Vés al contingut principal

La vida encara

La vida és un procés complex que comença cada dia, si fa no fa, a la mateixa hora. Tots enfilem la jornada amb la intenció de viure vint-i-quatre hores més. Fins i tot els més dèbils i els més desesperats estem programats per subsistir i per resistir. Planegem la nostra agenda, intentant interpretar els auguris i les xafarderies del nostre temps, esmunyim les remors i engolim els silencis. El món ressona al nostre voltant a vegades amb inusitada fúria, però nosaltres avancem, sense possibilitat de retorn, cap al desconegut.
Cada dia la vida ens espera, barrejada entre la pols dels camins i en els replecs d’una història que es va escrivint amb lletres de plom, a cada batec del nostre cor. Alcem la mirada cap a la llunyania, però només veiem el vapor que sorgeix dels nostres pulmons i que es confon amb la boira que plana, com un somni recurrent en la vasta planura que anomenem «futur».
La vida és un present inesgotable, una cinta sense fi, que avança furiosament sota els nostres peus. Sabem que no hi ha paradís ni infern, més enllà del que podem tocar amb la punta dels dits, ens sabem orfes en un univers immens i desolat, i, malgrat tot, anem ordint terrenals esperances i seculars afanys, continuem amanint els aliments amb sal i oli, ens estimem quan toca estimar i a vegades lluitem quan toca lluitar.
Potser podríem fer més del que fem, el món sempre espera més de nosaltres, perquè la vida és una suma, una equació que necessita ser nodrida constantment amb un conjunt de valors variables. Potser hi ha alguna cosa millor que la vida, però encara no l’hem descobert, mentrestant cal llevar-se, esbandir-nos la por de la cara i la ceguesa dels ulls per intentar viure un dia més, perquè aquest pot ser el millor dia de la nostra vida.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…