Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

Adoctrinament

A mi em van adoctrinar els hermanos de La Salle, no va ser una experiència especialment dolorosa, però sí frustrant. Ho recordo com un temps erm de la meva vida, no em va deixar cicatrius físiques, només alguna tara mental. Encara ara, quan veig una bandera espanyola, recordo aquells dilluns a primera hora, tots ferms i en silenci veient com l’hermano prefecte pujava la bandera i un altre posava el disc amb el tronat himne d’aquella Espanya ronyosa. Recordo els professors que, per obligació o per vocació, ens donaven classes de FEN, Formación del Espíritu Nacional, i posaven música a la lletra del Cara al Sol que estava impresa en el llibre. “Cara al sol con la camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer.” Recordo el braç en alt i el bigotet retallat d’alguns individus, el crist penjat a la paret entre el Franco i el José Antonio, les parets grises, el fluorescent pampalluguejant i les sotanes negres. Recordo tot això quan avui altres personatges ens venen amb la mateixa bandera, amb el m…

Susqueda a sang freda

La vall de Querós i de Susqueda és una profunda ferida entre les Guilleries i el Collsacabra. L’aigua del Ter s’amansa a tocar del mur de formigó del pantà i s’estén d’un costat a l’altre, tibada i plana, gairebé a tocar dels arbres, com un mar de molsa líquida. La respiració inquietant del cel es nota constantment al clatell i, de sobte, tots els rastres d’humanitat queden lluny, perduts entre les coordenades d’una comarca bosquerola i remota. Sobrevolen les aigües grans ocells de bec ganxut i de plomatge ultraviolat, que rastregen lentament tots els racons amb ulls de rapaç. Fa dies que no plou prou, la sequera ha anat engruixint la cinta de terra erma que envolta el pantà, els santuaris, des dels cims, dibuixen siluetes cada dia més obscures a mesura que avança la tardor, i l’ombra d’un crim a sang freda plana en el paisatge. La Paula i en Marc van desaparèixer el 24 d’agost, engolits per la voracitat insondable de l’indret. Els seus cadàvers van aparèixer dies després, rodejats de…

Estat de xoc

Sempre que m’han preguntat allò de “quin llibre t’enduries a una illa deserta?” –i m’ho han preguntat més d’una vegada– he respost que triaria el Diccionari de la Llengua Catalana, perquè s’hi contenen tots els mots i per tant totes les històries que es poden conformar en la nostra parla. Per molt que ens pensem el contrari, sempre anem escassos de paraules, no acabem mai de trobar l’adjectiu o el verb adequat perquè la realitat és complexa i canviant. Però hi ha dies que ens llevem amb un alè de paraules a la boca que intentem ordenar de la millor manera que podem. Sense anar més lluny, jo avui he expectorat diversos qualificatius que s’enganxen al paladar com si fossin mucositats infectades de pus. He repetit sense parar la paraula “miserable” en el seu sentit més plural però després n’han seguit d’altres. Miserables, abjectes, vils, repugnants, indignes i menyspreables, tota una sèrie d’adjectius que ja no m’han abandonat durant tot el dia. En aquests darrers temps, si alguna cosa he…

Anticicló

L’anticicló és l’estat zero de la meteorologia. Els mapes del temps apareixen nets de marques i símbols, només treu el cap una “A” molt gran, que sembla flotar com una nau misteriosa damunt dels elements geogràfics del país. Durant un anticicló els homes del temps han de passar l’estona com poden, explicant, a qui els vol escoltar, que, si més no, cauen pluges torrencials en països remots. Ves per on, quines coses! Un anticicló és la meteorologia, però sense meteors i sense sufixos. Durant aquest període de calma infinita, arribem a pensar que ja no plourà mai més damunt dels nostres sedegosos teulats, que els ocells es perdran irremeiablement en un cel excessivament impol·lut i que el vent oblidarà definitivament la seva obligació imperativa de bufar de tant en tant, per sacsejar les fulles seques dels arbres i per fer grinyolar els mandrosos penells de les torres i els campanars. Tot ens sembla inútil, els impermeables arrugats pengen a l’armari com si fossin bacallans deixats a assec…

Refredat

Primer va ser com una mena de picor venial a la gola, una mena de pessigolleig sospitós, però vaig pensar que ja passaria, la fràgil naturalesa dels humans té aquestes coses i –ja ho deia la meva àvia– quan no tenim un «ai», tenim una ceba. Però l’endemà la cosa va anar a més, em regalimaven gotes de suor pel front i sentia la roba enganxada al cos, aleshores vaig començar a prendre les coses que els autònoms tenim a la farmaciola, acumulades de temporades anteriors, perquè tampoc és qüestió de comprar-ne de noves a cada refredat, però no em feien gaire efecte. Em vaig posar al llit aviat, tapat amb la primera manta de la tardor, i a mitjanit ja estava xop, suava per tots els porus i els llençols semblaven un mar enmig de la tempesta. Flotava en una mena de somni febril, com en una pel·lícula de Tom Cruise en 3D en la qual no identifiques exactament qui és el bo o el dolent, però saps que el protagonista ets tu i que tothom et persegueix vagis cap on vagis. Al matí em sentia millor, p…

