Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…

De Garbet a Grifeu

De Colera a Llançà, el mar anguileja entre roques que sovint bramen eructes d’escuma i descansa en petites platges, que suren en el paisatge com vaixells embarrancats. Entre ullastres i atzavares, la carretera va seguint aquest itinerari foll i els automòbils s’aturen en les raconades per deixar els seus ocupants el més a prop possible dels indrets d’estiueig. Els colors s’esbraven al contacte amb l’atmosfera, blaus d’aquarel·la, verds amb un deix blanquinós i vermells minúsculs com caps d’agulla, només les roques i els atuells dels banyistes omplen de tons forts el llenç. A Garbet un restaurant vingut a més ha colonitzat la cala i l’indret ha sucumbit a la polseguera dels vehicles i als tufs de freixura que exhalen els extractors. Grifeu, en canvi, encara conserva una mica d’ordre, un racó de calma vigilat per un tamariu monumental, que acull amb la seva ombra els que fugen espaordits de l’assolellada. La sorra és fina i fosca, i emmarca un panorama on es balanceja Llançà i el cap de…

Colera

Hi ha pobles discrets, sobrevolats per una pàtina d’eternitat i vénen ganes de passar-hi de puntetes per no haver de molestar els benaurats ciutadans que habiten en el cadastre de la propietat immobiliària, ni els morts que dormen en l’encorbat cementiri, com a Colera. El litoral del poble abasta només del cap Marcer fins al cap Ras, però s’estén terra endins fins a arribar al puig de Tarabaus, en el llindar del municipi de Banyuls de la Marenda. Són terres ondulades, que van remuntant els faldars dels turons, recremats per innumerables incendis forestals i vigilades pel monestir romànic de Sant Quirze i l’església de Sant Miquel. Una riera baixa des de Molinàs i modela una petita vall que desemboca en el petit port del poble, a prop d’una platja anomenada «dels Morts». La gent de Portbou, abans de construir el seu cementiri, anava en barca fins a Colera per enterrar els seus difunts. De fet aquest indret pertanyia al municipi fronterer fins que els colerencs, cansats de la macabra subo…

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Com un índex

L'index de Les ciutats conjugades conforma un Poema final
Orfe de llum la ciutat i l’adéu. (1) Alexandria Sentor amarga del líquid de la vida (2) Amsterdam i les flamejants runes. (3) Atenes
Camí de fosca no tornaran les hores (4) Barcelona que ens han vençut. Crepuscle de novembre (5) Berlín remor incandescent. (6) Bogotà
Entre les cases un vent humit i fred (7) Brussel·les remou les branques. Alè de tirania (8) Bucarest un riu irrefrenable. (9) Budapest
Sota la neu (10) Dublín que cau damunt dels homes en la frontera. (11) Estrasburg Postal d’una postal (12) Florència ordenada i perenne. (13) Ginebra
Lenta i commosa consciència que batega. (14) Istanbul Nuosa llenya memòria d’olivera (15) Jerusalem allà on el món acaba. (16) Lisboa
De nit els somnis com campanars que llauren (17) Ljubljana núvols i arbres. On la tardor flueix (18) Londres sorgeix la utopia. (19) Madrid
Blau de Cézanne. (20) Marsella Al fons de la badia ànimes nues. (21) Milà Entre els llums dels fanals (22) Moscou el temps n…

Portbou

Portbou és un poble metamòrfic, o sigui, que ha vist com es modificava la seva estructura interna, mineralògica i humana, a causa d’agents externs. No hi ha pagesos, ni pescadors, ni sorra a la platja, només una gran estació amb marquesina de ferro i vidre, i una estranya església situada al capdamunt d’una escalinata infinita. A Portbou tot va de pujada, menys la història, que ha quedat aletejant damunt la badia amb posat d’àngel atònit. Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Funcionaris de duanes, agents de policia i ferroviaris, gent que quan arribava deixava anar un alè de xoriç i de vi de la Manxa, just abans de rebre la primera fuetada de la tramuntana i que tornava sospirant després dels dos anys reglamentaris, amb el paper del trasllat a una destinació més propera a casa seva. Igual que en aquell riu d’Heràclit, sembla com si a la platja de Portbou ningú s’hi hagi ba…

40. Sota un cel de grafit (Viena)

Els cables dels tramvies es barregen amb els cables dels semàfors. Els edificis més discrets intenten passar desapercebuts entre la daurada exuberància dels palaus. Les voreres humides reflecteixen els peus dels vianants i en un cel de grafit s’hi claven les punxes de les esglésies. Els coloms s’han petrificat en les estàtues i els maniquins dels aparadors em miren amb indiferència gèlida. Una rosa a la taula d’un cafè deixa caure indolents pètals entre les tasses i un estol d’àligues bicèfales s’ha perdut entre els arbres. I, com un doll inesgotable, la música ressona permanentment en la ciutat del Danubi.
«El conventual barroc d’escuma i de galeta eclipsava una visió d’aigües lentes i les taules ja parades, disperses amb fulles i gingebre.»    (Eugenio Montale)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

La punta de l'Ocell

Si hem de fer cas de la numeració de les fites, a la punta de l’Ocell acaba la frontera entre Espanya i França. Al coll dels Belitres, a prop del memorial que recorda la retirada de 1939 i on encara es dreça impertèrrit un monòlit franquista, hi ha la fita 600, damunt del llom de la muntanya la 601 i a baix, a la cova Foradada, els que l’han vist, diuen que hi ha la darrera, la 602. Allà, als peus de la punta de l’Ocell, acaben els Pirineus i la serra de l'Albera, la Costa Vermella es concatena amb la Costa Brava i les aigües del golf del Lleó es barregen amb les del mar de cap de Creus. Damunt dels penya-segats dominen diversos tons de verd, sobre un tou groc de palla, que s’escarteja amb el pigallat aquí i allà, del groguís encara més viu de les flors de les figueres de moro, que van plantar abans de la fil·loxera per a protegir les vinyes del bestiar. Les vinyes no van sobreviure però l’Opuntia stricta sí. Estols de papallones patrullen entre les tiges de fonoll, algun gavià pl…

Apunts de la Costa Brava

Tots els països, tots els paisatges, totes les històries, tenen un inici i un final, però es desfà sovint en el fang de la realitat. François Stéphène Émile Liégeard semblava una figura sorgida de la ploma d’Alphonse Daudet i, de fet, ho era, perquè va inspirar un dels relats de les Lettres de mon moulin. Liégeard era escriptor i també sotsprefecte del departament de Côte-d’Or, entre el Sena i el Saona. Un dia de 1887, quan arribava amb la seva calessa oficial a Hyeres, a prop de Toló, enlluernat per la blavor del cel i del mar, va exclamar pomposament davant del comitè de recepció: «Si el meu departament és la costa d’or, aquí és la costa d’atzur». El nom va fer fortuna i des d’aleshores es denomina Costa d’Atzur la ribera mediterrània entre Cassis i Menton. Uns anys després, i inspirat per l’èxit d’aquest nom, Ferran Agulló va decidir batejar el nostre litoral com a Costa Brava, una marca inscrita en el Registre de Denominacions Geoturístiques, que engloba la riba costanera de la pr…

39. Solcs de bellesa (Venècia)

Les grans embarcacions llauren impacients solcs escumosos damunt les aigües verdoses de la llacuna, que s’infiltra per tots els porus de la ciutat. Els passatges i els canals semblen habitats només per turistes àvids d’imatges i de sensacions prefabricades, però, malgrat tot, arrela aviat en el meu cor un sentiment insondable, de bellesa i harmonia, que em colpeja i que m’abraça, que flota en la freda calitja hivernal i en el xardorós sopor de l’estiu. Arribar a Venècia és tornar a un indret primordial, marxar-ne és acomiadar-me d’alguna cosa que em mancarà sempre.
«Per la llacuna un vent fred. Els silenciosos taüts de les góndoles. Jo, aquesta nit –malalt i jove–, m’abato al costat de la columna del lleó.»    (Aleksandr Blok)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).
-->

38. En un mur desesmat (Varsovia)

El Vístula flueix sorrer per les planes poloneses, travessant el cor d’una terra blanca i roja. Les seves aigües d’un gris cansat, però etern, parteixen en dues meitats la ciutat reconstruïda. Un mur, només un mur serva la memòria del carnatge. El riu s’endugué, ja fa molt de temps, les cendres del gueto cap al mar del record i de l’oblit. Dempeus, davant dels seus pitjors malsons, les cases es recolzen les unes en les altres, els teulats es reclinen cap un vast cel de plom i a les places dormen perplexes estàtues de bronze.
«Què penses aquí, on el vent del Vístula en bufar dissipa la pols vermella dels enderrocs?»     (Czesław Miłosz)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).
-->

