Ves al contingut principal

La vida encara

La vida és un procés complex que comença cada dia, si fa no fa, a la mateixa hora. Tots enfilem la jornada amb la intenció de viure vint-i-quatre hores més. Fins i tot els més dèbils i els més desesperats estem programats per subsistir i per resistir. Planegem la nostra agenda, intentant interpretar els auguris i les xafarderies del nostre temps, esmunyim les remors i engolim els silencis. El món ressona al nostre voltant a vegades amb inusitada fúria, però nosaltres avancem, sense possibilitat de retorn, cap al desconegut.
Cada dia la vida ens espera, barrejada entre la pols dels camins i en els replecs d’una història que es va escrivint amb lletres de plom, a cada batec del nostre cor. Alcem la mirada cap a la llunyania, però només veiem el vapor que sorgeix dels nostres pulmons i que es confon amb la boira que plana, com un somni recurrent en la vasta planura que anomenem «futur».
La vida és un present inesgotable, una cinta sense fi, que avança furiosament sota els nostres peus. Sabem que no hi ha paradís ni infern, més enllà del que podem tocar amb la punta dels dits, ens sabem orfes en un univers immens i desolat, i, malgrat tot, anem ordint terrenals esperances i seculars afanys, continuem amanint els aliments amb sal i oli, ens estimem quan toca estimar i a vegades lluitem quan toca lluitar.
Potser podríem fer més del que fem, el món sempre espera més de nosaltres, perquè la vida és una suma, una equació que necessita ser nodrida constantment amb un conjunt de valors variables. Potser hi ha alguna cosa millor que la vida, però encara no l’hem descobert, mentrestant cal llevar-se, esbandir-nos la por de la cara i la ceguesa dels ulls per intentar viure un dia més, perquè aquest pot ser el millor dia de la nostra vida.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …