Vés al contingut principal

La farsa i la tragèdia

El 7 de desembre de 1941 va ser, en paraules del president Franklin D. Roosevelt, «El dia de la infàmia». Seixanta anys després de l'atac a traïció de l’imperi japonès a la flota americana amarrada a Pearl Harbour, els Estats Units no van tenir un president capaç de deixar per a la història una expressió com aquesta, amb entrada a la Viquipèdia, i que resumís en ella mateixa l’angoixa del món per l’atac a les Torres Bessones de Nova York, l’onze de setembre del 2001.
És ben sabut que els presidents americans, i els d’aquí, no sempre escriuen els seus discursos, però els inspiren, i George W. Bush no va produir cap frase mereixedora de ser recordada, tot i que en les hores tràgiques, quan no es té altra cosa a prometre que «sang, suor i llàgrimes», es busca la inspiració a on sigui, perquè la posteritat, àvida d’aquestes coses, no perdona.
Hegel, un filòsof alemany de patilles llustroses, va dir una vegada que «la història només es repeteix dues vegades» i, amagat darrere la seva barba, Karl Marx va afegir que «primer ho fa com a tragèdia i després com a farsa». Ara dels nostres polítics només en recordem disbarats. Les xarxes socials van plenes d’aquestes relliscades, que són celebrades per la concurrència una vegada darrere l’altra i que molts cops no fan altra cosa que augmentar sorprenentment el prestigi dels nostres governants.
La història, després de superar l’idealisme de Hegel i el materialisme de Marx, ja ha donat el tomb definitiu i ara s’escriu directament en to de farsa, ens falta, això sí, el filòsof que acabi d’escriure la tercera fase de la frase. Ara la posteritat cotitza a la baixa, de polítics disposats a fer el ridícul ja en tenim de sobres i, a més, als Estats Units han escollit un nou president amb tupè, i segur que no ens defraudarà.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…