Vés al contingut principal

Nadal: la llum persisteix

Hi ha un abans i un després de cada Nadal, la vida és lleugerament diferent, més prima o més grassa, més alta o més menuda, més simple o més complexa. Són coses gairebé imperceptibles que només es fan evidents en la pupil·la d’un ull expert. Quan arriba el solstici d’hivern la vida fa un tomb, el món es capgira i dels cims nevats sorgeix un torb de llum que omple els cors de confeti durant uns dies.
No és res completament sincronitzat, però els fets se succeeixen ràpidament, primer el solstici, Nadal i sant Esteve, després el dia dels innocents i Cap d’Any. Les llumetes dels aparadors fan pampallugues com si algú demanés auxili en codi Morse, sonen remors de nadales enllaunades, els carrers s’omplen de gent de tota mena i el temps es condensa en un clímax que es desinfla del tot l’endemà de Reis. I, malgrat tot, la llum persisteix.
Comencem l’any nou anestesiats, però diferents, perquè ningú es banya dues vegades en les aigües del mateix Nadal, per molt que s’assemblin i que el torró de can Foix o les avellanes d’en Sagarra tinguin el mateix gust de sempre. La vida ens empeny paorosament cap endavant, rodejats a banda i banda pel soroll enfollit dels nostres dies, entre els bojos que llencen pedres i els més bojos encara, que dicten lleis a la seva conveniència.
Res queda en punt mort durant la nit màgica dels avets, els dies de solstici són espurnes de llum en almanacs de foscor. Nadal és un punt d’inflexió en la gràfica de la vida, tot el que puja, baixa i tot el que baixa, puja. Després ens quedarà un llarg camí, cavalcant al ras fins al solstici d’estiu i més enllà, intentant encalçar els nostres anhels i fugint dels nostres fantasmes, fins que l’or dels àlbers torni a caure i neixin novament les estrelles d’un altre Nadal.




-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…