Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2016

Elogi d’una ciutat en festes

Els antics pobladors de la plana gironina eren caçadors-recol·lectors que es passejaven amunt i avall fent les coses que s’estilaven en l’antigor més antiga. No tenien amos ni déus, tan sols creien en l’ànima de les coses i dels animals. Cada pedra, cada arbre i cada mamut tenia la seva animeta i els homos gerundensis ho celebraven cada dia rostint alguna cosa al Puig d’en Roca amb la tecnologia de l’època. Quan va arribar la revolució agrícola, van començar a treballar de veritat. No tenien temps, cada dia, de celebrar festetes i només deixaven l’arada per adorar els déus de cada casa. Tot aquest caos es va acabar amb l’arribada del cristianisme i els sacerdots van decidir que la festa grossa seria per sant Narcís, que era quan els rius anaven plens i tampoc era qüestió de passejar-se pels camins forans amb tota la fullaraca que anava caient. Des d’aleshores la tardor és l’època per excel·lència de la ciutat dels quatre rius. Més enllà dels tòpics, i de les seves primaveres, que tamb…

ESPURNES DE BELLESA

Stendhal deia que la bellesa no és més que una promesa de felicitat i Proust afegia, inversament, que la possibilitat del plaer pot ser un indici de bellesa. I tant l’un com l’altre tenien raó, perquè la bellesa i la felicitat són només lleis que deriven d’altres lleis humanes i que ens condemnen a una recerca constant.La bellesa sorgeix, com per art d’encanteri, en moments molt concrets i després desapareix abruptament, de la mateixa manera que l’hem copsat, quan un conjunt de qualitats es condensa en un punt concret de l’univers.Només molt rarament la bellesa queda atrapada en l’ambre de l’obra de l’artista, d’això en podríem dir “la bellesa dels museus”. Però més enllà d’aquest encant indiscutible de l’art, hi ha també un altre tipus de beutat, menys física, menys corpòria i més abastable, però encara més fràgil. Generalment s’amaga darrere de les coses més simples de la natura i dels objectes quotidians. La bellesa, fins i tot la més efímera, és l’única cosa –i això ho deia Oscar …

Dues castanyes

Els humans hem teixit una teranyina enganxifosa molt complexa de sentiments, d’anhels, de pors i d’ambicions, en la qual hem acabat embolicats sense possibilitat de fugida. No som individus independents, ni ànimes solitàries. Una munió d’idees i d’estris ens lliguen a una esfera superior i quan ho descobrim ens envaeix una mena de melangia semblant a la consciència irremeiable de la mort. A vegades són coses menudes que aferrem amb les mans gairebé sense adonar-nos o un munt de pedres amb forma de casa o de catedral gòtica. D’altres són simples papers signats amb mà tremolosa o promeses verbals que sorgeixen de la nostra boca abans de passar pel sedàs del cervell. La vida és aquesta xarxa i nosaltres només som nodes sense importància, cèl·lules amb potes i amb vestits del Zara. Fa dies que porto a la butxaca un parell de castanyes bordes, de les que aquests dies de tardor omplen els vorals del carrer. Les vaig recollir sense saber exactament amb quina finalitat. Hi jugo amb els dits m…

Estupidesa programada

Abans les coses es feien per durar. Un rellotge era un instrument de precisió que es comprava una vegada cada generació i la roba de llit s’adquiria en el moment del casament i durava tota la vida. Les eines de pagès passaven de pares a fills i amb elles el coneixement i l’experiència per ser utilitzades, i les cases es construïen «per vida d’hereus», amb pedra, ferro forjat i bigues de fusta bona, i només s’havien de fer obres de reforma cada mig segle, si esclatava una guerra o una cosa semblant. Actualment el problema no és que les coses no durin tant, simplement és que no duren gens, ni tan sols les que se suposa que han de durar. Hem prioritzat el discurs, tot té una explicació lògica i inapel·lable, però en el fons la majoria es dedica a vendre fum. Això es veu clarament en el cas de l’art i de l’arquitectura, on s’utilitzen generalment materials fragilíssims que disparen els pressupostos de manteniment, conservació i reparació. Molts arquitectes, i els polítics que els paguen…

MOSQUES DE COMPANYIA

A Girona les mosques es consideren animals de companyia, no hi ha domicili que no n’aculli permanentment unes quantes voleiant alegrement per les estances, i a les parets de les cases vora el riu sempre hi ha un gravat o un quadre on apareixen representades al voltant del venerable bisbe Narcís. Les mosques es tracten amb respecte i, a més, són també símbol i mascota de la legió empitrada de periodistes locals.Els gironins es miren amb recel altres indrets on les mosques no són tractades amb el mateix respecte, on són perseguides i aniquilades amb nefastos insecticides i esclafades amb atuells de tota mena, fins i tot, en el pitjor dels casos, amb un diari enrotllat utilitzat com a arma ofensiva.Un gironí mai empraria un diari per a aquestes bàrbares finalitats, entre altres coses perquè a la ciutat dels quatre rius cada vegada costa més trobar-ne, d’ençà que l’ajuntament, potser alertat per aquesta malèvola utilització de la premsa escrita, va decidir anar retirant els quioscs de la …