Crònica d’un dia d’octubre

Ja em perdonareu si dic que tots els dies d’octubre s’assemblen a la seva manera. El sol es lleva encara a bona hora i es pon dins d’un horari prudent. Però els dies d’octubre es carreguen sovint amb les intemperàncies de la tardor, sembla com si la vida ens volgués empènyer cap a indrets insospitats i que el fràgil fil que ens lliga amb la realitat s’hagués de trencar en qualsevol moment. El sol d’aquests dies s’escampa encara bravament entre les fulles dels arbres, els avions dibuixen línies finíssimes sobre el blau intens del cel i els camps comencen a mostrar els colors primaris de la terra. Però aquest octubre és diferent de tots els altres i el recordarem sempre en els annals de les nostres vides, com el primer o el darrer –segons com es miri– d’una història llarguíssima de negacions i injustícies. En el parc de la Ciutadella de Barcelona, que és el símbol d’aquesta història, hi ha fileres de til·lers, de plàtans i d’acàcies, que han vetllat durant anys en silenci, al voltant de l…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

Nit de vetlla per la democràcia

Recordarem un dia aquestes hores de neguit i d’esperança. La remor de les paraules dites i d’anhels esbossats, barrejats amb la humitat tardorenca de la primera nit d’octubre. Obrirem el calaix dels records i, entre flors seques i retalls de diaris esgrogueïts, hi trobarem el sentit de les nostres vides, tot allò que ens haurà permès viure amb un mínim comú denominador de dignitat. Recordarem aquell matí de diumenge, carregat d’incerteses. Érem a la porta dels col·legis electorals, gent de tota mena, sense cap altra voluntat que la d’intentar bastir els fonaments d’un país nou, lliure i més just, i defensar-lo únicament amb la força de les nostres pacífiques conviccions. Res ens ho farà oblidar, perquè fèiem el que s’havia de fer i érem on calia estar. Recordarem amb horror les imatges que vam anar veient, la cara més ignominiosa dels brutals repressors. Sabíem que no seria fàcil, però mai no ens vam poder imaginar el que estàvem veient a Girona, a Sant Julià de Ramis, a Aiguaviva, a Ga…

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

L'hora decisiva

Avui, quan ens desitgem «un bon cap de setmana» ho farem d’una manera radicalment diferent, els nostres pensaments no s’aturen, perquè tots sabem que aquest cap de setmana no serà com els altres. Diumenge dipositarem una papereta dins l’urna de la democràcia i recordarem aquest dia decisiu que ara ens pertoca viure. No podem fallar, no podem deixar-nos perdre el darrer tren de la història. El camí ha estat feixuc i les hores que falten tampoc seran fàcils, però hem de treure les forces d’on calgui i aferrar-nos als nostres somnis. Diumenge anirem a votar en una llarga filera, amb la mirada neta i un somriure a la boca, pensant en tots els que ens precedeixen i en tots els que esperen darrere nostre. No fallem, si hem arribat fins aquí, res ens podrà aturar. 
«dins la nostra fusta mesquina  ressonen homes i ciutats.»  (Carles Riba)

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

L'estaca

Aquests darrers dies he escoltat i cantat L’estaca, molts ho hem fet. La cançó de Lluís Llach ha viscut adormida, en la mena de llimbs col·lectiu on dormen aquestes coses, i ara sorgeix de nou, potent i viva, il·lustrant aquest temps de lluita i per a recordar-nos d’on venim. La gent de la meva generació ve de L’estaca, però la cançó ens remet molt més lluny, a través d’ella ens parla “l’avi Siset”, un transsumpte de les veus familiars escoltades durant les nostres infanteses. Ara ha tornat L’estaca, probablement hi ha contribuït el fet que en Llach sempre ha estat al nostre costat, no ha passat el mateix amb en Serrat o en Raimon, que pràcticament han desaparegut de l’imaginari de lluita en aquests dies de trasbals i d’esperança. No he escoltat en boca de ningú el «Diguem No» ni cap de les emblemàtiques cançons del cantautor de Xàtiva, ni els cants a la llibertat que va fer Serrat, ni en català, ni en espanyol. Ni tan sols quan vénen la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no canten «M…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…

