Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2016

L’inici de la posthistòria

Fins fa ben poc vivíem en la creença –intel·lectual– d’una terra plana, en la qual no hi havia res més enllà de l’escepticisme, només un abisme de mentides i d’incerteses. Vivíem acceptablement tranquils, escalfant-nos les mans en el foc que creiem inesgotable de la ciència, de la filosofia i de la raó, però estàvem equivocats, hi havia una conspiració que ordia els seus fils darrere la porta de la postmodernitat. Ens havíem cregut conceptes que imaginàvem proverbials, incontrovertibles, com la bellesa d’Helena de Troia o l’astúcia d’Ulisses, el noble coratge d’Hèctor, la vulnerabilitat d’Aquil·les o la bogeria d’Àiax. El món es resumia en un parell o tres de llibres i es representava amb figures de marbre o de bronze que resistien perdurablement el pas del temps. Ara, per si no en teníem prou amb la fràgil veritat dels nostres dies, ens diuen que vivim en la postveritat. Fins avui crèiem que quan desapareixia la veritat apareixia la mentida, i que quan s’esvanien les certeses ens hav…

L’estació de Portbou

L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans. L’estació de Portbou apareix més sovint en la literatura europea que en les guies turístiques i gairebé sempre lligada al nom de Walter Benjamin que, acorralat per les fúries del seu temps, va acabar els seus dies i posà fi a la seva vida en aquesta vila empordanesa. Però ara, a més, L’estació de Portbou també és un llibre que recull la inspiració poètica de Jordi Carrió i la poesia fotogràfica de Manel Esclusa. La suma del talent de l’un i de l’altre es desborda en cada pàgina del llibre i vessa també més enllà dels límits de la mateixa estació, en el temps…

L'aixeta

Com a avançament del meu llibre El Ter: crònica d'un riu, publico el text que l'encapçala.

«Gairebé al final de la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit roig ja entrava a sac en l’Alemanya vençuda, un grup de soldats provinents de l’estepa profunda es miraven encuriosits com sorgia l’aigua de les aixetes nazis. Van decidir agafar totes les que van poder, com a botí de guerra.Se les van endur al seu poble i les van penjar d’un pal a l’entrada de cada casa, però quina va ser la seva decepció quan van comprovar que, després de tants esforços, allà, damunt d’aquella terra polsosa, les aixetes no funcionaven. Ells no sabien que calien canonades, canalitzacions i potabilitzadores per portar l’aigua fins a la civilització urbana.Un setanta per cent del cabal del Ter acaba en les aixetes de gran part de la població catalana. Em pregunto si la majoria saben d’on prové l’aigua i quin viatge ha fet fins a la pica de la cuina o a la tassa del seu vàter, o si fan com els soldats mongols que…

ORACIÓ DE LES FULLES

Ha arribat l’hora memorable de les fulles, aquell moment mític que només s’escau una vegada a l’any a la meva terra, quan els arbres s’immolen a major glòria del paisatge. Ja han començat a caure les fulles serrades dels oms damunt de l’aigua discreta de la Llémena i en les gorgues quietes del Brugent; fulles que cauen, enceses d’un groc vibrant, en les obagues de la vall del Bac i en els camins de la vall de Bianya. Es dipositen amarades d’humitat en la terra fosca de la serra del Corb i en les feixes escalonades del Coll de Banyuls, s’escampen per les riberes del Ter les fulles ocres dels pollancres i naveguen per l’aigua de les séquies com si fossin els missatgers d’una terra que implora. Es desplomen les fulles dels plàtans a la rambla de Figueres, a l’avinguda Caritat Serinyana de Cadaqués i en el passeig Marimon Asprer de la Bisbal, les fulles dels castanyers es fonen damunt l’herba del Maristany de Camprodon, i les dels faigs es perden en els encontorns de Santa Pau i pels corr…

Els pidolaires

Juntament amb les prostitutes, constitueixen un dels gremis més antics de la humanitat. Molt abans que existís el capitalisme i abans que es configuressin els primers imperis, ja hi havia demanaires. A la Bíblia no hi falten exemples de mendicants, ni en cap dels llibres clàssics. Però, en general, són captaires, enviats de Déu o dels déus, per posar a prova els atribolats mortals. Els pidolaires sempre han tingut feina fixa, tot i que avui en dia la competència és molt dura. Però el sector es renova ràpidament i la innovació constant és la norma. Ara ja gairebé ningú para la mà i prou, no. Ara acompanyen l’acanada amb un discurs generalment molt ben argumentat o directament amb una pancarta o un cartell on expliquen la seva tristíssima situació i la dels seus innumerables fills. Cada vegada veiem més exemples d’aquest tipus en els carrers de les nostres ciutats, tants que gairebé ja no en fem cas. Diu un proverbi de no sé on: «Caseu el pobre amb la pobresa i els captaires es multip…