37. Com un fil d’or (València)

Una cotorra verda senyoreja des del parallamps del mercat central, a sota es produeix una síntesi de colors i d’olors que s’escampen pels carrers i que s’uneixen en un fil d’or, que relliga tots els racons de la mediterrània. Dels vells portals sorgeix una pols gòtica que es diposita amb lenta parsimònia en els aparadors de les llibreries i a les botigues de ventalls i mantellines. Un regust de cervesa i de cafè torrefacte persegueix els vianants, la piuladissa constant dels ocells sobrevola els teulats i un tramvia espera pacientment a qui vol descobrir el mar a la Malva-rosa.
«No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.» (Vicent Andrés Estellés)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

Cita amb la història

El 29 de maig de 1917 era un dimarts, Europa es dessagnava en les trinxeres des de feia trenta-un mesos, les roselles florien entre llargues fileres de creus blanques i els Estats Units tot just feia unes setmanes que havia declarat la guerra al kàiser. Aquell dia va néixer John Fitzgerald Kennedy que anys després seria el president número trenta-cinc, començant a comptar des de George Washington i el primer en cent anys que no s’havia pentinat mai amb clenxa al mig. Recordo prou bé la fal·lera que va despertar entre els nostres germans grans aquell nou estil. El tupè Kennedy s’imposava als greixosos pentinats de dècades anteriors i els barbers van haver de fer hores extres per a posar-se al dia. Kennedy personificava l’esperança d’una nova generació que volia construir, aquí i allà, un món nou i espolsar-se definitivament la caspa de la història de les espatlles. Anys després de la seva mort, Aaron Shikler va pintar un famós retrat pòstum del president en què se’l veu pensarós i capcot…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

36. En terra de ningú (Trieste)

És un poema de granit, que s’enfila grimpant entre les vocals i les consonants del seu nom i per les pelades muntanyes d’Ístria. Un poema petri, trist i amarg, bandejat pel vent del nord i pel verd-blau de l’Adriàtic. Itàlia queda lluny, tot és remot i estrany, però la ciutat conté moltes ànimes. D’alguna manera pels seus racons deambulen les ombres de Stendhal, Joyce, Saba, Rilke, Magris, Svevo, Giotti, Pahor i Rebula, i en el seu nom s’hi condensen les vocals i les consonants de les llengües llatines, germàniques i eslaves. Terra de tots i terra de ningú.
«Trieste té una fosca gràcia. Si t’agrada, és com un nen dolent, aspre i voraç, amb els ulls blaus i les mans massa grans per regalar una flor...» (Umberto Saba)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

El Roure

Hi ha pobles amb castell, pobles amb església, pobles amb plaça major i Pont de Molins és un indret lligat irremissiblement a la presència d’un pont. Però com passa sovint, per poc que es grati, es troben més coses. Si es tomba a mà dreta, a contracorrent de la Muga, es puja per un camí que mena al monestir de Nostra Senyora del Roure. El paratge acull el visitant –i també l’acomiada– amb una creu d’inquietant presència. Les restes dels murs s’han anat rehabilitant en els darrers anys gràcies als diners que recapta de l’estat la Diputació provincial de Girona i als exigus, però entusiastes mitjans del consistori molinenc. Des del mirador privilegiat del Roure s’admira un paisatge prodigiós amb tot allò que pentina la tramuntana al nord de l’Empordà. L’observació des de la llunyania d’una terra d’oliveres i vinyes, serrells de xiprers i petits pobles que centellegen amb el mar al fons, és en si mateix una bona excusa per anar-hi, però si, a més, es té la sort de rebre les explicacions …

