Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2016

Estius de sang

L’estiu no sempre ha estat sinònim de vacances, antigament era l’època preferida pels grans senyors de la guerra. Els hiverns els passaven a la vora del foc acaronant el gat i bevent vi calent, i només quan arribava la canícula es llençaven pels rostolls acabats de segar amb la cavalleria al galop i les espases al vent. A la sang li agrada l’escalfor del sol i la terra s’ha remullat sovint amb aquest líquid que tan fàcilment generen els homes. Els estius a Europa sempre couen amb el record de l’inici d’alguna guerra. Les grans tragèdies del segle XX van començar durant els mesos de calor: el 18 de juliol a Espanya, un mes d’agost la guerra del 14 i durant l’estiu de 1939 es va anar alimentant el foc que incendiaria tot el continent a partir del mes de setembre. El trimestre estival sempre ha estat temporada alta per als generals, els dictadors i els fabricants d’armes. Aquest any se celebra el centenari de la batalla del Somme, una contesa que va durar quatre mesos i en la qual només …

MASOQUISME D’ESTIU

Sempre m’ha semblat estrany que precisament a l’estiu sigui quan la gent vagi més mal calçada. Que hi hagi un cert relaxament en el vestir ho trobo correcte, portar pantalons curts o samarretes sense mànigues per poder lluir morenor o tatuatges pot ser perdonable, el que ja passa de la ratlla és que els vianants portin espardenyes d’aquelles que s’aguanten només per la pressió del dit gros del peu.Aquesta mena de sabatilles abans servien exclusivament per a sortir de la piscina o de la platja i anar a la dutxa. Ara es porten a tota hora, com si fos el més normal –i còmode– del món. Veus nanos que ensopeguen pel carrer o que simplement perden la plantofa i han de recular per tornar-se-la a posar, o que, si volen fer una corredissa, han d’anar com els ànecs, arrossegant els peus.Però això de les espardenyes no és el pitjor, perquè el calçat que utilitzen moltes dones també és lamentable. Són com una mena d’esclops amb tires fines i uns talons de pam i mig. Se les veu d’una hora lluny i …

Els soldats del 36

Fa vuitanta anys el nostre país vivia hores dramàtiques, fets que condicionarien la vida futura de les generacions posteriors. Ara ja hauria d’haver arribat el moment de contemplar aquell passat amb la fredor que dóna el pas del temps, però la ferida encara no ha curat del tot, el pus persisteix i ens veiem abocats a tornar eternament al tema. Els soldats del 36 ens miren de fit a fit i ens reclamen justícia. Vivim en un país que no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut, passar pàgina. Després de vuit dècades encara queden fosses per obrir en les cunetes i cartes per llegir en el fons de les calaixeres. L’altre dia en vam descobrir una d’aquestes a casa, i ens emocionà tot el que es deia i el que es callava, i tot el drama que sorgia entre línies. La gana, la por, els drames personals i els col·lectius, tot torna i ressorgeix en el moment més impensat. A vegades penso que jo pertanyo a la darrera generació que encara conservarà aquesta herència punyent de la memòria, però que portem gr…

Aires d’estiu

Quan arriba aquest temps de juliol i agost sembla que la ciutat s’hagi d’incendiar d’un moment a l’altre. Em veig com un d’aquells antics pobladors de Pompeia, rodejat de cendra ardent i sense escapatòria. Abans qui volia estar una mica fresc havia de buscar una església o algun indret a l’obaga vora el riu, però després de l’invent de l’aire condicionat la cosa va anar canviant. Un dels primers establiments comercials de Girona que va tenir un aparell d’aquests fou la ja centenària llibreria Geli. Recordo aquella sensació en entrar d’olor de llibres de tota mena i frescor d’aire polar. Sense cap mena de dubte era un bon indret per passar l’estona, repassant les novetats i els clàssics a recés de la inclemència canicular. Això sí, el xoc tèrmic en sortir del local era inversament proporcional al que havies gaudit a l’entrada. L’aire condicionat ha estat un dels grans invents del món modern, però poca gent sap que l’enginyer Willis Carrier va dissenyar el primer aparell de condicioname…

LES FONTS

Fa anys, quan la llum d’aquest segle –i part de l’anterior– encara no fulgurava en les pantalles dels televisors i dels ordinadors, la gent assedegada anava a beure a la font. Les fonts naturals eren dolls de felicitat i de benaurança horaciana i, en arribar a un poble, l’aigua del brollador era el primer que s’oferia al foraster.Les fonts eren indrets de vida, no només en entorns rurals, també a ciutat, no hi havia barri sense la seva font i cadascuna tenia la seva personalitat, la seva utilitat, un gust diferent. Els antics rendien culte a les fonts i els pobles competien per la qualitat i el nombre dels seus dolls i s’organitzaven processons i aplecs, es dansava i es cantava, i es donava les gràcies als déus de la natura. Era una època molt reculada aquella, en què l’aigua de la font era fresca, saludable i gratuïta i la Coca-Cola era un producte car i inhabitual.Ara tot ha canviat, hem reclòs les fonts en envasos de plàstic i una ampolleta d’aigua fresca ja és més cara que la majo…

