Ves al contingut principal

Prec de desembre

Si les arrels de les paraules anessin al cor de les coses, la paraula «desembre» vindria de «desesma». Dies grisos d’indestructible malenconia, el temps s’acaba, l’any s’esfondra i uns grans vents fa l’efecte que vinguin de sota terra per donar la raó al pobre Kafka. Desembre és el fons obscur de l’any, les aigües s’enterboleixen, els camins s’entortolliguen entre els peus i els sentiments afloren com si fossin veritats doctrinals o butllofes de metà en una bassa de fems.
Com més intensa és la pressió del pensament, més foscos es fan els dies. Les hores degoten en els vidres i les paraules reboten en els murs, potser per aquesta raó algú inventà el Nadal: per poder plantar la llavor d’una remota esperança de llum. Desembre, curull d’ambigüitats polifòniques, acaba com una tragèdia posada a l’inrevés: amb un nen que neix en un món que s’acaba.
El poeta va deixar escrit «Em nego en el dolor de l’aigua del meu somni», un vers que s’hauria d’exhibir a l’entrada, i a la sortida, de tots els centres comercials. De la mateixa manera que les víctimes de l’holocaust havien d’abaixar la vista quan passaven sota aquell altre rètol que deia: «El treball us farà lliures», tots els compradors d’il·lusions nadalenques haurien de saber que darrere de cada regal hi ha una xemeneia que escup fums inconfessables.
Desembre és una conclusió, un desenllaç, una escena amb un fos a negre, però el teló sempre torna a aixecar-se i quan la llum del Nadal s’apaga, s’encén la de l’any nou i la vida continua. Desembre fosc de «lentes hores» i de bogeries pagades amb targeta de crèdit, només desitjo que del fons de la teva nit, d’aquest pou insondable de desesma, en sorgeixin novament les brillants estrelles per assenyalar el camí que ens ha de dur cap a un altre desembre.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…