Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2016

Assaig sobre la sequera

Va allargar les mans fins al vidre fred de la pantalla de l’ordinador, el maleït llumet s’havia encès. El responsable d’Aigües Ter-Llobregat al Pasteral contemplava amb enuig com la gràfica havia passat del verd al taronja i com el comptador dels envasaments anava baixant. Si no plou en els mesos de tardor-hivern, el taronja esdevindrà vermell i aleshores què farem? La pregunta és pertinent, perquè ningú altre se la planteja. Ocupar el seu lloc en el petit despatx amb vista a les aigües verdoses del Ter, és una responsabilitat aclaparadora. Si no hi ha prou aigua, haurà de tancar l’aixeta i més de tres milions de catalans es quedaran sense dutxa, sense rentadora i sense aigua per cuinar. Però de preguntes encara n’hi ha més. El director del complex d’on surt la derivació per proveir d’aigua potable la conurbació urbana de Barcelona està preocupat pel règim de pluges, però només de si plou en una infinitesimal porció del territori, perquè si les seves reserves d’aigua pugen o baixen en…

Carpe diem

Els rellotges de sol ho saben i ho proclamen, encara que l’astre solar estigui entelat per una capa gruixuda de núvols: «aprofita el dia». La frase horaciana no deixa de ser una obvietat com una casa de pagès, però ha fet fortuna com si fos el súmmum de la saviesa humana. Carpe diem, que el temps passa i hem de gaudir del moment, perquè la vida només són dos dies. Durant segles els pagesos es van mirar els rellotges de sol amb més veneració i respecte que els campanars. Els rellotges de sol, als murs de les masies, representaven la comptabilitat de la terra, o sigui, de tot allò que atenyia a les coses importants, l’altre –el dels cloquers– era un temps imposat, que sonava amb una mena de llatí endiumenjat i de festa de guardar, amb tuf d’encens i de cera recremada. Ningú com un pagès de l’Empordà podria haver entès millor els poemes satírics de Quint Horaci Flavi, fill d’un esclau alliberat. Sobretot aquell «Beatus ille», feliç aquell... que, «lluny de les preocupacions, com l’antic …

LA SALUT DE TERRADES

D’entrada tots els santuaris marians s’assemblen, però tots són diferents. La Salut de Terrades –no confondre amb la de Sant Feliu de Pallerols, de Sabadell, de Ribes o del Papiol– és un d’aquests indrets on es cultiva la pau i l’ordre, s’hi respiren olors de fonoll i de pineda, i els nens encara es poden gronxar sota el patrocini de les xocolates Torras.Des de la Salut de Terrades, al vessant nord-est de la muntanya de Santa Magdalena, l’Empordà es veu com un llibre d’en Lluís Roura, amb il·lustracions de colors exaltats i de formes recargolades. En la distància les oliveres són com fileres de punts suspensius i els cirerers tracen accents circumflexos d’un verd intens, al mig de camps de color de palla i turons que potser ja desprenen sentor de vi.L’interior de la capella exsuda misteris empordanesos, exvots lluminosos pengen sota les arcades i en racons recòndits habiten encara figures que semblen de cera i espelmes elèctriques que guspiregen entre els sospirs dels fidels que resen…

El tedi i la barbàrie

Probablement la imatge més il·lustrativa del tedi és aquell aire calent que s’eleva damunt de l’asfalt en les hores de més insolació, com una mena de gelatina viscosa semitransparent. El tedi és el que passa quan no passa res i aquest estat es va allargant en un contínuum que sembla inesgotable. Recordo aquelles tardes de diumenge quan l’ensopiment era la substància en què flotava el temps, vivíem a l’espera d’un futur que no acabava d’arribar mai, però amb la convicció profunda que d’un moment a l’altre el món donaria un tomb i tot esdevindria dilluns, una opció potser encara pitjor. El tedi és tocar fons, és un indret on no hi ha altra cosa que tu mateix i no sempre és fàcil suportar-ho. Amb el seu deix romàntic Théophile Gautier deia allò de «La barbarie plutôt que l’ennui», fins i tot la barbàrie abans que l’enuig. El segle XX, que havia de ser el dels avenços i la raó, ens va deixar exemples prou evidents d’aquesta dualitat diabòlica, de l’abúlia que precedeix a la barbàrie o…

Absència

Parlar de Narcís-Jordi Aragó, en primer lloc, és parlar de Girona, d’una ciutat que intentava renéixer per enèsima vegada de les seves cendres, en aquest cas les d’una guerra civil injusta i sanguinària, aquella ciutat pètria, obscura i levítica que havia permès l’assassinat a sang freda de Carles Rahola. Girona i Carles Rahola configuren els primers traços del retrat de Narcís-Jordi Aragó, perquè cap altre va saber reivindicar la figura moral d’un periodista i escriptor que, com ell, s’estimava amb una irredimible passió la ciutat que el va veure néixer. Parlar de Narcís-Jordi Aragó també és parlar de Presència, la revista que va donar veu i esperança a una ciutat i a un país exhaust i vençut. Recordo amb devoció la seva figura neguitosa i taciturna, però també brillant i irònica, intentant lluitar contra tots els elements, els materials i físics, i els propis de l’època, una època en què, com a ell li agradava recordar, s’havia de lluitar per allò que era evident. Parlar de Narcís-…