El cercle ambiciós

Vivim en un canvi de paradigma. El capitalisme, d’ençà que té ús de raó, ha volgut i desitjat una societat en la qual els obrers fossin dòcils i mal pagats. Per fer-ho ha comptat amb la complicitat de tots els poders de l’Estat i, quan ha calgut, ha fet ús de la força fins a les darreres conseqüències. Probablement el cas més clar d’aquesta conjura va ser el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 a Espanya. Ara el que el capitalisme necessita són consumidors, igual de dòcils, però amb el poder adquisitiu suficient per continuar comprant els béns de consum que produeixen les seves fàbriques, unes fàbriques que cada vegada necessiten menys treballadors i els treballadors que necessiten ja no poden ser uns ignorants, tal com es volia antigament, avui dia han de ser capacitats, han de parlar anglès i han d’haver fet, com a mínim, un màster a Esade. Aquelles empreses que donaven feina a milers d’operaris i que van deslocalitzar els centres productius a altres països on la mà d’obra era infin…

De tots colors

Cada dia la vida ens espera amb un mocador vermell al cap i disposada a jugar a la ruleta russa. Sortim de casa creient saber cap on anem, però el món gira i ens fa anar cap on ell vol. Ens imaginem un futur plausible, acceptable, però res acaba essent com volíem. La vida és un fil prim que es pot trencar en qualsevol moment, ho sabem, però malgrat tot tornem a sortir al carrer, perquè pensem que si no ens ha tocat mai la loteria, ara tampoc ens ha de tocar la ruleta russa. Tot és prou complicat, però a l’estiu encara s’espesseeix més. De nit els sorolls de la ciutat es fan més audibles i les notícies es multipliquen fins a l’infinit, barrejades amb la cridòria habitual de les xarxes. Hi ha notícies horribles en si mateixes, que ens parlen de la inesgotable capacitat de la raça humana per crear monstres de tot tipus i altres que ens fan evident la incapacitat per solucionar els problemes que nosaltres mateixos plantegem. Per tot això, al cap i a la fi, els que sobrevivim tendim a fer …

CATORZE DE JULIOL

França és un país que té els seus defectes, algú diu que el principal dels quals és que està ple de francesos. Això no és del tot just, perquè el mateix es podria dir de tots els altres països que l’envolten, ni és del tot cert, només cal mirar la cara dels jugadors de la seva selecció de futbol per a constatar que no tots són descendents directes dels antics gals.França és un estat centralista, dir-ne jacobí ens portaria per altres viaranys, i París ocupa el centre simbòlic del mapa, i és on es nuen tots els fils que l’aranya estatal ha anat teixint durant segles. I això, sobretot, des de Catalunya ho contemplem amb inquietud per la part que ens toca.Però França, més enllà d’aquestes evidències, també representa alguna cosa més i cada catorze de juliol ens ho fa recordar. França commemora en aquest dia –i ho ha convertit en festa nacional– l’inici d’una revolució que va canviar el món, alça novament els colors de la seva bandera, el blau, el blanc i el vermell, que són els de la llib…

Tossa de formigó

Toses és un municipi discret de muntanya, just on acaben les comarques gironines i comença la Cerdanya. L’altitud mitjana del terme en relació amb el nivell del mar és de 1.444 metres i és amb això el municipi més alt de la demarcació. El més baix l’hem de buscar a 163 km, a l’altre extrem, encara que, seguint l’ordre alfabètic sempre es toquin: Tossa de Mar, que de mitjana està a 5 metres per sobre del Mediterrani. Toses i Tossa s’assemblen com un barret a una espardenya, tot i que en un moment determinat es devien intercanviar els escuts, perquè en el de la muntanya hi figura una palmera i en el de platja un corb. En el registre viquipèdic de personalitats no ens consta cap tosà il·lustre i, en canvi, a la Tossa de vora el mar hi va néixer un poeta, un monjo de Montserrat i un senyor que es diu Andrés Velencoso i que es veu que és molt important. Els de la collada viuen la major part de l’any arrecerats vora el foc, baixen de tant en tant a comprar quatre coses al Bonpreu de Ribes d…

Sarajevo, una crònica

(Crònica d'un viatge a Sarajevo, publicada al Dominical del Diari de Girona, l'abril de 2012 i republicada al meu bloc avui, 11 de juliol de 2016, aniversari de la matança de Srebrenica)
És dissabte però sembla un dia qualsevol. Els semàfors decanten lentament cap al verd i els llums de posició dels automòbils degoten esquitxos de vermell, que es barregen amb una pluja molt fina. Les cases penjades dels turons que ens envolten es miren des de la llunyania la llarga avinguda d’entrada i de sortida de la ciutat. Vam arribar fa sis dies i ara partim amb el sentiment d’haver-hi deixat alguna cosa important de nosaltres en aquest indret. Les lletres de l’Oslobodenje, l’heroic diari de Sarajevo, ens acomiaden palplantades damunt de l’antic edifici de la redacció, encara torturat per les marques del setge. La històrica capital de Bòsnia i Herzegovina es desdibuixa ràpidament en els miralls entelats del cotxe, però –ho sabem bé– batega encara amb impulsos inusitats.Aviat, camí de Mosta…

Atenció, espòiler!