Salvem la Devesa

Llegit el 21 de novembre de 2016, en l’acte organitzat per la Plataforma Salvem la Devesa.
Com gairebé a tots els gironins, em passa que parlar de la Devesa és com parlar de la meva vida. Més enllà dels records d’infància, la Devesa va lligada profundament amb totes les lluites ciutadanes d’aquesta ciutat. D’ençà que tinc ús de raó que he sentit parlar de reivindicacions entorn d’aquest paratge tan estimat pels gironins. Potser la primera que recordo haver-hi participat fou la que organitzà la revista Presència la tardor de l’any 1976 i que un temps després es plasmà en forma de llibre de la mà de Narcís-Jordi Aragó.Des de l’aleshores quan penso amb la Devesa sempre em ve a la memòria aquell Paradís perdut que invocava l’Aragó en el frontispici del llibre i que en boca del poeta John Milton deia:
T’haurem de perdre paradís?T’haurem d’abandonar, terra nativad’amples camins i venturoses ombres,digne sojorn dels déus?
La Devesa, tal com la coneixem, és el parc urbà més gran de Catalunya i p…

La teoria de la cervesa

Una vegada vaig sentir dir a un personatge molt conegut de la meva ciutat, i que amb el temps ha esdevingut una referència d’èxit en l’àmbit de les empreses culturals, que ell no es refiava, ni podia fer negocis, amb algú amb el qual no pogués anar a fer una cervesa. He de confessar que després d’escoltar aquesta frase em va caure el món a sobre, perquè vaig comprendre de sobte que el meu destí en l’àmbit dels negocis no tenia gaire futur. Tot això ho vaig recordar de sobte l’altre dia quan escoltava a la ràdio, per casualitat, la roda de premsa en la qual el Barcelona FC anunciava el nou acord de patrocini publicitari de la seva samarreta. Segons vaig entendre, tot el procés de contacte amb aquesta empresa japonesa va ser fruit de les amistats i les complicitats forjades a través de dinars, sopars i viatges de plaer. De fet no se’m va fer gens estrany l’origen d’aquest multimilionari acord, que ve a ser una versió millorada de la teoria de la cervesa. Vivim en un país on no importa …

VIATGE DE MATINADA

Viatjar de Barcelona a Girona, a primera hora del dia a velocitat ferroviària és una experiència que, per resumir, anomenaria «geogràfica», més que res per estalviar-me un cúmul d’adjectius que vénen a dir el mateix. D’entrada he de dir que costa sortir de les entranyes de Barcelona. De Sants a la Sagrera és com un part i només s’intueixen cables sutjosos i senyals lumínics que passen rabent. Després del Clot ja es palpa una altra mena de foscor, més flonja, però fins a Montcada no es comencen a intuir les llunyanies. El paisatge d’aquests dies de novembre va aflorant embolicat en paper de ceba. Fins a Sant Celoni, els llums dels polígons industrials semblen punts suspensius pronunciats en un discurs interminable. De mica en mica, comencen a sorgir els serrells de les muntanyes, que es dibuixen amb lleus tons de groc i d’un blau pàl·lid tirant a gris. Una claror rosada il·lumina el Montseny i la silueta cantelluda de Montsoriu. Les torres d’Hostalric, que guaiten la plana, apareixen a…

Montgolfier, Franklin i Trump

A final del segle XVIII, els germans Montgolfier van fer volar el primer globus aerostàtic en una esplanada a la vora del seu poble, Anonai, la capital de l’Ardecha. Un espectador va exclamar «i per a què pot servir aquest enginy?». Benjamin Franklin, que també assistia a l’acte, va respondre: «i per a què serveix un infant acabat de néixer?». El globus va arribar a una alçada de dos mil metres i va recórrer més de cinc quilòmetres de distància. Quan va baixar, l’esperava un grup de pagesos que el va destrossar amb les seves forques perquè creien que contenia dimonis infernals. En aquell mateix indret on s’havia enlairat el giny dels Montgolfier, l’any 1940 una brigada de tropes colonials franceses, provinents del Marroc i d’Algèria, van intentar parar els peus a l’exèrcit alemany, que en aquells dies envaïa França amb una força devastadora. La resistència precisament va ser trencada des de l’aire, la Luftwaffe no va deixar pedra sobre pedra i els pagesos de l’Ardecha, al contrari qu…

Primer va ser Cohen

En aquests dies d’inici de novembre, quan ja han arribat les primeres frescors tardorals, els pensaments flueixen pel nostre cervell a una velocitat més accentuada, sense els inconvenients i les mordaces, ni el pes de l’aire del nostre clima excessiu. Ens sentim més lleugers i més predisposats a mirar cap a l’interior de les coses i a intentar comprendre el sentit de tot plegat. Diu la Bíblia, el llibre dels llibres, que primer va ser la paraula, o el verb, i no deixa de ser cert, perquè un llibre sempre neix de la paraula. Però si hem de ser concisos, i volem explicar el món des dels seus inicis, hauríem de dir que primer va ser el silenci i que tota la història del gènere humà es pot resumir en l’anhel de la recerca d’un contingut a aquest silenci i també a la soledat i a la foscor. Però, i això és ben curiós, precisament és des del silenci i la soledat, i des de la foscor que envolta el món dels somnis, des d’on és més propici trobar les explicacions oportunes. Diuen que no hi ha c…

