Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2016

Negociant amb la realitat

A vegades somio la meva ciutat en runes, és un somni recurrent dels gironins de generació en generació, perquè es van passar gairebé cent anys deambulant entre els enderrocs de la vila heroica. Girona s’ha destruït i reconstruït en diverses ocasions i els seus habitants ens hem anat habituant a les runes com les rates a les clavegueres. A la ciutat vora del Ter, la realitat és d’un negre violaci, com el d’una pantalla d’ordinador apagada i els somnis passen llunyans com núvols il·luminats en el crepuscle, per un sol que sembla l’ull d’un animal malenconiós. Res ens alleugereix del tràngol de viure, tot esdevé complicat, absurd i ridícul entre els intricats carrers medievals, i, malgrat tot, la vida ens espera cada matí a peu de vorera, rient a mandíbula batent. Els dies passen inexorablement, les escorrialles del mes de maig es fonen per les cantonades, la bateria del mòbil cada cop costa més de carregar i ens passem l’existència enfollits pel brogit d’un inexplicable atzar. Amb el t…

Jo i la meva bossa

Sempre he admirat als que van per la vida lleugers d’equipatge, amb samarreta de màniga curta i poca cosa més. Feliços i indocumentats paguen la consumició al bar amb unes monedes que treuen de vés a saber d’on i obren la porta de casa amb una clau que surt com per art d’encanteri d’una butxaqueta del pantaló. No necessiten més, sembla com si el món els proveís constantment de tot el que necessiten. Jo, en canvi, sempre vaig carregat de coses: les ulleres de llegir, una cartera inflada, el mòbil, el clauer, algun llibre, el diari, uns auriculars, la navalla suïssa perquè mai-se-sap, el bloc de notes, el bolígraf i/o l’estilogràfica, un bloc de notes de recanvi, tinta pel bolígraf i/o l’estilogràfica, les pastilles per l’acidesa d’estómac, el carregador del mòbil i alguna cosa més que sempre oblido precisament quan més la necessito. Durant l’hivern la majoria d’aquestes coses queden més o menys repartides en els diferents butxacons, però quan arriben les primeres calorades de juny …

AMB GLAÇ A LA BOCA

Fa dies que tinc el Quadern gris damunt la taula. És una tercera edició de 1977, d’aquells de l’Obra Completa, amb tapa dura de color granat, sobrecoberta de plàstic transparent i mitja guarda de cartolina blanca, encapçalada per les inicials de l’escriptor de Palafrugell en un tipus de lletra que si no és Clarendon, s’hi assembla molt.Els llibres d’en Pla s’hi passegen sovint pel meu escriptori, però aquest feia dies que no l’hi tenia, suposo que és de més mal remenar que Les hores, i menys concret que les guies, les cròniques o els viatges. Tot i així, s’hi ha passat un bon temps. No l’he obert fins ara, perquè m’acompanya fins i tot només amb la seva presència. Més enllà del que s’entén per literatura, Josep Pla és com de la família i un sempre té la necessitat de recordar els seus, la seva imatge o la seva veu llunyana.Josep Pla situa els fets dietaritzats del Quadern gris entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, o sigui, que ja falta poc perquè ens atabalin amb una…

Avui guanyarem?

El món no està fet a gust de la majoria, però hi ha gustos més estesos que altres i a vegades, gent com jo, ens sentim estranys pel fet de no combregar-hi. No passa res, o no hauria de passar –i això ho sap tothom– perquè sobre gustos no hi ha res escrit. Tot i que això darrer no deixa de ser només una dita popular, perquè a hores d’ara –des d’en Quim Monzó fins a en Sergi Pàmies– qui més qui menys ja ha escrit sobre les coses més impensables. Aquesta incomoditat se’m fa avinent sobretot quan hi ha un partit de futbol a la vista. Abans només se m’hi feia quan el partit era important, o allò que en deien un «derbi», ara no, ara cada dos per tres sempre hi ha algú que em pregunta: «què, avui guanyarem?». I jo responc amb cara d’incredulitat: «Guanyar? Què guanyarem? Avui?», perquè guanyar, el que es diu guanyar, jo no he guanyat mai ni al tres en ratlla. El futbol congria estranyes passions i la majoria es pensa que tu també ets dels seus. Sempre he pensat que la pràctica de l’esport és…

La bandera

Una bandera és un simple tros de tela que serveix com a insígnia d’un grup humà. Per si mateixa és completament inofensiva, sobretot quan oneja en to de pau i en països on no regna un règim tirànic. Hi ha banderes realment antipàtiques, que han quedat estigmatitzades pels crims que s’han comès en el seu nom, però amb les banderes passa el mateix que amb les persones, el problema és que a vegades no saben conviure. De banderes n’hi ha de moltes menes, fins i tot les empreses comercials en tenen i les llueixen davant de les seves seus. Els hotels tenen per costum exhibir en la seva façana les ensenyes nacionals dels seus principals hostes i els camps de futbol s’omplen amb els colors variats i a vegades capriciosos de les que porten els afeccionats. Són fàcils de fer, de fet, de petit, me’n vaig fer una amb mig llençol que la meva mare anava esparracant per fer draps. Representava un país imaginari que només existia en mapes que havia dibuixat jo mateix. La vaig alçar amb orgull durant …

Banderes...

