I les flamejants runes (Atenes)

Puc palpar el passat en el marbre blanc de les pedres i en el present que sura entre el fum ofuscant dels automòbils. No gaire lluny, com una columnata blava, el mar serva a flor d’aigua les petjades incommovibles de la memòria, i un cel, si fa no fa com tots els cels, fa passar a l’hora del crepuscle i damunt les runes flamejants petits núvols que, en homenatge, prenen formes de fulla d’acant, de llorer i d’olivera. Zeus Olímpic beu retsina i planta llavors d’estrelles, que els atenencs a vegades contemplen quan poden alçar la mirada cap amunt.
«La teva vida és el que has donat aquest buit és el que has donat el paper blanc.»     (Yorgos Seferis)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).
-->

2. Del líquid de la vida (Amsterdam)

Les aigües tranquil·les dels canals es barregen amb la boira i la humitat. Ciutat llunyana, encara et veig negra i vermella. Els navegants portaven misteris d’ultramar i els comerciants bastien cases de maó vermell fosc, altes i primes, lleugerament inestables com totes les coses vives. A l’hivern la neu es bressola en els parcs, entre les branques dels oms i les ales de les gavines. El mar del Nord, més enllà dels grans vaixells, griseja sota el cel encara més gris d’Holanda, però carregat de somnis. Els seus habitants anomenen el líquid que els envolta amb un mot: Amsterdam. 
«Entre el mar i el mar, 
aiguamolls darrere dels dics de les algues. 
Gent d’aigua, fabricants de terres, àngels negres, 
avantpassats, lliscant sobre pisos de fang.» 
(Cees Nooteboom) 

 –––––––––––
Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

Amb Carrero va arribar la pluja

Els éssers humans, quan arribem a una determinada edat, ens comencem a sentir saturats de records de tota mena. No podem fer una pas pel carrer sense recordar algun fet sigui banal o tràgic, i cada matí ens llevem amb l’estranya sensació d’un dejà vu permanent. Aquests dies ha ressonat en les meves orelles el nom de qui fou president del govern, home de confiança i presumible hereu de facto del general Franco, i s’ha encès un d’aquests llumets del record a causa d’un injust judici per uns acudits. Luís Carrero Blanco, que publicava pamflets anticomunistes i antimaçons amb el pseudònim de Juan de la Cosa, va morir el 20 de desembre de 1973, quan a mi només em faltaven cinc setmanes per complir els quinze anys. Recordo perfectament aquell dia i la conseqüència important que va tenir per a mi. Després d’una llarga temporada de sequera, plovia. Els carrers estaven molls i els camins que ens tocava travessar per anar al col·legi dels Hermanos eren curulls de fang. La pluja esquitxava els fi…

1. La ciutat i l’adéu (Alexandria)

Un sol càlid s’ajoca entre les canyes dels pescadors. Com poetes vinguts a menys, esperem que passi la lenta processó dels covards. El dia fuig entre el fulgor d’edificis retallats, en un cel incendiat per infinits carnatges. Les palmeres capcinegen al pas dels tramvies i dels taxis, i la multitud s’agrumolla a la plaça de l’estació. Gats d’ulls encesos caminen de puntetes entre les pedres del moll, mentre diem un adéu definitiu a la ciutat, perquè la història ha de continuar sempre, més enllà dels capricis més volubles dels déus. Potser només el mar ens sabrà guiar. 
«Digues adéu a Alexandra quan se’n vagi 
i digues adéu a Alexandra quan es perdi.» 
(Leonard Cohen)

–––––––––––
A partir d'avui aniré penjant al Blog les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

APUNT DE PRIMAVERA

L’embat de l’hivern s’ha anat esvanint lentament entre els primers brots verds de la temporada. En els camps ressorgeix la vida i els arbres comencen a desencongir-se després d’uns mesos d’ensopiment, el vent ens abraça amb glopades de cotó fluix i les hores s’allargassen convulsivament, com un gat que es desvetlla. Les ombres semblen línies primes que s’entrecreuen en un quadern quadriculat i els turons s’obren de braços amb un insospitat entusiasme gramínic. Els prats sospiren entre els animals que pasturen, els boscos expliquen secrets que semblaven inextricables i el mar, d’un blau infinit, ens contempla amb espurneigs exultants. La primavera és el temps de totes les il·lusions, dels camins oberts i els colors vius. El paisatge s’ajaça sensualment com una Venus de Rembrandt o una sílfide de Renoir, i ens acull amatent en la casa dels somnis. Un cop a l’any la primavera torna com un fill pròdig, després d’haver-se arrossegat pels capvespres tòrrids de l’estiu, per les tardes làngui…

Aturarem els cops

L’altre dia hi va haver una manifestació a Barcelona que demanava «aturar el cop». Per la simbologia que exhibien més aviat diríem que eren partidaris de tot el contrari. Exhibir banderes espanyoles a Catalunya és tota una declaració de principis, perquè els símbols constitucionals no han estat mai acceptats en aquest país, més enllà dels edificis institucionals i encara gràcies. Poca gent gosa penjar una «roja y gualda» del balcó de casa seva i encara menys són els que voldrien ballar en una revetlla ornada amb banderetes constitucionals. Desenganyem-nos, l’ensenya espanyola és cosa d’estanquers old fashion, de guàrdies civils o de policies de duanes, de nostàlgics del franquisme i d’algun immigrant sud-americà despistat. Al contrari del que ha passat en altres estats del nostre entorn –Portugal, França, Itàlia, etc.– aquí a la gent normal ens fa vergonya, ens desagrada i ens incomoda. Cap pastisser amb un dit de seny embolicaria un tortell amb la cinta de les tres franges espanyole…