El coratge

A vegades oblidem que la vida és un vaixell fràgil. Sortim al carrer pensant que res ens aturarà, que amb els nostres braços esquifits vinclarem les gruixudes reixes que ens empresonen i que amb el foc de la mirada fondrem els obstacles que ens trobem pel camí. Ens sentim forts, vigorosos, indestructibles. Tot i que sabem que la realitat és més aviat tot el contrari, nosaltres fem com si no, ens allisem els cabells amb una mà, mentre amb l’altra espolsem la caspa del sotabarba. Si féssim cas només del que ens dicta el nostre instint i del que ens recomanen els que sempre porten un consell preparat a la butxaca, no sortiríem mai de casa, potser ni tan sols arribaríem a treure un peu del llit. Però la vida, que bufa sense aturador, com un vent en el desert, ens empeny a fer coses, ens posa davant del mirall i ens diu: “tu ets el protagonista d’una història immortal i has de representar el paper que et toca”. La suma de totes aquestes audàcies, dues o tres per replà, és la corrua que es fo…

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Terra tosca

A Les Preses, una mica més amunt de l’antic baixador del tren d’Olot, a les envistes del Puigsacalm i gairebé a tocar de la capital de la Garrotxa, hi ha la casa del peó ferroviari i l’entrada del Parc de Pedra Tosca, un terreny conformat per l’acumulació de material procedent del volcà Puig Jordà. El parc és un embull de camins fondos i enlairats, tossals i clots, entre artigues –camps de conreu minúsculs– on es cultiven encara el fajol, el sègol, la userda, l’ordi i tota mena d’herbes remeieres. Quan arriben aquests dies de setembre, i la tardor ja s’intueix en els colors de les fulles dels arbres, dóna gust de passejar-s’hi. En el paisatge s’hi percep la trèmula remor dels rierols que menen cap al Fluvià i el cel dibuixa un arc de color blau turquesa, sustentat en una columnata de volcans apagats. A l’altre costat de la carretera continua el bosc i es va barrejant amb la serra del Corb i amb la Fageda d’en Jordà. Des del punt culminant de la contrada, el mirador de Puig Rodó a Xena…

De Reggio a Reggio

El mes de setembre de 1982, la ciutat de Girona es va agermanar formalment amb el comune di Reggio Emilia, una ciutat de la regió de l’Emilia-Romanya al nord d’Itàlia. Quan va sorgir la notícia en algun diari local, hi va haver gent que es va posar les mans al cap, pensant-se que el Reggio del qual es parlava era el de Calàbria, una ciutat del sud, a la punta dels dits de la bota italiana, just davant de Sicília. En un moment en què la democràcia municipal catalana encara estava en les seves beceroles, semblava que aquell Reggio, empobrit i corromput pel crim organitzat, fos el millor exemple a seguir. Però aviat l’alcalde de Girona va deixar clar que es referien a la Reggio del nord, la del formatge, capital d’una província d’unes característiques molt més semblants a les gironines. La serenor de la vall del Po era la que calia imitar i Girona ho va fer, culminant-ho amb una rehabilitació de les cases del barri vell on es reproduïen els colors terrosos dels palaus del renaixement. Tren…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…

Colofó del viatge

Avui en dia tothom fa un viatge, com més lluny millor. El meu periple estiuenc ha estat menys brillant que altres, he anat de Portbou a Blanes, recorrent això que s’anomena la “Costa Brava”. No he gaudit de grans experiències, ni aventures, ni m’he sentit millor ni pitjor que els que han fugit a una remota illa del Pacífic, a una regió muntanyosa dels Andes o al cor de Manhattan. En un món intercomunicat permanentment, no pots desconnectar mai del teu fat, però he pogut contemplar de nou paisatges que m’eren familiars: la rambla de Portbou, l’arbre de la plaça de Colera –i el de Llançà–, el Passeig de Sant Feliu i el camí de ronda de S’Agaró. He estat feliç tornant a aquests indrets i m’ha assaltat una profunda agror quan he revisitat els paradisos perduts d’Empuriabrava, de Platja d’Aro o de Lloret. He arribat a la conclusió que la Costa Brava és un got mig ple o mig buit i que tot depèn de com t’ho miris, el que passa és que hi ha uns quants indrets on de líquid en queda ben poc i, …

De Lloret a Blanes

Sense saber exactament com, ja hem sortit de Lloret de Mar, una vila que el seu ajuntament defineix com a «essència de la Costa Brava». Els ulls ametllats dels baladres ens miren envejosos darrere dels murs, la història ens estira ribatge avall i volem arribar al final, abans no s’esquinci definitivament el mapa. Primer passem per Fenals i veiem com la platja va dibuixant una mena de tija espigada, amb brots que apunten cap a les onades. Tantes punxes com preguntes i poques respostes. Els arqueòlegs han reportat que a Fenals hi havia una bòbila on els romans fabricaven tota mena d’estris de ceràmica. És estrany imaginar-se ara aquella època imperial, molt abans de les invasions bàrbares. Avui el mar, una mica esvalotat, aixeca ones que es desplacen de través cap al sud i la dolça llum marina escampa una mena de malenconia blanenca, un mot que aquí comença a prendre del tot el seu sentit.  Després de la platja de Santa Cristina apareixen els jardins botànics de Pinya de Rosa i Marimurtra…