–Més enllà de tot el que simbolitzen, les banderes tenen un problema i és que necessiten un vent constant i moderat que les faci onejar amb elegància. Per aquesta raó, els americans quan van arribar a la lluna en van plantar una de rígida. Sabien que en el nostre satèl·lit la rosa dels vents no funciona. Aquella bandera del primer astronauta és l’única que ha onejat constantment des de fa 47 anys, és un orgull pels Estats Units, tot i que a hores d’ara ja està completament descolorida per la radiació solar.
(demà continuarà)

TERRA DE CASTANYER

El Sobirà és un gran casalot plantat a la vall de Santa Creu d’Horta, a la falda de Sant Miquel de les Formigues, o de Solterra, la muntanya més alta de les Guilleries selvatanes. En llocs com aquest, els camins s’escriuen encara amb cursiva carolíngia i t’expliquen l’origen i la història d’un país que va néixer de la força de l’aigua dels rierols i amb la prodigiosa riquesa dels boscos. Són camins solcats per les petjades immemorials dels bosquetans i dels traginers, dels senyors pagesos i dels pagesos humils, que es miraven la vida amb ulls de guineu. Cada raconada ens evoca un bocí del passat, arrelat en la terra flonja que graten, com dits nuosos, les arrels dels castanyers.El Sobirà de Sant Creu queda lluny de gairebé tot, fins i tot d’allò que l’amic Xavier Febrés anomena “la Catalunya de Cap de setmana”, que ja és dir. Però precisament amb ell i amb el fotògraf i escriptor naturalista Ernest Costa, vam pujar a les pairalies adscrites a la vall d’Osor, pels vorals on la terra r…

La vida, malgrat tot

La pluja d’aquests darrers dies ens ha deixat uns paisatges verds i flonjos que donen una pàtina de civilitat al territori, però ben aviat arribarà un sol mesell que regnarà sobre nosaltres fins ben entrada la tardor. Les nostres vides estan marcades sempre pel pas del temps, un temps indefugible, inabastable i aclaparador. Tota la resta són coses que passen com si fos una música de fons, o subtítols a peu de pantalla, sobreposats a la versió original. Les cuites polítiques semblen núvols dispersos que es congrien en la llunyania, que arriben de sobte i que se’n van sense deixar content a ningú. Els líders dels partits i de les coalicions són com aquells ninots d’un mal ventríloc, que mouen les mandíbules sense seguir exactament el ritme del discurs. Tot és com una comèdia, com un gran sainet, en el qual no sabem del tot si hem d’entrar o sortir d’escena, ni quin és el personatge que ens ha tocat interpretar. I, malgrat tot, la història de cada dia bressolada en aquest present, ens se…

El dia de Groucho

A vegades sembla que en aquest país no passi mai res de nou. No és allò del «dia de la marmota», no, de tant en tant ja passen coses, fins i tot coses molt sorprenents, però si fem la mitjana i la projectem en una gràfica, obtindrem un dibuix molt semblant a un encefalograma pla. Si mirem enrere, històricament parlant, veurem sempre el mateix paisatge, poblat per personatges que, si fa no fa, són com els d’ara. De joves no ens adonàvem de tot això, però l’acumulació d’anys al currículum ens permet veure-ho tot més clar. Passats els cinquanta, qui més qui menys ja ha viscut més d’una crisi, més d’una guerra, més d’un canvi generacional, i l’experiència ens fa constatar que, per més que ens hi trenquem el cap, sempre hem d’ensopegar amb el mateix pedrot. L’únic que canvia, que oscil·la dramàticament, és la dinàmica dels cicles. Ara tendeixen a escurçar-se, els canvis tecnològics ens hi van empenyent. Estem instal·lats en una mena de revolució imparable, però que no condueix enlloc, com …

GIRONA I RUSIÑOL

A Santiago Rusiñol li agradava pintar l’ordenada decadència dels paisatges humans, jardins on creix la melancolia i roses que floreixen amb marcits colors. Ningú com ell va saber captar la llangor agònica de la Girona del tombant de segle, del segle dels setges al segle dels peatges. La grisor de les pedres derruïdes, la vegetació reptant, els arbres com dits acusadors i els camins enfangats per les pluges tardorals.En els quadres de Rusiñol, Girona es referma en el seu mite fundacional, de tons foscos i tèrbols, només unes llepades de llum tardívola donen volum als campanars més alts i a les roques de la muntanya que vigila permanentment la ciutat vella.En la Girona de Rusiñol, hi floten verds foscos, ocres daurats i el blanc brut d’un cel sempre disposat a deixar a anar quatre gotes, per il·luminar amb una pàtina lluent les llambordes i els teulats, i els brots malaltissos dels horts a la vall de Sant Daniel.Santiago Rusiñol anava a Girona en pelegrinatge, buscant alguna cosa que ha…