Un futur amb història

L’actual president de la Generalitat de Catalunya és originari d’un poble selvatà, o sigui, de la comarca de la Selva, concretament en el seu extrem nord-oriental, un terreny fronterer amb la Garrotxa i amb el Gironès. Amer és una vila discreta, que viu amagada rere les boires matineres que produeix el riu Brugent, però que ha donat durant la seva història un gran nombre de personatges influents. Concretament són dos presidents de la Generalitat, l’actual i Arnau Descolomer al segle XIV, tres presidents més que sense haver-hi nascut hi havien estat vinculats pel fet d’haver estat abans abats del monestir de Santa Maria d’Amer i un alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, que hi va néixer. Segurament per aquesta raó el lema turístic del poble, que llueix a l’entrada del municipi diu: «Amer, un futur amb història». Tot això em va venir al cap l’altre dia en què vaig veure una fotografia d’una pintada al Brasil on deia: «Havia mais futuro no passado», que fa evident aquesta fràgil…

Comiat a Manel Pujol

Llegit en l’acte civil de comiat a Manel Pujol i Bertran,
Camprodon, 16 d’octubre de 2016
«A l’hora que el sol se ponbevent al raig de la font...»(Joan Maragall)
Cada poble és un món, és la suma abraonada de molts projectes, de moltes voluntats individuals i d’una quantitat considerable de somnis.Però els pobles, sobretot, són la gent que els ha forjat, amb la força dels braços i amb el somriure de la seva intel·ligència. Pels carrers hi bateguen paraules i silencis, innumerables records que es barregen amb el soroll de les passes dels que han de traginar cada dia amb la feixuga herència del seu passat.Cada poble és com és perquè té la gent que es mereix i Camprodon ha tingut la sort de merèixer entre la seva gent a algú com en Manel Pujol.En Manel ha estat esguard i memòria d’aquest poble que ha estimat fins al darrer dia. I nosaltres som avui aquí per a deixar testimoni de la seva vida, que és una vida que ara ha d’adquirir la seva forma final i que ha de deixar definitivament tot el l…

Bob Dylan des de la talaia

Suposo que a hores d’ara ja deuen saber –perquè tothom ja ho ha dit– que la resposta està en el vent i que les primeres preguntes les va plantejar ja fa molt de temps un jovenet americà d’origen jueu que cantava a redós de Woody Ghutrie i del cèlebre i admirat Pete Seeger. Diuen que Robert Allen Zimmerman va triar «Dylan», com a nom de guerra, en homenatge al poeta anglès Dylan Thomas, aquell que va dir una vegada que la funció de la posteritat és cuidar-se d’ella mateixa. Suposo que la majoria deu haver escoltat alguna vegada una cançó de Bob Dylan, encara que sigui sense saber-ho. En aquest país ningú de la meva generació no va ser jove si no va interrogar-se sobre les coses importants de la vida a la vora d’un foc de camp. Potser de respostes n’hi van haver poques, però a través d’aquella mena de cançons vam aprendre que el món necessitava les nostres preguntes. Ningú és per sempre jove i només tenim una única oportunitat de trucar a les portes del cel. Bob Dylan hi ha arribat ara …

BURCA D’ENTRETEMPS

Vivim en un país climatològicament complicat, sortim de casa a primera hora i no sabem mai què ens espera. Hem d’agafar el paraigua? El jersei? Ens hem d’abrigar o tindrem calor? Gairebé és impossible saber-ho. Només podem estar segurs de l’estabilitat de la calorada en els dies caniculars i del fred durant unes setmanes de gener, la resta del temps és temps d’entretemps, o sigui, que pot passar qualsevol cosa.El meu pare, que era caçador de bolets empedreït, sempre desitjava que plogués i, per no voler espantar la pluja, no agafava mai el paraigua. Si no plovia, no l’havia de traginar i si queien bots i barrals, l’expectativa dels pinetells sorgint de la pinassa com carones somrients, calmava a bastament la molèstia de la mullena.El meu avi era de portar samarreta, camisa, jersei, rebeca, americana i abric. Sis sostres que variaven d’estiu a hivern, de dos o tres en temps de calor, al joc complet quan refrescava. Un uniforme que es complementava amb una boina que només se la treia en…