Festa

Instituïm una festa per commemorar el record d’un moment plaent, després, amb el temps, la festa esdevé una realitat en si mateixa i allò que es commemora queda difuminat pel pas dels anys. Abans els dies de festa eren comptats, però ara han anat colonitzant el calendari, l’oficial i el de cadascú, i les festes han passat a ser gairebé com una obligació més en uns casos o un dia no estrictament diferent dels altres, en altres. Vivim en una època –i sovint no ens n’adonem– en què ens programem les alegries. Tal dia ens ho passarem bé i ho hem de celebrar ens agradi o no. Generalment, per poder gaudir d’aquestes coses és necessari l’ajut de l’alcohol o d’altres estimulants. Festa vol dir excés, perquè cada dia ja tenim de tot. Però en un dia de festa s’ha de tenir alguna cosa especial per poder explicar, l’únic problema és que, si es passa la ratlla del codi penal, s’ha d’anar amb compte de no deixar-ho gravat en el mòbil. Ara, durant els mesos d’estiu, tots els pobles celebren les seve…

TEMPESTA A PALERA

El monestir del Sant Sepulcre de Palera no és poca cosa, va ser consagrat l’any 1085 pel bisbe de Girona Brenguer Guifré, amb l’assistència també dels prelats de Barcelona, Carcassona, Albi i Elna. Aquell mateix any el Cid Campeador, el gran mite castellà, encara oferia els seus serveis professionals als reis de Taifa de Saragossa i de València.Palera fou durant molts anys un gran centre de pelegrinatge, on es podien obtenir les mateixes indulgències que s’obtenien per visitar Terra Santa, però, aquests dies d’estiu, Palera és un paisatge silenciós, només trencat pel carrisqueig d’alguna cigala i el brunzit d’insectes lleugers, nerviosos per la calorada i per la imminència d’una tempesta que baixa per la vall del Llierca. Els xiprers semblen grans animals que respiren l’aire de les feixes. En la llunyania se senten remors de tro i el cel s’omple d’un blau entintat que fa lluir les àrides fulles de les alzines. El campanar d’espadanya de l’església monacal allotja dues campanes d’un br…

Prediccions

El meu avi no errava mai en les seves prediccions meteorològiques. De bon matí, abans de sortir de casa, li preguntàvem quin temps faria i ell contestava invariablement: «Aquest vespre us ho diré». Les prediccions són pròpies de profetes o d’imbècils i el meu avi no era ni dels uns ni dels altres. Avui en dia hi ha tota una legió d’especialistes en el tema i fins i tot els paguen per sortir a la tele. Des de l’antigor que la gent cerca l’ajut d’oracles per saber a l’avançada el que nia en el cor de l’atzar. Oracle ve d’«orar» i orar és parlar amb el déu de torn. La gent resa, però la divinitat ja ha decidit, per tant és força inútil demanar segons què. No et tocarà la loteria si ja està escrit que no t’ha de tocar, no plourà si els déus de l’Olimp han decidit anar a la platja, i plourà a gots i barrals si Demèter vol regar els camps. Cap predicció és fiable, començant per les prediccions meteorològiques, naturalment. I, si no l’acompanyem d’una previsió, val més que ens preparem per a…

Els jocs

Els Jocs Olímpics són una d’aquelles coses que ha inventat la societat moderna i que cada quatre anys entren en les nostres vides sense saber ben bé per què. Suposo que serveixen per acabar de rendibilitzar tota una sèrie d’esports que la resta del temps pràcticament passen completament desapercebuts als més comuns dels mortals i fins i tot als periodistes especialitzats, per molt que ho vulguin dissimular quan retransmeten els esdeveniments.El públic s’empassa llargues sessions d’esgrima (floret individual femení), els preliminars del tir amb arc, les semifinals de piragüisme d’eslàlom, els dobles mixtos de bàdminton i la doma clàssica per a les classificacions de quarts de final, com si fos el més normal del món. I la gent s’emociona, al bar, amb una gerra de cervesa a la mà, quan al final imposen una medalla a un xinès de cara rodona i de nom impronunciable, a un quatarí ros de dubtós origen àrab o a una noia que no sap ben bé quin himne toquen mentre se li escapen unes llagrimetes…