Les flors

Si ara hem encetat el mes de maig, això és Girona. Girona en temps de flors, un certamen floral primaveral, contrapunt de les Fires de tardor, organitzat inicialment per un grup de dones vinculat a la secció femenina de Falange i que després es va anar convertint en el que és ara, un aparador més virtual que real de la Girona turística. Un dels problemes d’aquest «Temps de flors» és que la majoria dels participants, de la gent que intervé més o menys desinteressadament en el disseny d’aquestes falles a la gironina, i amb fotosíntesi incorporada, sembla que van desenvolupar –i esgotar– tot el seu gust estètic i artístic en les llargues tardes de treballs manuals a la guarderia, amb fulls de cel·lofana, tisoretes i pegamento Imedio. Però el que m’emprenya de l’èxit –sempre l’èxit– d’aquest esdeveniment, és que s’avalua només amb xifres, unes xifres que directament algú s’ha inventat, perquè són molt difícils d’obtenir. No hi ha un sistema d’entrades que es pugui comptabilitzar i la ge…

Eleccions al país dels geperuts

Al país dels geperuts tothom pensa que camina dret, tot sigui dit sense ànim d’ofendre. De fet, el meu avi, al final de la seva vida caminava força encorbat i jo vaig pel mateix camí. Això dels geperuts, com poden suposar, simplement és una metàfora per començar aquest article, que en realitat va d’eleccions, eleccions al país dels geperuts. Votar és un exercici saludable i jo sempre que he pogut ho he fet, menys una vegada en què, vista la situació, vaig preferir quedar-me a casa fent meditació transcendental. Ara, malgrat el cansament de tot tipus que portem a sobre, crec que cal anar a votar. Evidentment no votaré els més geperuts de tots, perquè als del Partit Popular, en una mena de regressió anatòmica més enllà del temps de les cavernes, a hores d’ara ja els toca el nas a terra. Aquest partit, que fundà Fraga Iribarne per poder conservar «atado y bién atadado» el llegat del franquisme, representa actualment tot allò que avorreixo i que es pot resumir en dos punts: l’anticatala…

Joan Sala Gascons in memoriam

Ja fa anys vaig escriure aquesta nota per un llibre d'en Joan Sala Gascons, avui he llegit la notícia de la seva mort en el diari i he decidit deixar-la aquí en homenatge seu.



Nota de l’editor

En el fons tots som fills d’una catàstrofe, l’univers sencer va néixer del gran cataclisme. Aquest món és una bola sacsejada constantment per sismes de tota mena, de magnitud variable i més o menys espaiats en el temps. La nostra vida, sense anar més lluny, sorgeix del gran trauma que és el naixement i conclou amb la tragèdia de la mort. I tot plegat només és un intent de tancar definitivament aquestes dues ferides.El protagonista d’El darrer tango a París, ferit de mort, repetia amb la veu agònica de Marlon Brando que Els nostres fills recordaran... Diuen –i probablement és cert– que la història no és res més que la passió dels fills que volen comprendre els pares. Però aquests fills d’en Joan Sala Gascons no són completament innocents de les faltes del seu pare, res no és el que fou i només …

SOBRE LA TRAMUNTANA

Hi ha dies en què l’Empordà es desperta amb tramuntana. És com una mena de malestar general, una indisposició aguda del territori, un dolor paroxístic ocasionat per l’espasme brutal del vent que arriba de Portbou.De bon matí se sent un udol llunyà que reverbera entre les muntanyes, el mar apareix arrugat com una vànova, arrissada amb crestes de moaré. La sorra que s’amagava poruga entre els còdols de les cales, es volatilitza i cau com un foc granejat damunt dels teulats de les cases.Els vegetals s’anyoquen, els que poden, els altres tremolen fins a l’extenuació. Les roques trontollen i els murs de pedra seca trepiden alarmats. Els núvols passen esporuguits, deixant rere seu un cel blau sense concessions i els empordanesos, al contrari que les roques, els vegetals i els núvols, es queden a casa, dedicats a les seves constants cabòries i inquietuds filosòfiques.En Xavier Febrés, que és un empordanès adoptiu i sorneguer de naixement, i per tant legitimat per parlar d’aquestes coses, en …

La cridòria

Ja fa anys que cada Primer de maig he d’abaixar sobtadament el volum del televisor i de la ràdio si no vull que m’esclatin els timpans amb els crits desmesurats dels líders sindicals arengant els manifestants. En una època –jo em pregunto– en què la tecnologia ens ofereix sistemes de megafonia cada vegada més sofisticats, per què els líders sindicals han de continuar cridant a mandíbula batent com ho feien els seus predecessors de fa un segle? Passa una cosa similar en els mítings polítics, on sembla que, si els oradors no aixequen la veu, els seus arguments se’ns apareixen més migrats. Ara ho podrem tornar a comprovar quan comenci aquesta nova ronda electoral que ens preparen els espanyols. Tot seran brams i escarafalls, com si els micròfons i les grans pantalles no servissin de res. El discurs polític ha de ser expressat sempre amb aquest to? No ens ho hauríem de fer mirar? Fa més de dos mil anys, Ciceró ja deia que els oradors aixequen la veu sobretot quan els manquen arguments. Ev…