Abans, quan algú ens explicava l’argument d’una pel·lícula o d’un llibre, li dèiem «no m’espatllis el final!», ara diuen «no em facis un espòiler» que ve a ser al mateix, però queda més fi. No ens agrada que ens avancin la conclusió d’una trama fictícia, perquè sentim una mena d’estrany plaer en veure’ns sorpresos pels girs finals d’una novel·la o d’un guió cinematogràfic. Amb la història –la de veritat– no passa, perquè tots sabem com acaba. La història de la humanitat és un conte que comença pel final i tots vivim contínuament en aquest final, que anomenem present. Tot el que ha passat abans ja ho sabem, o si més no, sabem que algun dia s’acabarà sabent i que no ens sorprendrà. Tothom sabia perfectament que allò de les armes de destrucció massiva del règim de Saddam Hussein era una invenció de la CIA i que la guerra d’Iraq, promoguda pels tres senyors aquells de la famosa foto de les Açores, era innecessària. Tots ho sabíem, però no en teníem la certesa. Ara han sortit a la llum les…

UNA PLAÇA I EL SEU NOM

Pels que no coneguin Girona, diré que la plaça Marquès de Camps és un espai urbà situat just davant d’una de les entrades a la ciutat per la ja desapareguda muralla medieval. Un indret a través del qual ara s’obre pas el carrer Nou. La plaça té la forma d’un triangle irregular i en el seu centre uns til·lers envolten una font ornamental de pedra. En un racó, la figura també pètria d’una foca aguanta amb la punta del nas una pilota en equilibri permanent.El marquès de Camps va vendre a la ciutat aquests terrenys i l’ajuntament de l’època, amb una gratitud excessiva, va posar-li el nom a la plaça. La família Camps va aconseguir el seu patrimoni agrari gràcies a una bona política matrimonial, però, pel que em consta, no despertava gaires simpaties entre els habitants dels municipis en els quals tenia terres o interessos, sobretot en la plana que s’estén entre la vella ciutat de l’Onyar i Bescanó. Els seus descendents van anar malbaratant l’herència en taules de joc, però aquesta és una a…

Sobre la dignitat de les sardanes

Si alguna cosa he après escrivint articles, és que hi ha moltes sensibilitats diferents, que hi ha altres mons però que estan en aquest i que, fem el que fem, escrivim el que escrivim, sempre hi haurà algú que interpretarà literalment el contrari del que voldries dir. L’altre dia em va passar això, quan una senyora de Ripoll va interpretar en un dels meus articles que jo atacava els sardanistes i va enviar una carta al director expressant la seva indignació. Ara, per intentar arreglar la cosa, o per acabar-la d’espatllar, he decidit deixar clara la meva posició al voltant de la sardana i dels sardanistes.Ja fa un temps –en aquest país el temps vola– va córrer per Internet la carta d’un suposat català desenganyat que intentava desemmascarar els mites i les tradicions d’aquí. Per acabar de reblar el clau arribava a dir que la sardana l’havia inventat en Pep Ventura «que tampoco se llamaba Pep sino José» per fer la punyeta a la jota aragonesa. Aquest denunciant anònim deia que José Ventu…

Les hores mortes

La vida està composta de moments que s’entrellacen els uns amb els altres com els cables de l’ordinador que pengen darrere la taula. A vegades són hores viscudes intensament i d’altres instants pels quals passem només de puntetes. Però, sobretot a l’estiu, hi ha també les hores mortes, quan el sol cau en vertical i no deixa cap racó hàbil per a l’ombra. Són hores durant les quals l’aire esdevé com una mena de pasta gelatinosa que s’enganxa a la camisa amb untosa tenacitat, ens arruga la pell i ens buida l’ànima. Les hores mortes haurien de ser motiu de devolució en la declaració de la renda i res del que es fa o es deixa de fer durant aquests espais de temps irregular s’hauria de tenir en compte com a prova acusatòria el dia del judici final. Les hores mortes són un territori erm, una mena de desert on no creix res benèfic, tot crema i tot es confon entre la llum abassegadora dels dies caniculars. Les hores mortes ens esperen com una venjança diabòlica, intentem remuntar-les com qui v…