La «Hispanidad» mutilada

A mi em van ensenyar que l’aigua era incolora, inodora i insípida, però l’aigua de pluja que queia el dotze d’octubre tenia sempre el color grisenc de la decadència, l’olor putrefacte de les mentides i el gust amarg de la derrota. El dia de la «Hispanidad», o de la «Raza», era una jornada per quedar-se a casa i esperar que la pluja acabés de caure. Espanya s’entesta en continuar celebrant aquesta diada abstrusa, convertida en festa nacional, amb desfilades militars ostentoses i amenaçadores. La «Hispanidad» era un concepte carrincló que els espanyols es van treure de la màniga precisament quan van perdre la darrera de les seves possessions americanes i el seu somni imperial s’anava a fer punyetes. Ara mateix la «Hispanidad» només és la noció que tenen els espanyols de tot allò que ja no és seu, però que encara guarda alguna essència en l’eco de la llengua castellana i en l’ADN de la seva llet imposada amb la força de les armes, sota l’etiqueta de «mestizaje». Des d’aquest punt de vist…

Quioscs, raspalls de dents i robots

Vivim en un món hiperconnectat, tant és així que fins i tot l’Ajuntament de Girona ha arribat a la conclusió que els quioscs han quedat obsolets. Aquells venerables establiments plantats al mig del carrer on venien diaris de paper –ves quina cosa!– ja han perdut definitivament el sentit, perquè –ens ho diu la primera autoritat municipal– ara la premsa ja és totalment accessible des d’internet. Mentre llegeixo tot això em pugen els colors a la cara, perquè ho estic llegint a la cafeteria, davant de tothom i en un diari en paper. Què deuen pensar de mi? Evidentment ningú em crida l’atenció, perquè són gent educada, però el cambrer, fent veure que neteja la taula, em diu a cau d’orella: «Què, va tot bé? Necessita ajuda caballero?». Jo prenc nota de la indirecta i deixo de llegir el diari. Trec ostensiblement el meu smartphone de la butxaca i l’ambient torna a la normalitat. Però la meva atracció pel paper és irreprimible, veig un fulletó publicitari que acompanya el diari i me’l miro d…

EL MOSSÉN DE L’ESCOPETA

De petit, a casa, sempre es parlava de Rocacorba quan a la pantalla del televisor començava a nevar. Era una neu elèctrica, barrejada amb franges negres que, com llamps quàntics, ens sacsejaven just a la meitat del nostre programa favorit. “A Rocacorba hi deu haver tempesta”, ens deia l’avi.I és que, d’ençà que tinc ús de raó, al Puigsou, el punt més alt de la muntanya de Rocacorba, hi ha els repetidors de Radiotelevisión Española. Són unes antenes que es veuen de molt lluny i marquen també la posició de l’elevació veïna on hi ha el santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, una de les muntanyes “màgiques” de l’imaginari gironí.Des de la llunyania costa d’apreciar el relleu característic d’aquest cim en forma d’esperó, una prominència punxeguda i sobresortint que recorda la proa d’un vaixell, però, quan hi arribes just a sota, la impressió és forta.En un llibre magnífic, en Josep Valls i Grau ens explica com mossèn Salvador, el darrer capellà resident a Rocacorba, intentava foragitar le…

PSOE i PSC: qüestió d’ordre

El 16 de juliol de 1978 vaig ser present al Palau de Congressos de Barcelona a l’acte d’unificació dels socialistes catalans. El producte que en va sorgir va ser el «Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)», un nom que no em va agradar, entre altres coses perquè aquella expressió, corroïda per les sigles, ja indicava d’entrada la incapacitat del socialisme català per imposar un concepte més modern de la política. A partir d’aquell moment vaig començar a comprendre que alguna cosa s’havia fet malament, però encara confiava que en el futur tot s’aniria redreçant. L’altra fita en aquest descens gradual cap a la realitat que ens esperava el vaig patir un temps després, en una primera assemblea a Girona ja amb militants provinents de les tres tendències. Va ser només un detall, però em va deixar garratibat. Un «obrero» va alçar el braç abans que ningú pogués dir res i va cridar «cuestión de orden!». Allà vam aprendre que les «cuestiones de orden» servien bàsicament per imposar una …

Les pomes

Quan arriba la tardor a l’hemisferi nord, és temps de pomes. Les pomeres són els arbres fruiters més cultivats del món, a Catalunya en collim gairebé el 70% de la producció estatal i, concretament a les comarques gironines, sota la denominació de «Poma de Girona», s’obtenen les varietats més preuades, d’una qualitat excepcional. Diuen que Alexandre el Gran va portar d’Àsia Menor una mena de pomes que després es van anar estenent per tot Europa. Són les que va utilitzar Guillem Tell per fer punteria sobre el cap del seu fill, o la que va enverinar la Blancaneu dels germans Grimm i la que va inspirar a Isaac Newton la teoria de la gravetat. A vegades sembla que sense les pomes d’Alexandre no existiria Suïssa, ni les pel·lícules de la Disney i tots flotaríem per l’espai sideral. Però, de fet, les pomes ja eren conegudes i cultivades a tot Europa des de molt abans. Hèrcules, en un dels seus dotze treballs, ja va ser requerit per recollir unes pomes d’or que maduraven al jardí de les Hespè…