De Tossa a Lloret

En un incomparable triomf, encara, les torres medievals de la vila vella de Tossa es retallen fotogènicament sobre un fons que cada dia es desvetlla enmig d’espurnes de plata i de blau. Les antigues cases dels pescadors, encofrades entre les muralles i les roques, expliquen històries bromoses, mig perdudes en l’anar i venir del temps. Una Ava Gardner impertèrrita, i a escala 1:1, s’ho mira tot amb ulls de bronze. Cala Pola, cala Bona, es Codolar, la mar Menuda i la Platja gran de Tossa conformaven aquell paradís que encantà Chagall, un paradís blau que ara es va dissolent en un magma gris de ciment i entre la gernació multicolor de turistes que ho envaeixen tot. Quatre barques de pescadors que semblen d’attrezzo serveixen de recordatori d’un passat que ja no tornarà mai més. La carretera que venia de Sant Feliu segueix el seu viatge cap al sud, però ara terra endins, entre les urbanitzacions que ressegueixen la costa i les ondulacions ja més febles de l’Ardenya. Un seguit de rètols ens …

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…

RIPOLL (fragment)

Interrompo momentàniament els meus Apunts de la Costa Brava per publicar aquest fragment del meu llibre El Ter, crònica d'un riu on parlo de Ripoll.
«Durant una estona, entre la colònia Jordana i Rama, la carretera passa encaixonada entre el riu i un alt espadat grisenc, tallat a pic de la muntanya. Gairebé durant tot el trajecte acompanya la carretera, seguint l’antic traçat del ferrocarril, la Ruta del Ferro, que aquí és alhora també Ruta del Ter. Ripoll, d’entrada, només m’ofereix places de pàrquing en zona blava, tot i que després m’assabento que també hauria pogut aparcar al pàrquing gratuït de Can Guetes. Mentre faig l’ofrena a la màquina, pregunto a un senyor que espera: –Plourà? –De moment sembla que ens n’escaparem... Uns ànecs collverd passen volant en formació damunt del riu i jo em miro el cel amb un punt de dubte. Ripoll a vegades sembla un indret fictici, inventat per romàntics impenitents, per poetes desficiats o per inventors d’epopeies impossibles. És com un d’aquells l…

Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu de Guíxols és un nom acotat a una badia on s’ajunten els darrers contraforts de les Gavarres i les primeres pedres de la serra de l’Ardenya. Un passeig marítim dibuixa la seva base urbana, prou retirat de primera línia de platja per a impedir que els edificis més alts facin ombra als banyistes, però potser el mèrit principal d’aquesta població rau precisament en el fet d’haver sabut conservar relativament la seva identitat com a poble.  Igual que Palamós, Cassà i Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols visqué els anys gloriosos de la indústria surera. Durant més de setanta anys va estar comunicat directament amb Girona per una línia de ferrocarril i el seu port fou durant molt de temps el més important de la costa. Els ganxons recorden, amb una discreta làpida a Sant Elm, que Ferran Agulló –fill il·lustre de la vila– batejà la costa amb l’adjectiu de «Brava», però mai s’ho han cregut al peu de la lletra, perquè, en el fons, intueixen que hi ha vida més enllà del turisme i alguns …

La volta de l'Ametller

Hi ha indrets que només viuen en la memòria, la memòria els engendra, els fa fructificar i els manté vius al llarg de la vida. A vegades són regions lluminoses, amb escultures, herois amb barba i filòsofs que semblen de bronze. A la vora del mediterrani ja passen sovint aquestes coses, però la volta de l’Ametller és un territori més íntim, només habitat per un infant com era jo. Ara no he gosat tornar-hi perquè tinc por que s’esvaeixi com un somni, i per tant hauré de descriure’l tal com la meva memòria el serva. La volta de l’Ametller començava en una cala que en dèiem “dels bots” a tocar de la platja de Sant Pol i s’estenia, com una gran ametlla garapinyada, fins a tocar el dic del port de Sant Feliu de Guíxols. Vora els penyals hi passava un estret camí de ronda que trepitjàvem cada dia en anar i tornar del bany. Tot s’ha de dir que aquesta regió indòmita només existia en temps d’estiu, després desapareixia durant nou mesos que semblaven una eternitat. Recordo el càmping Sant Pol, on…