CIUTAT SENSE RUMB

Totes les ciutats, petites o grans, s’assemblen perquè en cadascuna d’elles nien els mateixos afanys i les mateixes misèries de la raça humana. Una ciutat és un organisme viu que creix i es desenvolupa com les cèl·lules d’un cos humà. Només cal anar a la platja un dia d’agost i comprovar com les famílies marquen territori en la sorra amb les tovalloles, els para-sols i les neveres de les cerveses, per poder contemplar a petita escala un exemple aclaridor de què significa l’urbanisme des de l’edat mitjana.Però una ciutat també és un projecte i una il·lusió col·lectiva, alguna cosa que, com una mena de codi genètic, reposa silenciosament en el cap dels seus habitants. No vull dir que les grans avingudes es dibuixin d’aquesta manera, però sí que és el que acaba donant caràcter i vida als carrers.Una ciutat és un viver d’emocions i de records que s’enllacen els uns amb els altres en l’espai i en el temps. Hi ha ciutats amb memòria més llarga que altres, però totes acaben mostrant en la se…

La burilla

Quan arriben aquests dies més calorosos i secs de l’estiu, i el bosc començar a cremar com una teia, les autoritats competents es posen a buscar la burilla. Sempre m’ha semblat una activitat interessant. El meu avi es va passar moltes tardes de diumenge de la postguerra buscant burilles en el camp de futbol després del partit. El tabac, en aquella època, era un bé escàs i amb unes quantes puntes de cigar n’hi havia prou per confeccionar cigarretes per a tota la setmana. Ara els buscadors de burilles el que volen és trobar l’esca del delicte. Amb una punta de cigarreta encesa es poden fer moltes coses, de fet estic segur que en els cursets de bon terrorista sempre hi ha un capítol dedicat a aquest tema. Com fer el màxim de mal amb els mínims recursos. Amb una burilla no tan sols es pot encendre un còctel Molotov o un cartutx de dinamita, al nostre país amb una burilla es pot convertir en cendres tota una comarca. Tot i que aquí en els darrers anys el preu del tabac ha anat augmentant o…

El maleït soroll de les maletes

Abans, quan encara no existien els vehicles de motor, els carrers eren transitats per carros i carretes, jo encara en recordo molt vagament algun. Eren de rodes enormes, circulaven lentament i sotraguejaven amb un so agut sobre les llambordes. Suposo que dec ser de les darreres persones de la meva generació, en aquesta part del món, capaces encara de lligar aquella fressa amb la de les maletes amb rodes pel damunt de les voreres. La tecnologia ha evolucionat una barbaritat, però els enginyers industrials no han estat capaços d’amortir segons quins sorolls. No hi ha dia que no ens desperti aquest brogit de les maletetes o algun altre de pitjor. L’home ha arribat a la lluna i ha estat suficientment destre per a crear Internet i unes quantes coses més, però les maletes que abans eren silencioses, ara fan un terrabastall fora de mida. A algun fabricant de trolleys d’aquests, de policarbonat amb tancament de seguretat i disponibles en diferents colors, els preocupa realment aquest soroll t…

LES ILLES FORMIGUES

A vegades en aquest país tot ens sembla petit, modest i apamat. No tenim muntanyes molt altes, ni rius cabalosos, si els mesurem a escala continental. Vivim discretament en un racó de món i no destaquem en cap rànquing important. El mapa del nostre país el podem desplegar completament en la tauleta de nit i la meitat del qual el desaprofitem amb una massa de color blau clar on només posa “Mar Mediterrània”.En un racó de la costa, entre l’agulla de la platja del Castell i les primeres urbanitzacions de Calella de Palafrugell, sempre m’ha sorprès una taqueta minúscula a una ungla de distància del Cap de Planes. A vegades ni tan sols hi ha lloc per a ficar-hi el nom, perquè els pedruscalls són petits, però el nom és llarg: “Ses illes Formigues”. Són setze illots poblats per gavines i corbs marins, i en el fons de les seves aigües només hi floreix la gorgònia, això sí, amb fulles de color porpra, vermell o groc, que s’alcen en forma de ventall.En el cas de ser planeres i no rugoses, amb p…

Les muralles d’Anagoor

Anagoor és una ciutat del Tibet que va néixer de la imaginació desbordada de Dino Buzzati. Les seves muralles d’entre vint i trenta metres d’alçada s’estenen ininterrompudament al llarg de quilòmetres i quilòmetres. Espaiadament entre les torres, que sobresurten aquí i allà, hi ha portes que sempre estan tancades. Malgrat tot, una multitud de persones, rics i pobres malden per entrar-hi. De tant en tant truquen a la porta perquè es diu que, si no ho fan, no s’obriran mai. Però de fet mai ningú ha vist o sentit els habitants de la ciutat, només, ocasionalment, unes lleus fumarades sorgeixen formant espirals damunt els teulats. El mateix narrador de la història, que hi va anar de visita, acompanyat d’un guia del país, va esperar vint-i-quatre anys per si s’obria alguna porta. Però la porta no es va obrir i quan se n’anava els pelegrins del campament li deien, sacsejant el cap: «Eh, company, quina pressa! Cal tenir una mica de paciència! Demanes massa a la vida». Si Buzzati hagués viscut…