Exodi de maig

Ja hem esgotat el mes de maig. El petit temps de les formigues i de les persones passa amb rapidesa. Les flors es baden i es panseixen amb prestesa còsmica i el fangueig dels camins es volatilitza en infinits núvols de polseguera. Les ciutats comencen a suar per tots els porus i una sentor inquietant sorgeix a cada cantonada. El mes de maig s’ha desfet entre la xiscladissa incansable dels falciots i un juny contundent ens espera desficiós. Durant aquests dies hem vist com un emperador de crinera rossa s’obria pas amb grollers cops de colze entre reis de països menors, i com en una ciutat industriosa del nord d’Anglaterra, la gent plorava pels seus fills morts en un atemptat. A França han passat coses, perquè a França sempre passen coses els mesos de maig, però a Espanya també. La pell del brau, tibant pels extrems i posada a assecar des de fa massa temps, s’esquerda fatalment i els efluvis de podridura ho envaeixen tot. Com en una tragèdia grega que ja arriba al seu final, a Catalunya …

35. Ulls que vigilen (Torí)

La vida batega sota els porxos, ulls secrets que vigilen i que resguarden de la pluja transalpina. El Po i el Dora Riparia passegen entre turons encantats les seves aigües blavoses, amb aires de cap de setmana. Una torre, com una mola, sorgeix sobtadament entre els teulats rogencs, dibuixant una silueta que es retalla, amb colors d’estampa il·lustrada, en els capvespres que s’extingeixen, en l’exigu espai que resta entre els Alps i els núvols. La ciutat viu sota els porxos, que vigilen en silenci. Té ulls el silenci i, quan arriba el moment, cadascú sap que seran els seus.
«Ets com una terra que ningú ha pronunciat. No esperes res només la paraula que sorgirà del fons com un fruit entre les branques.» (Cesare Pavese)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

34. Cirerers i silenci (Tòquio)

L’ànima inquieta de la capital de l’est no para mai. El sol sorgeix del fons de la badia, rodó i vermell com una bandera de combat. Per les voreres formigueja un gernació incomptable i el metro remou constantment les entranyes d’una vida sempre en moviment. Els mercats exhibeixen tots els fruits del mar i la terra, els murs s’encenen amb els rètols il·luminats del comerç i, quan toca, els cirerers produeixen unes flors que semblen eternes. Un silenci probablement sorgit del no-res s’estén entre els lliris i, si contemples les aigües a l’alba, sentiràs florir el lotus.
«Les llàgrimes en els seus ulls suaus el dolor que degota de la seva llengua en silenci – Jo simplement me’ls miro i m’allunyo el nostre món no tenia paraules.» (Ryūichi Tamura)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).
-->

33. Recordo que plovia (Tolosa de Llenguadoc)

Recordo que plovia pels carrerons entortolligats que menen del pont nou al Capitoli. Amb espurnes vermelles, la pluja esquitxava les finestres de l’hotel, mentre els vianants travessaven el riu amb el cap cot i Jaurès es passejava –amb barret i gavardina– per un gran mural a l’ajuntament. Una llambregada de sol entre els núvols il·luminà finalment un ciutat que projectava la seva rojor fins a l’infinit, però jo recordo que plovia i recordo també el meu reflex sorrut bellugant-se entre els miralls dels aparadors, barrejat amb altres records més antics, potser d’altra gent i d’uns temps més taciturns.
«Que lluny el meu país, que lluny a vegades, en el meu cor reviu l’aigua verda del Canal del Midi i el maó vermell de les Minimes.»   (Claude Nougaro)
–A Carmel Rosa i Antònia Adroher, en el record–
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).
-->

Hem de llegir?

Les institucions han dedicat, dediquen i dedicaran quantitats considerables a allò que en diuen «Foment de la lectura» o «Pla de lectura». És inútil. Podrien llençar els diners a un pou i el resultat seria el mateix. No es pot fomentar la lectura sense dir què s’ha de llegir i què no, i això no ho farà mai cap institució pública, ni tampoc cap de privada, si no vol que l’apedreguin, per tant la cosa sempre queda en bones paraules i quatre anuncis més o menys acolorits. No podem parlar de llibres, en general, sense concretar a quin tipus de llibres ens referim, amb quin contingut, en quin idioma, de quin gènere, de quin autor? Tot depèn i cadascú tira pel seu costat, perquè sobre gustos i sobre interessos editorials, no hi ha res escrit. Quan es parla del «plaer de llegir» a què es refereixen? S’ha de llegir per plaer? Qui sap quines poden ser les preferències dels futurs lectors? Tot es perd en una nebulosa que, quan es condensa, baixa com un reguerol directament cap als embornals. Obli…