Paisatges d’aquarel·la

Hi ha uns paisatges magnífics que ensenyen les pantalles d’alta definició de les cases d’electrodomèstics, són imatges ondulants i plaents, com també els quadres industrials que ofereixen les botigues de mobiliari o de decoració, que coincideixen més o menys amb els que omplen les parets dels hotels barats. Hi ha també uns paisatges més sofisticats que es poden veure en algunes galeries d’art, en les exposicions de barri, en les fires de festa major i en les cases dels amics jubilats que ara es dediquen a aquestes coses. Tots aquests quadres coincideixen a mostrar realitats que només existeixen en la imaginació dels seus autors, els de carn i ossos, de ciment i formigó són els que veiem des de la finestra de casa. El problema és que els nostres paisatges quotidians són complexos, hi ha una gran quantitat d’elements i de formes, de substàncies i colors, que –potser per mandra?– fan que els artistes els rebutgin. Sembla estrany, però no hi ha cosa que repel·leixi més un paisatgista que …

La curiosa història del poble que volia un port esportiu

Probablement primer va aparèixer el cel, d’un blau immaculat, o d’un color consemblant, tal com diu el diccionari. Després van arribar els núvols i els capvespres rogencs, i quan ja semblava que estava tot posat, va sorgir el mar, d’un blau més intens encara. Les roques van venir rodolant muntanya avall per acabar clavant-se entre la sorra de la platja, que tot just havia començat a estendre’s per parar els peus a les onades. Més tard van començar a créixer els pins, les oliveres i els xiprers, van florir les atzavares en els indrets més insospitats i en l’aire encalmat de cada matí s’hi anaven escampant sentors de romaní i de farigola. Tot va arribar en el moment en què tocava, res va sorgir del no-res i tot va trobar el seu lloc precís en un univers nou de trinca. Les orenetes trobaven cada primavera el niu en el seu lloc i les gavines covaven ous blancs entre el rocam. No va ser fins molt més tard que van presentar-se els homes, uns en barca, altres de terra endins. Van alçar murs,…

La posteritat cega

La fotografia és un art del nostre temps, a través del qual se cerca la bellesa i s’intenta comunicar estats emocionals i inquietuds morals. La fotografia és també un document social que ens interpel·la directament a la memòria i a la consciència, però és un document fràgil, cada vegada més fràgil. La fotografia, com passa amb moltes altres disciplines, s’estén més enllà dels límits estrictes que la descriuen. Per exemple, tot i que a qualsevol pel·lícula, a part del director hi ha també un responsable de la fotografia, la diferència amb la fotografia normal és evident. En el cinema, el propòsit primordial consisteix a crear una base a través de la qual poder projectar les imatges en moviment i no necessita un suport sòlid per ser contemplat directament. Ningú perd ni un moment mirant-se la carcassa d’un DVD o una antiga bobina de cel·luloide, perquè són objectes inanimats que no ens transmeten res per si mateixos, a tot estirar ens poden evocar altres coses, però tenen poc a veure am…

LES HORES ROBADES

Mentre escric aquest article la tardor va esbrossant camí a l’hivern, els dies se’ns desfan entre els dits i, després del canvi d’hora, la foscor va guanyant ràpidament terreny a la llum. Alguns ajuntaments ja han començat a penjar il·luminació de Nadal i els supermercats ja van fent lloc per posar els torrons i les neules.Vivim en una cursa constant contra el temps i el temps ens guanya clarament, perquè sempre arriba abans que nosaltres. Però aquest temps universal dels rellotges és un invent de darrera hora, abans la humanitat havia viscut durant mil·lennis a la seva hora, l’hora de cadascú, l’hora de cada de poble. Quan sortia el sol era l’hora de llevar-se, i quan es ponia la d’anar a dormir. Tot va ser així fins que l’any 1880, seguint les necessitats de les grans indústries i dels horaris exigits pels ferrocarrils, l’imperi britànic va decidir imposar l’hora de Greenwich, un fet que es va anar adoptant de mica en mica a cada país i que va revolucionar radicalment la manera de g…

In memoriam

La memòria és un atuell fràgil, que guardem enfundat entre les orelles i que només obrim de tant en tant per guardar-hi objectes que en aquell moment ens semblen preciosos. A vegades és simplement el record d’un dia assolellat de tardor, l’olor fugissera d’una fruita madura damunt la taula del menjador, una paraula escrita amb una canya en la sorra de la platja o la contemplació del vol erràtic d’un ocell damunt dels arbres.Són inputs febles que generalment es dissolen immediatament mesclats amb altres apunts més consistents, però que ajuden a conformar la massa crítica dels nostres records. Quan parlem de memòria, parlem de l’intent complicat de voler extreure algun objecte compacte i net de la massa viscosa del nostre cervell. Noms, xifres, cares o veus que es barregen sense remei en una mena de compota dolça i que només sorgeixen confusament enmig dels nostres somnis.Tanmateix, hi ha records més nítids, que semblen posats a part i que sempre percebem clarament. Són objectes sòlids…