Ves al contingut principal

L’hora de la innocència

El Dia dels innocents és la celebració més rara del nostre calendari, una barreja de costums romans sorgits de les saturnals, passats pel sedàs de la tradició catòlica més obcecada i arrebossat amb el sentit de l’humor casernari de la Castella profunda, un humor que, si algun color ha de tenir, és el de les camises blaves dels falangistes. Entre els uns i els altres ens han plantat la llufa del Dia dels innocents i no hi ha manera de treure’ns-la de sobre.
Però el problema és que la innocència sempre ha cotitzat a la baixa. Qui més qui menys se sent culpable d’alguna cosa, sobretot els que de petits ens van ensenyar que havíem nascut marcats pel pecat original. Avui en dia això ja no s’explica a les noves generacions, però tampoc cal, perquè abans de tenir ús de raó ja han vist tots els crims possibles a les sèries de televisió. La innocència és com un ós de peluix gastat i vell que algú ha abandonat a les golfes.
Tots som culpables per acció o per omissió, per haver dit o per callar i la innocència ja no és una excusa o un atenuant, sinó un greuge afegit, un pes que es porta a sobre i que ens pot esclafar en qualsevol moment. Arribats a aquest punt de la història, tots sabem que la innocència no pot ser sàvia, ni la saviesa pot ser innocent, que la vida és amarga i que la felicitat només és una il·lusió momentània dels sentits.
A diferència del que passa el Dia dels difunts, en què tothom honora els que ja no hi són, cada 28 de desembre insisteixen a recordar-nos la miserable tradició de ridiculitzar la ingenuïtat, d’estigmatitzar la bona fe i de commemorar el patiment i la mort dels innocents fent-ne befa. Ja em perdonaran la meva evident demostració de candidesa, però penso que aquest dia hauria de servir per a tot el contrari. Ara que es comença a parlar de la reforma horària, no hauríem de parlar també d’una reforma de les tradicions?




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…